Salò, Pier Paolo Pasolini

Ara fa cinquanta anys que Pier Paolo Pasolini no va arribar a veure estrenada la seua última pel·lícula. El 2 de novembre de 1975 el seu cos apareixia sense vida a la platja d’Ostia, brutalment assassinat. Unes setmanes després, s’estrenava Salò e le 120 Giornate Di Sodoma,1975  (Salò o els 120 dies de Sodoma) una de les pel·lícules més polèmiques i extremes de tota la història del cinema. Difícil de digerir i explícita a més no poder, però també carregada de simbolismes i metàfores que no passen desapercebudes. Una obra visionària que encara hui resulta gairebé impossible mirar sense incomoditat.

L’assassinat del cineasta, ple d’interrogants, incoherències i contradiccions, mai s’ha resolt del tot. La versió oficial afirma que un jove prostitut anomenat Pino Pelosi va ser l’únic culpable de la mort del director. Però uns anys després va assegurar que no havia actuat sol. Molts indicis apunten a una execució mafiosa vinculada amb l’extrema dreta italiana, potser per les idees i denúncies que Pasolini estava disposat a fer públiques. En aquell moment estava escrivint i investigant la corrupció italiana, l’enllaç entre el poder, el petroli, la màfia i els mitjans de comunicació.

Tres setmanes després de morir, Salò arribava a les sales de cinema. El film va estar prohibit i censurat a nombrosos països del món. Pasolini no la va poder defensar ni explicar. Però la pel·lícula és el seu testament ideològic.

Basada i inspirada lleument en Les cent vint jornades de Sodoma del Marqués de Sade, el director italià trasllada la perversió de l’aristocràcia del segle XVIII al context de la Itàlia de la Segona Guerra Mundial entre el 1943 i 1944. Els quatre senyors que porten endavant aquesta perversió: El duc, el magistrat, el president i el bisbe —representants de l’Església, la justícia, la noblesa i l’economia d’aquell moment— segresten un grup de huit xics i huit xiques i els sotmeten a tota classe d’abusos, humiliacions i tortures extremes. De manera calculada i ritualitzada, el sexe, la mort i la major de les depravacions es confonen.

Però més enllà de la seua brutalitat, Salò és una al·legoria del poder modern. Pasolini sabia que l’antic feixisme, el de les botes i uniformes, havia estat substituït per un feixisme més totalitari: el del consum i el dels mitjans de masses. En algunes declaracions públiques advertia: “El consumisme és un feixisme més perillós i totalitari.” i també: “La televisió ha unificat la Itàlia, però destruint-ne la diversitat. Aquest autoritarisme hedonista i laic ha acabat amb tota autenticitat.”

Pasolini va veure amb anticipació la nova cara del feixisme i de com aquest penetrava en les ments i desitjos de la població. Ho va anomenar la “mutació antropològica”, un canvi de paradigma profund en la manera de viure i pensar de la gent, que ja no era conscient de la seua pròpia submissió. Salò és una paràbola sobre un món on el poder converteix els cossos en mercaderia i la llibertat en una il·lusió.

La càmera estàtica, els enquadraments simètrics i una direcció de fotografia quasi pictòrica que busca un contrast brutal amb l’horror que es mostra en pantalla. Aquest efecte visual fred i distant reforça l’efecte d’alienació: l’espectador no està convidat a empatitzar amb els personatges, sinó a observar com un testimoni forçat davant la deshumanització total. Pasolini volia que no poguérem mirar sense sentir-nos còmplices, que entenguérem que aquell infern no era només cosa del passat, sinó del futur que ja s’albirava. Cal destacar la partitura d’Ennio Morricone, la qual crea una atmosfera pertorbadora i a la vegada plena de bellesa, elevant encara més els contrastos del film.

Ara com ara, mig segle després, Salò continua sent un mirall incòmode. La utilització dels cossos com si foren simples objectes, el poder que compra i ven voluntats, la cultura que banalitza la violència: tot allò que denunciava el director italià continua més viu que mai. El seu assassinat va silenciar la seua veu, però no el seu missatge.

Per això, Salò és més que una simple pel·lícula on es banalitza la violència. És un avís i un crit desesperat. Darrere d’aquest festival de coprofàgia, tortures sense sentit i pornografia aristocràtica s’amaga tot un intel·ligent assaig sobre la maldat i la perversió humana. Pasolini ens va mostrar l’infern abans que ens hi acostumàrem, i potser per això el van fer callar. La seua veu encara ressona, demanat que mirem allò que no volem veure: el rostre del poder quan perd tota la seua humanitat.