Per què escrius, Jesús?

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: De Déus Efímers.

Autor: Jesús Giron Araque

Editorial: Onada Edicions, 27é Premi de Poesia Josep Maria Ribelles-Vila de Puçol

Any: 2024

Aquesta va ser la darrera pregunta que vaig realitzar a Jesús Giron Araque en la presentació que, a tall d’entrevista, vam fer del seu poemari De déus efímers, en el context de la Fira del Llibre de Torrent, a l’Horta Sud, el passat 19 d’octubre. Aquest poemari ha estat guanyador del 27é Premi de Poesia Josep Maria Ribelles de la Vila de Puçol, editat per Onada Edicions (Benicarló) dins de la seua col·lecció de poesia amb el núm. 85.

A l’hora de preparar l’entrevista, vaig dubtar molt a incloure la pregunta que dona títol a aquesta ressenya per la senzillesa de la qüestió plantejada. Però va ser precisament aquesta mirada gairebé infantil, en la més gran i apreciada accepció del terme, la que va donar un sentit lògic al qüestionament i va provocar la necessitat de formular-la, com sol fer l’alumnat que planteja preguntes senzilles sobre qüestions complexes.

En rebre la pregunta, el mestre va deixar entreveure que no té una sola explicació sobre la motivació que el porta a escriure poesia; més aviat al contrari, en són tantes les raons com la quantitat de temes que verseja. Un viatge a Grècia, juntament amb inquietuds i cavil·lacions personals i una qualificada formació historiogràfica, inciten Jesús a capbussar-se en les mediterrànies cabòries hel·lèniques, a la recerca de l’oracle al qual encomanar-se per trobar respostes.

Així, De déus efímers és ple d’espurnes que continuen llampegant en acabar de llegir, no troba feblesa en dir-ne, de tots colors, a qui li passe pel seny: de retraure a Sòcrates el suïcidi, a donar veu a les cariàtides, passant per enfrontar-se al déu Cronos, tot amb poemes que deixen el fum del dubte existencial, el gaudi dels plaers menuts com fa en «Anacreòntica», el caliu de l’estima en qualsevol dels seus vessants o la feredat en forma de certa mort. De déus efímers no forma part d’un recull més ampli, encara que trobem que té moltes connexions amb altres poemaris de Jesús, connexions que es poden identificar com a trets identitaris de la poesia gironesca.

En primer lloc, tenim un tema central, un punt on recolza tot el poemari, tal com ocorre en Inventari de fragilitats, el qual parla de les parades que hi ha al camí que connecta l’amor i el desamor. Una altra referència de tema central o punt de connexió en un poemari, la trobem en el Tríptic dels improperis, retaule anomenat tríptic de la passió (Obrador de Hieronymous van Aken, ‘El Bosch’ (s’Hertogenbosch, c. 1450 – 1516) que s’exposa al Museu de Belles Arts de València. Poemari en què inventa i adjudica categoria de personatges a les figures representades dotant-les de personalitat i pensament.

Continuant amb les característiques comunes a gairebé tota l’obra poètica de Giron, aquesta està suportada per quatre columnes: Admonicions, Suite per a esperits quasi inconsútils, Sota l’estoa de l’àgora i finalment In media res (complanta per a Aristarc).

Jesús empra magistralment el llenguatge en les admonicions, dirigint-se a un grapat de noms reals o ficticis que d’una manera particular considera que estan en deute, ja siga amb ell, amb la història, amb els ideals o fins i tot amb la pròpia vida.

En la segona part, l’autor esdevé una mena de corifeu que incita a altres elements de la Grècia antiga, als quals la història o la llegenda no han tractat massa bé, a interpretar els papers, ad libitum, lluny del que tothom esperaria.

Continuant en la particular Odissea gironesca, arribem Sota l’estoa de l’àgora per tractar vers rere vers temes atemporals que gairebé ens són comuns i arrecerem en la intimitat. Ací sota l’estoa, assegut, amb l’esquena recolzada en els murs mil·lenaris, l’autor es deixa amerar per qüestions universals a les quals dona un remat particular.

Si estem en el cor de l’antiga civilització hel·lènica, no pot faltar el teatre o almenys la creació d’un personatge, Aristarc, el qual, no és ni més ni menys que l’alter ego amb qui l’autor manté una mena de soliloqui des de la seua particular talaia en què fa una mirada al que entén que ha estat la seua vida i del que serà en arribar el torn de Thanatos.

En definitiva, Giron indaga i ens fa pensar en temes, si més no, filosòfics des d’un punt de vista propi i alhora proper, reflexiona sobre antigues cabòries que en realitat són atemporals i ens són més comunes que no arribem a albirar, tot sense renunciar a regirar els calaixos de la llengua per donar llum a mots il·lustrats, plens, contundents i, per què no?, necessaris.

 

Fent un exercici gironesc, inventaré un diàleg entre Jesús i un lector:

—Jesús, per què lliges?

Donaré remat a la ressenya, facilitant la resposta:

—És clar, Jesús, perquè tu escrius.

 

Revista 507, pàgs. 58. Novembre 2024.