Per una llengua unitària i inclusiva

En l’imaginari discursiu de les societats occidentals —i, per tant, des d’una perspectiva eurocèntrica—, les llengües són entitats tancades i ben delimitades que sovint s’adscriuen a una zona geogràfica concreta, generalment un país o una regió, excepte alguns pocs idiomes, com l’anglès, que es perceben com si no fossin d’enlloc. La realitat, emperò, ens diu que les llengües són creacions històriques formades a partir d’un cúmul d’accidents polítics o, si més no, extralingüístics, com il·lustren perfectament els casos paradigmàtics del que avui dia coneixem com a alemany i italià, dos idiomes que amaguen una realitat lingüísticament molt diversa. De fet, el cas de l’alemany és curiós, perquè ha donat lloc a un idioma uniforme dins Alemanya —vertebrat mitjançant una llengua estàndard, el Hochdeutsch—, per bé que el conjunt de dialectes del baix alemany configura un contínuum que abraça l’Alemanya del nord i els Països Baixos —on es parla neerlandès, i no alemany.

No és estrany, doncs, que en molts de casos s’hagin usat les llengües amb finalitats polítiques, per a justificar, per exemple, la creació d’una singularitat —o, més aviat, un miratge de singularitat—, com demostren els casos del serbocroat (Joan 2002) —dividit en quatre llengües suposadament diferents— o el cas del romanès i el moldau (Moranta 2013), entre molts altres exemples. A casa nostra sabem ben bé què és això del diferencialisme lingüístic (cf. Solivellas 2021), conegut popularment com a blaverisme —al País Valencià— o gonellisme —a les Illes Balears—, però present també a la Franja d’Aragó i, en menor mesura, a l’Alguer. Al cap i a la fi, la llengua s’ha emprat tradicionalment com un marcador identitari.

Tot això demostra que les llengües, més enllà del que realment puguin ser, són imaginaris discursius compartits socialment i, per tant, que els límits d’un idioma els marquen la consciència lingüística dels parlants, d’una banda, i la percepció per part dels externs com una comunitat compacta, de l’altra, a més de tot un conjunt de condicionants polítics i històrics. I és en aquest punt on pren rellevància el títol d’aquest article, pel que fa a la necessitat d’una llengua unitària i inclusiva o, més aviat, un model de llengua que permeti que tothom s’hi reconegui i que ofereixi una imatge de conjunt al món. De fet, l’estàndard té, entre d’altres, aquesta doble funció: unificar internament l’idioma i, alhora, demarcar-lo externament de la resta de sistemes lingüístics (Marí 1998: 165).

No obstant això, un dels reptes majúsculs de la catalanofonia, és a dir, el conjunt de territoris de parla catalana, és la fragmentació política que ha patit històricament d’ençà que la cort reial es traslladà a Castella. És aquesta fragmentació el que explica, per exemple, el sorgiment dels denominats glotònims, és a dir, les diferents maneres de denominar l’idioma, adscrites sempre a la realitat geogràfica immediata: valencià, al País Valencià; mallorquí, a Mallorca —amb les respectives denominacions a la resta d’illes: menorquí, eivissenc i, fins i tot, formenterer—, alguerès, a l’Alguer, etc. La raó de fons, emperò, fou que el terme català, un temps compartit per tots els territoris de la Corona d’Aragó —excepte el Regne d’Aragó—, a poc a poc es va adscriure en exclusiva a Catalunya —que en aquella època també incloïa la Catalunya del Nord i la Franja—, com explica Mas i Forners (2020).

Certament, aquesta divisió denominativa no ha qüestionat mai la pertinença d’uns i altres a la catalanofonia i, per tant, a la llengua catalana, també denominada valenciana, mallorquina o, fins al segle xix, llemosina —per una confusió històrica, com explica Rafanell (1991)—, entre altres noms. Tanmateix, entre parlants sempre s’han reconegut com a usuaris de la mateixa llengua, com demostra, per exemple, que a Mallorca els catalanoparlants eren denominats segons l’origen —valencians, catalans, etc.—, mentre que els castellanoparlants eren considerats forasters. I un altre exemple il·lustrador és la tasca que va fer Antoni Maria Alcover a partir de 1901, quan va convidar persones d’arreu de l’espai lingüístic català a participar de l’elaboració del que actualment és el Diccionari català, valencià, balear, però que inicialment havia de ser el Diccionari de la llengua catalana.

Amb tot, més enllà d’aquesta consciència lingüística compartida —si més no suposadament— entre parlants, la fragmentació històrica ha provocat diferents entrebancs en el procés de normalització de la llengua i, sobretot, en la codificació, atès que la manca d’un model de llengua compartit, com el que oferia la cancelleria reial inicialment, provocà que els autors que cultivaven la literatura en català generassin, progressivament, diferents models per mor de la manca d’un referent concret. I tot això sense perdre de vista que a partir del segle xv el castellà començà a guanyar pes a la cort reial, a través de la dinastia dels Trastàmara, cosa que produí, de manera progressiva, que el català s’abandonàs en els usos més cultes en favor del castellà.

Així doncs, la divisió territorial en augment —que també ha donat lloc a una territorialització de la llengua—, la manca d’un model de llengua compartit —com el model que el castellà tenia d’ençà de la gramàtica de Nebrija— i la pèrdua progressiva de presència en alguns àmbits formals i cultes han fet que la tasca de codificació i estandardització del català hagi estat un repte, especialment si tenim en compte que tota aquesta casuística s’ha usat per part d’alguns sectors contraris a la normalització lingüística per a entrebancar-la i per a generar discursos negatius.

De fet, en l’actualitat, tant la territorialització excessiva de la llengua com les ideologies de l’autenticitat (Gal i Woolard 2001) que desperta l’idioma en la major part dels sectors de la població fan que qualsevol intent d’establir un model de llengua unitari sigui excessivament difícil de vertebrar, malgrat que parteixi d’una perspectiva inclusiva. A més, aquesta empresa és encara més complexa en tractar-se d’una llengua asimètricament pluricèntrica, ço és, que hi ha dues entitats codificadores: l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) per al conjunt de la catalanofonia i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) per al País Valencià. I això sense tenir en compte, d’altra banda, la Comissió Tècnica d’Assessorament Lingüístic (CTAL) de la Universitat de les Illes Balears, que és l’òrgan assessor en matèria de llengua de les Illes Balears —però sense competència codificadora—, i l’Institut Aragonès del Català de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, a Aragó.

No ens ha de sobtar, doncs, que molts de catalanoparlants desconeguin què és l’estàndard o que es demanin si tots compartim el mateix model de llengua o si, contràriament, es tracta de diferents estàndards, un per cada territori, com alguns autors suggereixen. En qualsevol cas, el problema de fons a l’hora de defensar els denominats paraestàndards és que, d’entrada, això pot generar una percepció asimètrica, com explica Marí (1992: 125), en què un sigui considerat l’estàndard com a tal —com a model de referència—, mentre que la resta siguin concebuts com a models de segona, exclusius d’un territori. Així mateix, l’altre gran risc és que, en la mesura que es creïn diferents normes i models de llengua —com ja passa, de facto, si comparam algunes solucions que proposa l’IEC i l’AVL—, la percepció unitària de l’idioma comenci a ser cada vegada menor, fins al punt que, a la llarga, pugui augmentar el diferencialisme lingüístic que, a hores d’ara, representa una minoria social.

Per tot això, en definitiva, és essencial exigir que s’estableixi un model de llengua unitari i inclusiu. Unitari perquè, essent una de les llengües romàniques més unitàries, com explica Veny (2002: 11), no és necessari establir diferents paraestàndards, especialment si tenim en compte les dimensions de la catalanofonia. I inclusiu en la mesura que la llengua, com a suma de tots els parlars que la configuren —geolectes, sociolectes, cronolectes, etc.—, ha de ser de tothom, per tant, no pot prioritzar sistemàticament unes formes i usos, i rebutjar-ne uns altres. Així doncs, és urgent que l’Institut d’Estudis Catalans —que hauria d’actuar com a entitat coordinadora—, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Universitat de les Illes Balears facin efectiu l’acord de cooperació per a una normativa inclusiva i unitària, que impulsaren l’any 2020, i, si és possible, que incorporin també l’Institut Aragonès del Català.

En aquest sentit, l’objectiu ha de ser l’establiment d’un marc normatiu compartit, construït a partir de les aportacions dels diferents dialectes, però de caràcter unitari, per tal que els parlants d’arreu del territori tenguin clara quina és la norma. Així mateix, aquesta recodificació ha de deixar enrere les divisions polítiques i prioritzar les divisions de base lingüística, car algunes solucions que tradicionalment s’han adoptat exclusivament per al valencià també podrien aplicar-se a altres parlars. I, per descomptat, un cop redefinida la codificació unitària i inclusiva, cal fer feina per a l’establiment d’un model de llengua compartit: un model únic, però que pugui prendre els colors i les formes de cada parlar. En qualsevol cas, aquestes mesures tan sols seran possibles d’executar si, en paral·lel, es vehicula un discurs pedagògic que expliqui què és l’estàndard, que en cap cas és la manera de parlar de Barcelona —ni d’enlloc— i, sobretot, que tan sols és propi d’uns àmbits i usos concrets, en tant que model de llengua formal, raó per la qual no posa en perill els diferents parlars de cada lloc.

 

Referències

Gal, Susan; Woolard, Kathryn A. (2001). «Constructing languages and publics: Authority and representation», dins Language and públics: The making of authority. Manchester: St. Jerome, pàg. 1-12.

Joan, Bernat (2002). Normalitat lingüística i llibertat nacional. València: Tres i Quatre.

Marí, Isidor (1992). «Estat d’elaboració dels registres», Actes del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, IV. Lingüística social. Palma: Universitat de les Illes Balears, pàg. 199-215.

Marí, Isidor (1998). «La complementarietat entre l’estàndard i les altres varietats», Un món de llengües. Actes de les V-IX Jornades de Sociolingüística de la Nucia (Marina Baixa). Alcoi: Marfil, pàg. 163-170.

Mas i Forners, Antoni (2020). Llengua, terra, pàtria i nació. L’evolució de la consciència lingüística i etnocultural entre els cristians de l’illa de Mallorca.

Moranta, Sebastià (2013). «Eugenio Coseriu y la así llamada “lengua moldava”: afinidades hispánicas (Valencia, Islas Baleares, Galicia)». [Traducció al castellà de l’original, publicat a Limba Română (Chișinău), núm. 5-6, any xxiii, p. 164-170]

Rafanell, August (1991). Un nom per a la llengua. El concepte de llemosí en la història del català. Vic: Eumo.

Solivellas, Ivan (2021). «Diferencialisme lingüístic a les Illes Balears: actors, discurs i evolució», Treballs de Sociolingüística Catalana 31, pàg. 191-206.

Veny, Joan (2002). Els parlars catalans: síntesi de dialectologia. Palma: Moll.