La revista degana en valencià

Per una biografía de Marqués

08/06/2020

Pedro Garcia Pilan (Ed.): Tots els colors de Josep-Vicent Marqués, València, Institució Alfons El Magnànim, 2018, 269p.

Els sets capítols aplegats en aquest estudi miscel·lani caracteritzen les àrees de treball –teòric i pràctic– del sociòleg-activista Josep-Vicent Marqués (1943-2008). Es tracta d’una visió policèntrica, però alhora unificada en les línies de reflexió, algunes de les quals precursores (ecosocialisme, crítica a la societat patriarcal), que duen, a la pràctica, a bastir una estratègia orgànica nacional: Germania Socialista (1970-1977). Amb tot, potser per a intentar precisar el caràcter ‘oscil·lant’ de la militància que hi tingué (comentada a les seves memòries, Tots els colors del roig), Marqués no en fou ‘home d’aparat’.

Sota aquest afany de globalitat, no pas retòrica, el lector assoleix amb escreix una panoràmica dels criteris rectors del pensament sociològic marquesià i de la seva aplicació a l’àmbit públic. El conjunt d’anàlisis (Castelló, Perelló, Sáez, Mateu, Peris, Francesc Peris i Amer) aporta matisos i projeccions al model –o al paradigma de treball teòric– que tal vegada fou sintetitzat pel propi Marqués.

Els cinc primers treballs del volum –metodologia sociològica, relació social desigual de gènere, però situada en el codi d’explotació capitalista, autocrítica del model hegemònic patriarcal, articulisme periodístic com a concepció d’un tipus de treball propi d’un intel·lectual orgànic i mecanismes narratius populars, fornidors de crítica social i hereus, com bé extreu i projecta Peris Llorca, de la concepció rondallística d’Enric Valor– aporten els escenaris del món-de-mons de Marqués. Una vasta realitat –una raó polièdrica, com aclareixen al capítol introductori Garcia Pilan i Pastor Madalena– que és articulada sota el referent alliberador. L’anticolonialisme preuat de Marqués, certament redactat en articles de joventut universitària (Diàleg i Concret) és un mot clau traduïble, a la realitat del començament dels anys setanta, a múltiples colonitzacions: de classe, de gènere, de territori. És a dir, múltiples colonitzacions nacionals.

Una qüestió que sembla surar en l’ambient del text és que el fet nacional, si ha de ser concebut políticament (ara, com a categoria genèrica), no es redueix –ni hauria de ser reductible– a la qüestió cultural, lingüística; que si bé són elements condicionants no arriben a ser determinants. La pledejada qüestió nacional acaba essent-ho tot: tots els vessants d’una realitat –o si es vol d’un ‘mode de producció’– colonitzada (en el sentit d’ocupació i de sobreexplotació d’una formació social). I, precisament –o, si més no, aquesta concepció sembla derivar-se’n–, plantejar les múltiples colonitzacions del País fou una aportació teòrica renovadora de Germania Socialista. Almenys la concepció alliberadora total –aleshores nacional per social, cultural i ideològica– apareixia formulada al primer document de la nova formació: “Per què com a marxistes som valencianistes”, referent del text editat el 1972 –ara feliçment reeditat (Alfons el Magnànim, 2019)– sobre ‘classe obrera’ i ‘opressió nacional’ (la segona part de l’edició, el “cas valencià”)

En part, doncs, el treball marquesià fou conseqüència, d’un nou marc de contradiccions socials i ideològiques com fou el derivat del take-off industrialitzador valencià accelerat d’ençà de la primera meitat dels anys seixanta fins a la primera meitat de la dècada dels anys setanta. Demanar-se, doncs, per les actituds socioculturals com a efecte de què i com estava passant (País Perplex, 1974).

Aquest context estructural en el qual s’emmarca una pràctica individual-orgànica –Germania no era ‘un ideòleg’ (Marqués), però n’era prou deutora, almenys en l’etapa embrionària, la més magmàtica, en mots del mateix Damià Mollà– resta molt ben definida en sengles reflexions de Francesc Peris i d’Enric Amer – evolució política i associativa de Marqués, del Partit Socialista Valencià a la configuració de l’associació-plataforma de canvi social i cultural “Ca Revolta” tot passant per Germania Socialista i la dilatada militància ecologista.

Amer –coetani d’un altre referent en la lluita política en clau ecològica, Jordi Bigues– i Peris analitzen molt minuciosament les etapes ecologistes –més que no pas conservacionistes– de Marqués en transportar-lo  des de la primera acció anti especulativa de la Devesa del Saler –potser més simbòlica que no pas amb efectes pràctics, però igualment capdavantera (a efectes polítics) en la conjuntura en què es dugué a terme (final de l’hivern i començament de la primavera de 1971– a les plataformes ecosocialistes dels anys setanta (d’AEORMA a ‘Margarida’) i als fils continuadors coetanis d’Agró, per bé que, com detalla Amer, sigui amb un matís escèptic justificat i no estrictament propi dels ecologistes: la darrera trajectòria ecologista denotava, malgrat tot, un “reflux radical” (p.265).

Els dos capítols esmentats adés retornen la unitat de la monografia al model sociològic marquesià, aconduït per Rafael Castelló, amb una explicativa i clara síntesi (metafòrica) de l’evolució d’una –encara no prou reconeguda– ‘escola valenciana de pensament sociològic’ (de la qual pagaria la pena fer la història crítica). El jove sociòleg, deixeble de Damià Mollà i de Marqués, extreu claus comprensives i ‘situacionals’ de la manera de fer de l’autor de No és natural: artesanal. Com emmarca Castelló es tracta d’una operativa original, no pas productivista, pròpia de la voràgine competitiva i hiperespecialitzada en què ha entrat, en general, l’ambient universitari (després, sobretot, de Bolonya).

Comptat i debatut, doncs, si ens haguéssim de quedar amb una característica comuna del conjunt de reflexions de l’estudi és que, en qualsevol cas, el materialisme històric (`marquesià´?) viu és aquell que analitza la reciprocitat del poder –i dels tipus de poder, el que Castelló Cogollos defineix com “dialèctica del poder”–, la qual cosa acaba revertint en una proposta crítica de la ideologia dominant (la valenciania, com a exemple) i una proposta pràctica alliberadora de País: nacional. És clar que aquesta concepció –deutora, també, de Fanon, Marx, Marcuse, Luxemburg– no es podia desvincular de la recepció de l’ambient cultural present a l’esperit del 1968, ben definit, d’altra banda, a la narració de Víctor Mansanet Pols d’estels (Rafa Ferrando i la València contracultural).

Els “colors de Marqués” eren, al capdavall, els “colors” de l’eix Berkeley-París-Praga-Vietnam. Els colors, també de Gorg, on, com és sabut, escrivia, i els d’una altra revista llegida en ambients culturals de joventut d’aleshores, Oriflama.

Hem d’agrair, doncs, la idea de confegir aquest volum col·lectiu, que detalla útilment precondicions de situació a l’abast per a l’elaboració d’una biografia –alhora un retrat de grup ‘generacional– també polièdrica, de Marqués. Un repte.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top