Pere Antoni Beuter: el valencià que podia haver sigut

La història té dos cares. La que fou i la que podia haver sigut. Quan es parla de Pere Antoni Beuter i la seua Primera part de la història de València solem recordar-ne les dos. D’origen alemany i de temptacions erasmistes, no només fou capellà i mestre en “Sacra Teologia”, sinó també cronista i –tot i que no ens n’han pervingut papers– sermonador de prou ressonància en la ciutat de València. Així s’entén que, als anys trenta del segle XVI, rebera per part dels jurats valencians l’encàrrec i els diners per a escriure la seua història. La primera part n’arribaria el 1538, amb moltes dosis de fantasia classicista típica de l’època però també amb una prosa sobradament potable i, el que és més important, fresca, mesurada, adaptada als temps, genuïna però allunyada d’arcaismes excessius. Les següents parts –ai!– ja no apareixerien en valencià:  la segona seria anomenada gens innocentment Coronica General de toda España, y especialmente del Reyno de Valencia (1550) i la tercera, que encara resta perduda, seguí la mateixa línea periférica.

Els temps canviaven  –no tenim ací temps ni espai d’explicar per què–, i el cas és que, a nivell literari, la llengua del país perdia posicions acceleradament, arraconada dins una monarquia hispànica cada vegada més castellanocèntrica i cada vegada més imperial. La història té dos cares, déiem, però només una és la que val, al final de la partida: mai no sabrem com podria haver evolucionat aquell model de prosa valenciana. Sí que sabem, en tot cas, el que va passar: el castellà substituí al valencià en la prosa historiogràfica de Beuter i en les altres plomes de la classe dirigent. Massa pocs –i amb massa poca força– foren els que protestaren per aquella renúncia.  Però això, ja ho he dit, és una història molt més llarga. Ens queda, però, aquella Primera part de la història de València, que ara reedita, trenta-sis anys després, l’Insitut Alfons el Magnànim. Almenys això.