La revista degana en valencià

Per què escriu Antoni Ferrer

11/01/2021

No em resulta gens fàcil escriure sobre Antoni Ferrer, perquè la coneixença i les hores viscudes junts poden ser un entrebanc per a aconseguir una mínima objectivitat. Però, pensant-ho una miqueta, tinc clar que no busque l’objectivitat perquè no seria possible. I tampoc no la vull.

Està clar que aquesta pregunta caldria fer-la al poeta, a ell. Però jo, que de vegades soc massa atrevit, he acceptat el repte de pensar a quin sant Antoni Ferrer escriu poesia, per què ha dedicat hores i hores a compondre partitures de la realitat utilitzant les paraules. Que ell i vostés em perdonen.

És que jo soc més de llengües. No, jo soc més de ciències. Desconec com li anava al nostre protagonista a l’escola, a l’institut, en els seus estudis, però si jo hagués de dir una cosa o altra, tinc clar que diria: l’Antoni és més de lletres perquè l’he vist construir amb paraules la realitat que jo havia viscut. I després feia poesia.

Conec Toni Ferrer des dels inicis dels anys huitanta del segle passat (veritat que sona bé això del segle passat?). Hem compartit moltes hores al consell de redacció de la revista Saó. Hem viscut més d’una torrada de xulles, alguna aigua de València, il·lusions pel nostre país, hem tingut converses quasi infinites. Recorde que, en els inicis d’aquesta relació, jo era bastant més jove i vaig descobrir ràpidament que el nivell que utilitzaven els tertulians del consell de redacció era superior, de molt alt nivell. Encara recorde la primera vegada que vaig poder dir-ne una que semblava que estava al lloc: Cristòfor Aguado, Josep Antoni Comes, Antoni Cova, Vicent Cardona, Antoni Ferrer, Joan Lluís Sanxis, Presen Sena, Emili Marín… De vegades, jo veia passar les idees i les paraules però no hi arribava a temps: em calia pràctica i formació. I Antoni sempre ha estat poeta, fins i tot en eixes reunions. Ell mirava, es passava la mà per la cara i barba, s’alçava les ulleres i deia, amb la seua veu sempre pròpia i característica: «Això és com…». I ho feia amb senzillesa, amb comoditat, amb facilitat. Perquè era de lletres.

Recorde també que ell sempre feia de notari saonià. Fa ja uns quants anys i algunes dècades, la revista convocava un sopar i hi assistia una part molt important de les persones que pensaven en i pel País Valencià. La revista els feia un reconeixement i ens trobàvem per sopar. Antoni Ferrer, perquè és de lletres, sempre era l’encarregat de dues coses de la nit: la primera era llegir l’acta, de forma calmada i tranquil·la (malgrat estar nerviós, segurament). I ho feia davant de Joan Fuster al saló del Col·legi de Metges de València o davant del bisbe Úbeda a l’Hotel Reina Victòria, on féiem la trobada. Després dels cafés i d’alguna cigarreta o puret, ell se n’anava a casa amb uns folis que havia escrit perquè, si coneixeu Antoni, ell sempre escriu, sempre alça acta de la realitat que està vivint: escriu i fa ratlles sobre les paraules de les quals no està convençut, i les reescriu fins a trobar el punt que buscava, la galàxia de la perfecció. En passar uns dies, ell ja havia alçat, novament, acta de la reunió i havia escrit la crònica de l’acte del sopar i dels parlaments, i ho feia en prosa, deliciosa, i crec que de vegades no suficientment valorada perquè en llegir el seu text tornaves a viure la nit.

Té un fotut vici el Ferrer que és buscar la perfecció i l’harmonia. Ell no utilitza tons i semitons, notes a una octava o altra, notes alterades o amb sis bemolls. No. Toni no té els recursos del compositor de música. Per això té tant de mèrit, perquè és capaç de fer música amb les paraules, paraules que estan al diccionari, que no estan alterades, i de vegades en fa noves derivacions. Ell sap combinar-les per a buscar la perfecció que afavoreix el lector a veure el món que ha dibuixat. Fa quadres sense utilitzar pinzells, quadres farcits de colors, de tots els colors del món.

Cert és que la seua formació –com en diríem…, humanista?– li permet jugar amb el seu bagatge intel·lectual creat per mil lectures, mil somnis i deu mil experiències. És una mena d’orfebre del llenguatge, gràcies al qual és capaç de parir, de dibuixar anhels, desitjos, frustracions. En definitiva, és un poeta que gaudeix en arribar a la perfecció i poder construir la combinació perfecta de paraules i els seus significats, fotografiant la realitat, la seua.

Antoni Ferrer mai no ha estat una persona conformista. Estic ben segur que ell continua tenint objectius per a aquesta societat, societat que està embolcallada de moltes coses que no li agraden. Ell, sempre humilment, vol aconseguir que la resta dels humans que s’apropen a la seua poesia puguem veure la justícia o la injustícia, la bellesa, la tristor, la desesperació, la glòria, l’esperança…, fotografiada amb els seus versos. És per això que busca la combinació de les paraules fins a aconseguir el que vol dir? Jo crec que sí.

Ell es va jubilar fent classes de valencià en un institut del cap i casal, l’IES El Cid, nom gloriós d’un gran castellà, dic jo, i molt de moda darrerament. Recorde que comentàvem més d’un dilluns les aventures i desventures del professor davant la classe. I Toni també lluitava perquè perseguia que el seu alumnat poguera arribar a descobrir el poder del llenguatge i de la felicitat que pot aportar a les persones. Buscava amelar-los perquè descobriren la capacitat revolucionària, de transformació de la realitat i la bellesa de les paraules. Cal dir que no sempre ho aconseguia, però ho intentava, perquè ell sempre ha perseguit que les persones que hi estaven a prop pogueren créixer i gaudir.

Una altra característica d’Antoni és el seu compromís permanent cap a la societat en què viu i amb la seua llengua, que domina d’una forma magistral. Ell veu, ell pensa, ell gaudeix, ell pateix, ell viu i després necessita explicar les seues idees, ens vol transmetre les seues visions. Alguns escriuen gruixuts assajos sobre un tema. El procés creatiu d’ell és just el contrari: són píndoles menudes, molt poques paraules en comparació a un volum de 500 pàgines. La seua explicació, la seua transmissió, la fa concentrada en uns versos escrits per fer-nos veure la seua postura, la seua idea. Poques paraules però posades justament al pentagrama de la seua poesia, poesia que és compendi del seu món, una mena de guia de viatges per les vivències i visions interiors del poeta. Xarop concentrat amb el qual pots passar moltes hores llegint i pensant.

Crec que Antoni Ferrer fa poesia perquè ho necessita. Necessita jugar amb les paraules i els seus significats, i s’ho passa molt bé jugant amb elles. Mai no sabré quantes hores li costa de parir un vers, perquè de segur que li fa mil voltes fins a trobar la clau de volta, la paraula que tanca el cercle que ens vol expressar.

Pot ser també que, en llegir aquestes línies, el poeta esclate a riure perquè no n’he encertada ni una, però els anys i les moltes hores de conversa que hem compartit, més la lectura dels seus poemes, em fan veure’l així: a ell i a la seua poesia, una mena de pedra filosofal, un manual de subsistència, una guia per a comprendre i viatjar pel seu món.