Periodisme a contracorrent

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: Periodisme a contracorrent, Selecció d’articles

Autor: Vicent Ventura i Beltrán

Editorial: Universitat d’Alacant

Any: 2025

La commemoració del centenari del naixement de Vicent Ventura (1924-2024) acaba d’originar un nou i excel·lent fruit: es tracta del llibre que, amb el suggeridor títol de Periodisme a contracorrent, ha publicat l’amic Nel·lo Pellisser al si de l’Institut Universitari d’Estudis Socials d’Amèrica Llatina, de la Universitat d’Alacant. D’aquesta manera, el volum situa la seua gènesi en el moment en què Francesc Pérez Moragón, biògraf de Ventura, recomanà Pellisser revisar la documentació que en 2023 havia dipositat a la Biblioteca Valenciana Anna Aguilar Ventura, neboda del nostre protagonista, «i elaborar després una relació dels articles de premsa recollits, com a pas previ per a fer-ne una selecció».

És així com Periodisme a contracorrent fa una intensa i extensa repassada a la producció periodística de Ventura, en aplegar un centenar d’articles d’opinió (de temàtiques i característiques diverses) que varen ser publicats entre 1956 i 1993. L’antologia s’encapçala d’un magnífic estudi introductori en què, a més de disseccionar els textos, Pellisser explicita la voluntat d’enllaçar amb el llibre que, amb el títol Un home de combat i «a partir d’un corpus d’hemeroteca de més de 400 articles», elaboraren Pérez Moragón i Rafael Fresquet quan Ventura rebé la medalla de la Universitat de València (1995). Així mateix, ben destacables em semblen també les fotografies que il·lustren alguns dels articles, en què veiem el periodista en tot tipus de situacions i en companyia d’amics com ara Joan Fuster, el canonge Josep Espasa, Carlos Orbea, Doro Balaguer, Manuel Sanchis Guarner, Raimon, l’actor Albert Closas i Josep Pla, entre d’altres.

Tal com assevera Pellisser, la prosa de Ventura «és, en general, àgil i fluïda», «tot combinant les proposicions més extenses, plenes d’incisos gramaticals mitjançant guions i comes, amb la frase curta com un recurs per a modular el ritme de la lectura i mantenir l’atenció del lector, a més de recórrer a diversos tipus d’eines retòriques», com per exemple la ironia; que és, en opinió de l’antologador, «una manera de mostrar-se crític amb una sèrie de personatges de la política, com Emilio Attard, Fernando Abril Martorell –Abril de Segovia, li diu–, Manuel Broseta, Enrique Monsonís, Joan Lerma o els joves cadells de la política que amb l’accés al poder es transformen, cosa que l’irrita fins al punt de dedicar-los un article»: el titulat «Estos chicos y los otros», que veié la llum a Diario 16 en maig de 1992 –el moment en què fou homenatjat per Saó.

Una de les paradoxes que evidencia la introducció és que, malgrat haver sigut «expulsat de l’ofici de periodista», Ventura desenvolupà una intensa i extensa trajectòria com a col·laborador de premsa que compaginava amb la professió de publicista. I també resulta significatiu apuntar que, si bé –i per raons òbvies– la majoria d’articles recollits varen ser escrits en castellà, quan ho feia en la llengua de Cervantes, «i segons la capçalera de què es tractara, com ocorria en el cas de la premsa catalana, no era infreqüent que emprara paraules i expressions valencianes».

Finalment, Pellisser conclou que, malgrat haver-se vist «privat molt d’hora d’exercir professionalment de periodista, limitant-li la possibilitat de desenvolupar tasques de gestió i direcció en qualsevol de les capçaleres», Ventura és, sens dubte, «un dels nostres referents del periodisme de la segona meitat del segle XX»: en primer lloc, per les característiques de la seua obra, «que abasta un grau d’especialització en els camps de l’economia i la política poc habitual a l’època»; i en segon, «per la mirada sobre l’esdevenir de les coses, sobre els canvis i les transformacions de la societat que li va tocar de viure. Una mirada a la vegada intuïtiva, però també documentada, sempre embolcallada per una curiositat inesgotable i un sentit de l’humor primigeni». Per a comprovar-ho, us recomane que llegiu dos dels articles que publicà a Saó –«Ni el dret al dret» (gener de 1990) i «L’hàbit de la pau» (febrer de 1991)»– i ara es recullen en Periodisme a contracorrent.

Revista Saó Núm.515, pàg. 10. Juliol 2025.