Tens 0 productes a la teua cistella
23/10/2019
Pere Labèrnia i Esteller, nascut a Traiguera l’any 1802, va ser un personatge fonamental en la cultura catalana de 1840 a 1910. El Diccionari Labèrnia va ser el diccionari de referència fins a l’aparició del Diccionari Fabra a principis del segle xx. Ara, un llibre escrit pels professors Joan Ferreres i Nos i Josep Gausachs i Roig (Pere Labèrnia i Esteller. Gran lexicògraf de la llengua catalana i humanista del segle xx. Benicarló, Onada Edicions) ha volgut recuperar la figura de l’il·lustre filòleg traiguerí cabdal de la Renaixença catalana i actualment potser no massa coneguda.
Pere Labèrnia va ser el tercer fill de Manuel Domingo Labèrnia, teuler de professió, i de Magdalena Esteller, de família llauradora. Traiguera comptava a començaments del segle xix amb quatre notaris escrivans; el futur filòleg va ser amic de dos fills de notaris, i això el va portar de més gran a fer pràctiques d’escrivent en les notaries, que llavors utilitzaven el castellà que ell havia aprés a l’escola. Va aprendre llatí per mitjà dels capellans de la parròquia i utilitzava el català en el seu entorn social.
El que més li agradava de jove era llegir i escriure i descobrir el significat de les paraules. L’any 1819 va ingressar en el Seminari de Tortosa, seguint la tradició de molts joves del Maestrat, als quals els pares no podien pagar altres estudis, però també per la forta influència de la nombrosa comunitat religiosa i la proximitat de la capital del bisbat. Al seminari va romandre cinc anys i allí va començar a madurar la idea de fer un diccionari de la llengua catalana amb la seua correspondència al castellà i al llatí.
L’any 1825 va marxar a Barcelona per continuar estudiant. Allí estudia Llatí i Humanitats en la Reial Universitat Pontifícia de Cervera, però com que no tenia recursos es manté fent classes particulars en centres educatius. Una vegada acabats els estudis, funda el seu propi col·legi, on impartia Llatí, Retòrica i Poètica. El prestigi que havia aconseguit amb l’escola fa que l’any 1836 siga proposat a formar part de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Del 1825 al 1839 va anar pensant com podia publicar el diccionari de la llengua catalana amb la seua correspondència castellana i llatina. Ho va aconseguir amb l’ajuda d’un soci capitalista, Francisco Martras, i d’un impressor, José Mª Bocabella. El diccionari va tenir molt d’èxit, fins al punt que li va reportar uns beneficis de 14.178 pessetes d’aquell temps. Quatre anys després de morir Pere Labèrnia, l’editorial Espasa Germans va comprar els drets d’autor i va seguir venent-se amb molt d’èxit.
El Diccionari Labèrnia ha sigut objecte de molts elogis, des d’escriptors contemporanis de l’autor fins als més prestigiosos lingüistes del segle xx com ara Antoni Comas, Germà Colón, Joan Solà o Joan Veny. Acabarem amb les paraules de Josep Ribelles i Comín, que es referia a aquest diccionari amb aquestes paraules: «En el prólogo que figura al frente del Diccionario Ortográfico, publicado por dicho Instituto (Institut d’Estudis Catalans) y redactado por Pompeu Fabra, director de la Sección Filológica, declara éste que en la confección de aquel para establecer las nuevas Normas Ortográficas de la lengua catalana le ha servido de base el Diccionario Labèrnia».
Article publicat al número de setembre 451
