Per què és tan difícil una eixida a la crisi citrícola basada en les cooperatives?

El sector citrícola manté en gran manera un seguit de valors i principis d’actuació que es van anar construint des de la segona meitat del segle XIX i es van reforçar en l’etapa d’esplendor citrícola dels anys 50 del segle XX. La cerca de l’opció més rendible per part de compradors (comerciants) i venedors (agricultors), en un context de bones cotitzacions en els mercats europeus, ha conformat un sistema poc procliu a la transparència, una transparència que és una condició imperativa per al funcionament de les cooperatives. Aquesta circumstància ha dificultat durant més d’un segle un major avanç de les cooperatives. Però, què ha passat en aquest tema més recentment?

La citricultura valenciana està experimentant grans transformacions en les últimes dècades. Tres dels canvis més importants que s’han experimentat en el segle XXI són els següents. En primer lloc, l’agudització de la crisi de rendibilitat per als xicotets i fins i tot els mitjans propietaris, a conseqüència del desajust entre els preus percebuts pels productes (relativament estancats) i l’augment sense descans dels costos de producció. Un augment dels costos de producció en què un factor clau ha sigut l’entrada a fons dels drets de la propietat intel·lectual en les noves varietats de cítrics, que fa inassolible per al xicotet propietari l’accés a les noves varietats, precisament la forma tradicional d’innovació en el sector. En segon lloc, i en gran mesura a conseqüència de la referida crisi de rendibilitat, ens trobem amb la compra sistemàtica de terres per part dels comerciants privats i dels fons d’inversió a professionals liberals i empresaris, i també a xicotets i mitjans agricultors. I el tercer canvi essencial experimentat pel sector en les tres últimes dècades ha sigut la necessitat de tecnificar el sector per poder respondre a les exigències de normalització dels productes per a adaptar-se a les exigències sanitàries i mediambientals que imposen les grans cadenes de comercialització i els mateixos governs dels països i àrees comercials més exigents, com ara la Unió Europea.

La veritat és que la crisi de rendibilitat no està empentant els agricultors cap a la via cooperativa, malgrat els avantatges que aquesta opció comporta, tant per la major seguretat que en general ofereix quant al cobrament de la venda del producte com pels grans esforços de modernització que estan realitzant cooperatives de segon grau com ara Anecoop. A més de la situació de crisi que ha afectat moltes cooperatives agràries valencianes, per a explicar que no hi haja una aposta més decidida de les i dels agricultors per les cooperatives cal destacar-ne dos elements essencials. D’un costat, la persistència de la inèrcia en els valors, principis i comportaments esmentats a l’inici d’aquest article, i també una de les seues principals seqüeles, que no és una altra que la desconfiança de molts cooperativistes cap a les gerències (polítiques i tècniques) de les cooperatives, a la qual subjau en el fons la falta de convenciment respecte dels valors i principis cooperatius. D’una altra banda, la imitació per part del sector privat de la relació estable que fins fa poc era monopoli de les cooperatives. La proliferació de les Societats Agràries de Transformació a iniciativa dels comerços privats són el millor exemple d’aquest procés, les implicacions del qual exigirien un espai no disponible en aquest article.

En aquest marc, trobe que l’avanç relatiu de les cooperatives hauria de procedir del reconeixement públic del seu caràcter més igualitari quant al repartiment dels beneficis generats al llarg de la cadena de valor agrària i, per tant, del seu caràcter socialment desitjable, tal com reconeixen les principals institucions internacionals. I per a tal fi, un element essencial de suport públic (a les cooperatives de comercialització, però també a les dedicades a la prestació de serveis als socis i a la comunitat, etc.) hauria de ser idear fórmules per a ajudar a la contractació de personal assalariat durant tot l’any amb la mateixa estabilitat i drets similars que en la indústria o en els serveis. És així com s’aconseguiria recuperar un mínim d’atractiu de l’activitat agrària per a la gent jove, probablement el principal repte al qual ha de fer front el sector per tal d’aconseguir almenys mantindre alguns dels seus trets socials bàsics.