Contra el nacionalisme dels cunyats

És evident que els éssers humans, en ple segle xxi, tenim un sentiment de pertinença al grup que va més enllà del que abasten els nostres ulls. El grup, el nostre grup, ja no és ni potser serà mai només el que veiem, el que toquem, la família o la vila de què parlava Voltaire. Mai més. Aquesta constatació implica que la identitat dels humans –dels humans occidentals, si més no– passa a hores d’ara indefectiblement per la noció de nació, un grup imaginat, virtual, de fronteres conceptuals boiroses però amb fronteres físiques ben sacralitzades. És amb aquesta idea que Ferran Archilés comença La persistència de la nació (Ed. Afers), un conjunt d’articles d’experts diversos sobre nacionalisme, Geoff Eley, Ronald Grigor Suny, Stefan Berger, Umut Özkirimli, Taras Kuzio i Tim Edensor, que constaten una vegada més que tot, en el fons, és una qüestió de llenguatge.

M’explique. La pròpia definició de nació o de nacionalisme està subjecta a canvis històrics i a perspectives diverses. La monosèmia no existeix, ja ho sabem. Res vol dir una sola cosa en un sol lloc. Tampoc el mot nació o nacionalisme. Aquesta una de les idees que es desprèn del primer dels articles, el d’Archilés, «L’estudi de la nació i el nacionalisme», que recorre les visions sobre el fenomen que han aportat diversos experts al llarg del segle xx (Gellner, Anderson, Smith o Weber). Unes visions que no sempre han coincidit i que mai no han sigut monolítiques.

Perquè, després de tot, què és una nació? Què és nacionalisme? Depèn. En tot cas, el seu significat està més enllà de la visió estreta, fins i tot miop, d’un cert marxisme, que ha vist del fet nacional una simple manipulació burgesa per a allunyar el proletariat de la lluita de classe. I és que no és això, o no només és això. Ho comprovàrem amb les lluites anticolonials dels anys 50 i ho comprovem tots els dies. El fet nacional és, actualment, un factor més que explica i determina la nostra relació amb el món, amb el sexe, amb la classe, amb la raça… El que és cert, però, és que això s’obvia massa sovint.

S’obvia per a deixar via lliure als tòpics interessats de l’estatalisme, contra el qual, algunes de les línies d’Archilés són senzillament imprescindibles: «Els estats nació –diu– emprengueren, sobretot al darrer terç del segle xix, un procés intens de ‘nacionalització de les masses’, com mai havien assajat. Vist des dels nostres ulls, fou una massiva activitat nacionalista. Però, vist des dels seus, era una difusió i generalització de ‘patriotisme’, ‘ciutadania’ o ‘alfabetització’. (…) Als estats nació europeus, amb França al capdavant, el nacionalisme seria entès en exclusiva com una deriva radical d’un sector de la dreta. (…) un poderós nacionalisme ‘banal’ avant la lettre ocupava l’escenari. El nacionalisme d’estat esborrava així les seues empremtes».

Vostès m’absoldran d’una citació tan llarga, però convindran que aquest relat ha estat exactament així fins als nostres dies. Fins avui mateix, de fet, com ha demostrat l’última campanya electoral, a vessar de patriotes, ciutadans i alfabetitzadors de les masses. Contra tot això, doncs, simplismes, monosèmies traïdores i tòpics interessats, lectures com La persistència de la nació es fan, si no necessàries, almenys prou higièniques. Línies que s’alcen, subalternes però segures, com a última defensa contra el triomfant nacionalisme d’estat, el dels cunyats i les barres de bar. Em poden ben creure.

Títol: La persistència de la nació

Autor: Ferran Archilés

Editorial: Afers

Any: 2015

Carles Fenollosa. Filòleg

Imatge: Antoni Rico

Article publicat al nº 410, corresponent a desembre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar.