Tens 0 productes a la teua cistella
Ara que hem passat la línia del mig any del desastre de la gota freda –però, sobretot, el desastre de gestió– de la dana, toca repassar el que va ocórrer eixe dia, amb la perspectiva que dona la distància, ni que siga temporal. Eixa distància –temporal, geogràfica, emocional– que corre el perill de convertir-se en l’oblit, com diu la cançò del mexicà Roberto Cantoral. De les actuacions de l’administració valenciana, o, més aviat, les no-actuacions, anem coneixent-ne coses, gràcies a la ingent instrucció de la magistrada de Catarroja.
Algunes informacions apleguen amb comptagotes, tot s’ha de dir, ja que sembla que tot allò que implica directament a qui ostenta la Presidència de la Generalitat ha estat engolit per un forat negre. Ja se sap que el càrrec comporta també aforament i que, mentre el tinga, només el pot jutjar el TSJ, tribunal que va inadmetre les denúncies presentades per «l’absència d’indicis suficients per a imputar aquests fets a la persona aforada i assumir així la competència especial». Ho heu llegit bé: absència d’indicis suficients. Dels detalls –indicis– sobre on va estar, no ha transcendit massa, per ara, segurament perquè la instància judicial que ho podria investigar ha preferit no fer-ho, contràriament al que ha passat en altres casos, amb menys indicis. Més enllà d’una filtració del seu propi equip afirmant que estava de dinarot en un conegut local de reputació ambivalent i les declaracions de la dona que es diu que l’acompanyava, no en sabem res. Ni tenim testimoni de cap persona que el podria haver vist per allí o per qualsevol altre lloc, incloent-hi, per descomptat, el Palau de la Generalitat. Silenci. Omertà, se’n diu en altres indrets. El que s’intueix per converses creuades i hores descoordinades, és que no estava precisament perdent el temps. El nostre sí que el perdia. Sobretot el de les 228 víctimes mortals d’aquell dia, a les quals hem de sumar-ne dues posteriors. Total: 230. Però, atenció, que eixa distància no faça que siguen números. Són persones que mereixen ser recordades més enllà de la fredor de les xifres.
Entre eixe total de 230 persones que han perdut la vida per la dana, tenim de tot: persones majors que van morir a sa casa per no ser avisades de pujar al primer pis, un iaio que va intentar posar en lloc segur els seus nets que estaven al capó d’un cotxe, sis dependents que s’ofegaren en la residència perquè no va donar temps a evacuar-los, dos xiquets que no van poder ser retinguts per son pare mentre la força de l’aigua els arrossegava, germans que intentaven salvar les mascotes, una dona que no va poder resistir-hi sense la medicació que necessitava per a tractar-se una malaltia, un pare i una filla que volien traure els cotxes del garatge… Totes eixes vides perdudes per la negligència palmària de qui els hauria d’haver avisat, socorregut, protegit. Però em permetreu que –a les portes d’una vaga general al País Valencià per, entre d’altres coses, exigir responsabilitats penals i polítiques a l’administració i a l’empresariat–, em centre en algunes d’elles que van perdre la vida per accidents laborals.
De morts a la feina n’hi ha, bàsicament, dues categories: al mateix centre de treball o en el trajecte que ens porta i ens torna a casa. I, en aquest cas, n’hi ha hagut no només el dia 29, sinó també unes setmanes després.
José era un camioner a punt de jubilar-se. N’havia vistes de molts colors, però no com aquella del matí del 29 d’octubre. A les 9 del matí estava prop de l’Alcúdia, on havia de replegar la càrrega a uns vivers. Prop del barranc de Benimodo va veure que l’aigua que portava el Magre no era normal i va avisar la seua empresa: era perillós continuar i havia de parar. El trobaren prop de Guadassuar. La seua vídua té l’esperança que el seu cas siga determinant per a la jutgessa. José ha estat la primera víctima.
Eli i sa mare Elvira eren de Xest i treballaven en un hotel de la comarca. Aquell 29 d’octubre no compartien torn, però sí que compartiren cotxe, ja que la mare, en acabar la seua jornada, va anar a casa a replegar la filla i dur-la perquè la començara ella. Anant a casa va poder pujar per un pont que havia desaparegut en el trajecte contrari. Res no les va parar, ja que Eli no volia arribar amb retard. De fet, en les últimes comunicacions que va fer trobem un vídeo que li envia al seu cap, amb imatges de com l’aigua li anava entrant al vehicle i la seua veu dient que aplegaria tard a treballar. Elvira va aparéixer a quilòmetres. A Eli, encara la busquen.
Janine estava embarassada de huit mesos i mig, de la seua primera filla (Scarlet) i primera neta de sa mare (Mari). En dos dies, tenia una visita mèdica en què demanaria que li donaren la baixa. Era valenta com poques: jove i camionera. Se’n veuen poques. La seua empresa estava en un dels polígons industrials de Riba-roja de Túria. El dimarts 29 continuava en el seu horari laboral, prop del polígon ja, quan l’aigua li va impedir a ella i a altres companys poder seguir. Va eixir del vehicle. A les 18.53 va telefonar a sa mare per dir-li que s’estava ofegant. Aparegué quatre dies després, prop d’un arbre, coberta de canyes i palets. Ella i Scarlet, que no va poder nàixer.
Jose era docent per vocació, encara que, com a director d’institut i també coordinador del complex educatiu de Xest, no podia fer totes les classes que li hauria agradat. L’últim dimarts d’octubre no va ser un dia normal. L’aigua que venia des de Xiva era descomunal. Des d’allí dalt, el turó on està el complex, el panorama era desolador. Va actuar amb tota la diligència i rapidesa que va poder: calia enviar l’alumnat, el professorat i el personal d’administració i serveis a casa immediatament perquè corrien el risc de quedar aïllats. Tot açò abans de les 15 hores del migdia. Ell, però, hi va continuar per assegurar-se que ja no hi quedava ningú. Passades les cinc, ja va ser massa tard per a ell.
Pascual era veí de Moixent i apassionat dels bous. Treballava a TRAGSA, una de les tantes empreses propietat de la Generalitat que ni acaben de ser públiques ni acaben de ser privades. En èpoques de retallades, aquesta va ser la fórmula per a poder sortejar intervencions d’hisenda i augments no permesos en el capítol 1 dels pressupostos. Enginyeria administrativa. El diumenge 24 de novembre va rebre ordres d’anar al CEIP Lluís Vives de Massanassa. Va caure la pèrgola d’un dels edificis. El conseller d’Educació no es va presentar al lloc dels fets perquè, deia, havia de conciliar. Pascual ja no podrà conciliar més. Tampoc ho va poder fer eixe diumenge.
Antonio, de 45 anys, era de Cartagena i treballava per a una empresa andalusa. El dissabte 18 de gener estaven fent feines en l’accés a un garatge amb trasters que va estar dos mesos inundat. Amb un efecte dòmino letal, l’escala que unia la planta baixa amb el primer soterrani es va esfondrar damunt de la que portava al segon soterrani. Normal, amb tantes setmanes coberta pel fang. Antonio portava en Benetússer un mes, lluny de la família.
No les oblidem; ens hi va la dignitat com a poble.
Revista núm. 513, pàgs. 46-47. Maig 2025.
