Tens 0 productes a la teua cistella
Per a molts, ell ha estat el cavall de batalla, tant per a alguns membres de l’Església com per a tantes persones -creients o no- que sempre o quasi sempre han vist més inconvenients que avantatges en què la disciplina eclesiàstica demane que el candidat a rebre les Sagrades Ordes haja de prometre, abans de ser ordenat, “viure en estat de celibat al llarg de tota la seua vida“
Eixa promesa, juntament amb la del’obediència al propi bisbe, constitueixen dos eixos fonamentals que els sacerdots i aquells que es preparen per a ser-ho han de tenir molt en compte si de veritat volen servir l’Església “amb el cor indivís“
Per això, cal recordar que ara fa 57 anys, el Papa Pau VI va publicar l’encíclica ‘Sacerdotalis Coelibatus’, exactament el 24 de juny de l’any 1967.
El Concili Vaticà II ja havia estat clausurat, i el gran Pau VI va creure convenient donar a conéixer l’esmentada encíclica, la qual, des del meu punt de vista, constitueix encara avui un document papal d’extraordinària importància, no solament en el pla teòric, sinó sobretot en la dimensió de què espera el Senyor i el Poble de Déu dels seus Pastors.
El Sant Pare va ser molt realista perquè coneixia ben bé les dificultats que suposa per a alguns ministres de Déu viure tota la vida en celibat.
Tanmateix, com diu el mateix Pau VI, la missió del Papa era il·luminar amb la llum de la veritat que és Crist, la realitat, els goigs i els problemes que comporta viure celibatàriament.
El Nou Testament, la veu dels Pares de l’Església i dels escriptors eclesiàstics, la Tradició i el Magisteri havien apostat, des dels primers segles del cristianisme, perquè els Pastors del Poble de Déu visqueren santament en celibat, com a signe vivent de la relació íntima entre Crist i la seua Església.
El mateix Jesucrist no va contraure matrimoni i va exhortar als seus a què ho deixaren tot a fi de fer entrega de la seua vida al servei del Regne de Déu.
Per què ara les coses haurien de canviar o ser modificades?
En arribar al número 14 de l’encíclica, el Papa escriu:
“Pensem que la vigent llei del sagrat celibat ha d’estar també avui, i fermament, unida al ministeri eclesiàstic; aquesta llei ha de sostenir al ministre en la seua elecció exclusiva, perenne i total de l’únic i suprem amor de Crist i de la dedicació al culte de Déu i al servei de l’Església, i ha de qualificar el seu estat de vida, tant en la comunió dels fidels com en la profana”.
Toca a l’autoritat de l’Església determinar, segons els temps i els llocs, quins han de ser els homes i quines les seues qualitats perquè puguen ser considerats idonis per al servei religiós i pastoral de l’Església (cfr. núm. 15).
Pel que fa als aspectes doctrinals i als fonaments del celibat sacerdotal, Pau VI assenyala tres dimensions que exigeixen als ministres de l’Església viure celibatàriament:
Primera, una dimensió cristològica: el Sacerdoci cristià només pot ser comprés i viscut a la llum de la novetat del Crist, el qual va instituir el Sacerdoci ministerial com una real participació en el seu únic Sacerdoci, ja que els Pastors del Poble de Déu tenen en la persona de Crist el model directe i el suprem ideal (cfr. 1ª Cor. 11, 1).
Segona, una dimensió eclesiològica: el sacerdot es configura més perfectament a Crist en l’amor amb el qual l’Etern Sacerdot ha estimat la seua Església, oferint-se Ell mateix i tot per Ella, a fi de fer d’Ella una Esposa gloriosa, santa i immaculada, tal com llegim en la carta als cristians d’Efés.
A fi que es done l’harmonia necessària en la vida dels ministres de Crist, aquests estaran més ben disposats per a escoltar i interioritzar la Paraula de Déu i per a la pregària, sobretot amb la recitació diària de la Litúrgia de les Hores. Pregar és una funció exquisidament sacerdotal, i els sacerdots mai no han de deixar de pregar per l’Església i per totes les ànimes.
Hem de tenir en compte el ministeri de la gràcia i de l’Eucaristia; així la vida del sacerdot troba efectivament nous incentius, impulsos de vida, de passió evangelitzadora, ja que en aquests ministeris es conté tot el bé de l’Església, com ensenya P.O., núm. 5.
Ni oblidem tampoc que el sacerdot actua en la persona de Crist, Cap i Espòs de la Santa Església.
A més, com assenyala Pau VI,la vida celibatària dels sacerdots dins de la comunitat dels fidels és pastoralment molt eficaç.
El sacerdot ha de fer tot el possible per a seguir l’exemple de Crist, tenint també en compte aquelles paraules de sant Pau: “M’he fet tot a tots per a guanyar, siga com siga, alguns”.
Tercera, dimensió escatològica: el Regne de Déu no és d’aquest món encara que estiga ja present en el món in mysterium i arribarà a la seua perfecció amb la vinguda gloriosa del Senyor Jesús (cfr. G.S., 39).
L’Església, mentre peregrina per aquest món, el que més desitja és unir-se al seu Rei en la glòria (cfr. L.G., núm. 5).
En aquest sentit, el celibat i la virginitat consagrada són un signe particular dels béns celestials (cfr. P.C., 12); són com una anticipació de la vida gloriosa del Regne de Déu, “on els homes i les dones no es casaran, sinó que seran en el cel com àngels de Déu” (Mt. 22, 30).
És necessari escoltar la veu no solament de l’Església en Occident, sinó també la veu i l’experiència de l’Església d’Orient, tenint en compte alguns “casos especials” que Pau VI també contempla en l’encíclica que estem comentant (Cfr. núm. 42).
En qualsevol cas, tot això no significa relaxació de la llei vigent, sinó que hem de promoure l’estudi en defensa del concepte espiritual i del valor moral de la virginitat i del celibat.
Tant la sagrada virginitat com el sagrat celibat són un do especial que Déu dona a alguns fidels i que Ell concedirà si tots els membres de l’Església li ho demanen amb humilitat, fe i insistència.
De cas hi ha alguna cosa impossible per a Déu?
La formació en els Seminaris, la vida comunitària dels sacerdots, la responsabilitat de tots els membres de l’Església (laics, religiosos i religioses, diaques, preveres, bisbes), una íntima vida d’unió amb el Senyor, la vida de la gràcia, la pregària contínua feta amb fe i devoció i altres mitjans, ajudaran als sacerdots a viure el do del celibat amb alegria i esperança, confiant més en la poderosa gràcia de Déu que en les nostres pròpies forces, sovint tan febles.
Finalment escriu el Papa Pau VI: “Fixem la mirada del nostre cor en la Santíssima Verge Maria, Mare de Déu i Mare de l’Església, a fi que Ella intercedisca per cada sacerdot, per tots els membres del Poble de Déu, per totes les famílies i comunitats cristianes, per tota l’Església. Maria és la nostra Mare i mai no deixarà de pregar al seu Fill per tots nosaltres i per tota la humanitat”.
Ben bé sabem que el Papa Francesc no té cap intenció d’abolir la llei del celibat eclesiàstic, sinó que els nostres seminaristes i sacerdots siguen cada vegada més i més fidels al do que han rebut de Déu.
L’Església confia en la gràcia divina i per això aposta per enfortir la virginitat consagrada i el celibat sacerdotal, a major glòria de Déu i salvació de tota la família humana.
