Peret vol ser polític!

En Peret, de mal nom «Saltamarges», és un tipus d’individu que molts titllaríem de «gandul», eixos que la feina no els agrada gens ni mica.

«La terra està massa baixeta!» Contestava quan li oferien treballs agrícoles o d’obra. Això sí, intel·ligent i observador, cavil·lava dia rere dia com guanyar diners sense desllomar-se.

S’adonà que a l’àmbit polític podia medrar sense cap problema, perquè un amic seu, que era diputat, el va informar: sou prop dels 5.000 € mensuals, més de 18.000 € anuals en concepte de dietes. No treballava gener, juliol ni agost, ni dilluns ni divendres, a més de 30 dies de vacances… «Lliurava» més de la meitat de l’any! En Peret s’emocionà, i com que tenia do de paraula i «engatussava» la gent, allò a què es dedicava el seu amic: proposar lleis, aprovar pressupostos, escoltar i respondre els ciutadans, vigilar els desviaments de la despesa pública (Qui vigila al vigilant? Mel! Pensava), era perfecte pels seus propòsits.

Així, per intercessió d’aquest amic, va anar al despatx d’un gran empresari d’eixos que financen a fons perdut els grans partits, per veure si aconseguia el favor d’encaminar-se a la política. Aquesta va ser la conversa:

 

– Bon dia, venia a fer «la prova» per a professional de la política.

 

– Passa, passa, t’esperava, com et diuen?

 

– El meu nom és Peret, de malnom «Saltamarges». Sóc de Dénia.

 

– Collons, Dénia! Ma uelo anava amb el carro a caramull de pansa a vendre-la allí, i el dineral que treia se’l gastava en casinos i al carrer «les xiques»… Me cague’n Dénia! Deia ma uela quan arribava a casa net com una patena. Jo he aprés molt d’ell, per això estic on estic.

Escolta: En aquells temps, segons deia ma uelo, a Dénia la burra rodava la sénia i cagava al lloc per a bé de la natura, però hui, gràcies a gent com jo, els meus «amics» van voltant per tot el terme en busca de natura per cagar-li al seu damunt la ferum del formigó, per a bé de les nostres butxaques! I si et fixes, pels carrers del teu poble voràs al pobre demanant, al savi observant, al ric especulant i al lladre saludant, o no és així?

 

– Caram! Té raó, i ben considerats que estan!

 

– Bo! Digues, quines intencions tens?

 

– Jo estic preparat per a tot, la meua il·lusió és ser alcalde del meu poble uns quants anys, després anar-me’n de diputat o senador sense que ningú em controle fins a jubilar-me.

 

– Bé, a vore, comencem l’anàlisi, detalla’m el teu bagatge ideològic.

 

– Els vestits polítics que puc lluir són els següents: Jaqueta socialdemòcrata estampada amb motius de progrés decimonònic, marca Bernstein. Camisa socioliberal amb ratlles igualitàries i progressistes, marca Condorcet. Corbata ben al centre, estampada amb moderats motius ecologistes, marca Rousseau. Pantalons de talla anglesa, laboristes, amb butxaques econòmiques on càpiguen el lliure mercat i l’intervencionisme selectiu de l’estat, marca Marx&Engels. Sabates negres anarcosindicalistes preparades per a córrer davant les càrregues de la policia del sistema al servei de l’empresari explotador, marca Rocker. Per finalitzar, mitjonets color blavet d’Europa amb les estrelletes pertinents i les lletres EEUU a la vora superior, marca Gasset.

 

– Home! Però si t’has deixat el més important… Els calçotets!!

 

– Però si els calçotets no es veuen!

 

– Justament per això és la peça més important! Cal tenir en compte que, per arribar a jubilar-te en política, és necessari, sigues del partit que sigues, ensenyar de tant en tant els calçotets (i això es fa en privat). Si un és perspicaç i aconsegueix mantenir-los nets, la “cosa” sempre anirà avant. Però si se’ls embruta i es fa públic… Ja l’ha cagada!… Ja s’ha acabat!
Mira’m a mi, no he pogut continuar de polític, però, gràcies al miracle de les portes giratòries, hui des de la nostra empresa dirigim tot el “ganao” i li trac més «partit».

 

– Fotre! Encara n’hi ha de més ganduls que jo! Però collons! Mai no l’han “pillat” a vosté amb els calçotets cagats?

 

– T’he donat a entendre, a vore… Tot té un preu! És el meu lema. La meua merda esguitava gent de molt poder econòmic i institucional… I aquí estic!

 

– Caram! A vosté no li llavaren els calçotets tacats de merda, sinó que li’n donaren uns nous! Bravo! He vingut al lloc escaient, així doncs, assessore’m quina classe de calçotets he de ficar-me… Açò m’agrada!

 

– Bé, evidentment han de ser blancs com la neu i marca Barrabàs!

 

– Barrabàs? Home, eixe no era cap «pensador» sinó un…

 

– Sí! Un lladre consolidat que el poble jutjà innocent, però, ja saps! De tant en tant!… I ara continuem, si fores alcalde, què faries?

 

– Bo, jo eixiria al carrer cada dia a tocar l’esqueneta a tots els veïns “torejant” a aquells que venen a reprendre’m, m’acompanyaria d’una “llibreteta” i un “llapisset” on anotar totes les seues “particulars” queixes, encara que a la nit les llançara a la paperera. Esmorzaria amb els companys de partit més astuts i així, entre copes i puros, impregnar-me de saviesa en maquinació orgànica a través del “clarivident” fum polític que eixira de boca de tan il·lustres estrategs de la fontaneria política. També tindria com a precepte la “dinà” al restaurant cada vegada que es presente un “personatge empresarial” com vosté o “polítics executors de subvencions” i així, entre l’arròs, les gambes i el cava, tancar eixa negociació per a bé de la ciutadania. Així veig jo l’eficàcia en la gestió política… Per descomptat, sense tenir cap mirament respecte de les despeses de l’àpat, que això ho paguen els ciutadans i la causa està ben justificada.

 

-M’has deixat bocabadat! Molt bé! Tu seràs un bon polític!

 

-L’únic problema que tindria és amb el discurs, me l’invente o me l’escriu algú? A més a més, no sé en quina de les dues llengües convindria més per vehicular la peroració, em podria vosté assessorar?

 

-Bé, com et recomanaré als de la «gaviota», et prepararíem el discurs. I t’aconselle sobre l’art de la declamació: el discurs mai no ha de ser radical, o siga, no s’ha de parlar “tot el rato” en valencià ni, per descomptat, referir-se en cap moment amb el terme “País Valencià”, això no és gens aconsellable, perquè pot llevar vots. El valencià sols pot utilitzar-se exclusivament al començament i acabament de l’al·locució, en el teu cas versaria d’aquesta manera: “Bona vesprada, estimada ciutadania! Frente a la política bolivariana que esta promoviendo la izquierda comunista”… por eso, ¡Vamos a ganar las elecciones en esta Comunidad! Anem a guanyar estes eleccions!
Aquesta observació ha de tenir-se molt en compte, doncs, si tot es fa íntegrament en valencià, es corre el perill que l’electorat de centredreta, o siga, l’ample sector moderat de la ciutadania que s’emociona amb les «Noves Glòries» del Serrano, vaja, i vote la corda que no convé.

 

– Vosté és un vertader mestre!

 

– La veritat és que tots els meus grans amics són de dretes i, malgrat pillar a molts amb els calçotets plens de merda, inclús públicament, sorprenentment continuem guanyant per majoria… Perquè sempre em fan cas! Ara, per exemple, els he dit que tornen a treure a la palestra el cas Oltra per així eclipsar la desgràcia de la DANA, a veure si podem fer que al Carlos li netegen els calçotets plens de merda o li donen uns nous, el mateix que a mi. El primer pas, acomiadar el director d’informatius de la nostra TV pública, ja està fet, ara, entre la nova línia informativa, els nostres jutges afins i la nostra parròquia de «buenos valencianos» que va fent-nos propaganda «por bares, altares y hogares», de segur que ho aconseguim, per molt greu i tràgic que siguen les conseqüències del Ventorro.

 

– Em deixa bocabadat!

 

– Nosaltres, amic, sempre tenim el deure de preguntar-nos: on no pujaré? I si cal privatitzar el que és públic en nom dels nostres interessos, es fa i punt. Mira el teu port. Ma uelo deia que tota Dénia anava a passejar per ell tots els diumenges després de missa, a gaudir del seu «espill» i xerrar amb qui pescava al costat dels norais, entre barques i xàrcies, pilar econòmic de la ciutat. Hui, qui s’emporta desenes de milions d’euros anuals que es generen allí gràcies als multimilionaris que el gaudeixen? Nosaltres, Peret, nosaltres! I el poble content! Això és l’art de la política, fer possible l’impossible!

Platges, muntanyes, camps, barrancs… Cal monetitzar-ho tot! Fer diners! I qui promou, planifica i aprova lleis urbanístiques per fer realitat aquesta mutació i executar-la? Nosaltres, Peret, nosaltres! I quina és eixa eina que procura tot açò? El formigó, Peret, el formigó! El motor econòmic! Com deia el meu amic Paco: «Motor de prosperidad», sí senyor! Però sols per a nosaltres, Peret, perquè la nostra comarca és la més pobra en renda per càpita de la Comunitat… Els sous precaris no afecten el nostre món, home!

Mira, Peret: ni indústria, ni agricultura ni pesca… Amb l’himne a la gamba, la restauració, quatre coets i una bona promoció turística, prou perquè vinguen els milionaris d’Europa i compren habitatges, com més cares millor per nosaltres. I diguen el que diguen alguns, habitatges socials ni una han de construir, ja m’encarregue jo! No perdrem ni un duro! La gent del poble, si no pot pagar-les, que es busque la vida!

Peret memoritza: «Els diners com axioma de vida», eixe ha de ser el nostre principi!

 

– Genial! Però, escolte, una pregunta: què passa amb els polítics íntegres i honrats? Eixos que s’estimen el patrimoni natural i cultural, de cada vegada se’n veuen menys pels partits.

 

– I tant! Ja m’encarregue jo de, si no volen combregar amb el consens que jo els oferisca, fer-los la vida impossible: inventem una «mentida legal» i, abans que els arribe la notificació del jutjat, la llancem a primera plana dels diaris… i els destrossem!

 

– Redéu! Escolte, què és això de «Mentida legal»?

 

– Sí, home! En el moment que eixa denúncia falsa és admesa per la fiscalia, ja és legal. Al cap de 10 o 15 anys, quan els jutges l’arxiven, nosaltres ja ens hem eixit amb la nostra, comprens? Per això tenim comprats tots els diaris, televisions i emissores de ràdio, i els jutges i fiscals en contuberni, abans ja ho he referit. Cal foragitar els honestos! A vorer que s’hauran pensat aquests! Al carrer! Si no fos així, ens buscarien la ruïna! Ens ha fotut!!

 

– No s’altere, home! Però… I el poble?

 

– Peret, el poble sempre ens saluda, ens somriu… i ens vota! No ho oblides! Ja ho deia Horaci: les persones són enganyades per l’aparença del bé, el poble, a la fi, desitja ser enganyat!

 

– Ara sí que em deixa vosté amb la consciència més tranquil·la, així doncs… Que siga enganyat!!