Pinazo i jo

21/06/2022

Peu de foto: La mostra Pinazo en l’espai públic, a l’ivam fins a juny de 2022

Ignasi Pinazo Camarlench ha estat, per a mi, una presència familiar constant. Quan era menut i anava a casa dels iaios paterns, m’agradava observar una vella fotografia en la qual es veia l’artista retratant la meua besàvia Maria, llavors molt jove. Segons em contaven, Pinazo era veí dels Pampló a Godella i els unia una bona amistat. A més a més, havien fet negocis junts: els meus avantpassats li van encomanar quatre pintures de grans dimensions per a El León de Oro, un restaurant que van obrir a l’actual plaça de Marià Benlliure. A hores d’ara, es conserven al Museu González Martí, ubicat a l’emblemàtic palau del Marqués de Dosaigües. L’any 2017, la mostra (Re)descobrir Pinazo va posar en valor les obres exhibides en aquest espai; segons explica el catàleg de l’exposició, fou molt important l’esforç de Manuel González Martí per a reunir aquests llenços (i dos més del pintor alcoià Emili Sala Francés, que també decoraven el local). Un, signat en 1889, representa tres persones joves en actitud cordial: el nom popular de la composició (Els nebots del Sr. Pampló) i la forma arredonida del nas dels protagonistes podria avalar la tesi que es tracta d’un retrat familiar encobert.

Desconec la peripècia d’aquestes pintures des del moment que el negoci va tancar fins que les va adquirir el museu. M’imagine que, com tantes altres propietats de la burgesia valenciana, van patir una barreja d’admiració i d’indiferència que va facilitar que foren venudes a particulars, entitats bancàries o, directament, a l’Estat. Mentre el conjunt d’El León de Oro es pot visitar en un context museístic digne, el retrat de la meua besàvia va passar a mans privades i, en vora seixanta anys, tan sols s’ha pogut contemplar en la gran retrospectiva que la Fundació Bancaixa va dedicar al pintor en 2016. Jo no l’havia vist mai, de fet. El record de Pinazo, en la meua infantesa, era exactament això: un record. Al capdavall, la solsida progressiva dels negocis havia fet més prudent vendre el patrimoni que conservar-lo.

A partir de l’adolescència, la meua afició al dibuix em feu interessar-me pel pintor amb una altra perspectiva. En els llibres que hi havia a casa vaig comprovar que l’artista no era només un pintor immens, sinó que era un mestre del dibuix. Me l’imagine sempre amb un quadern i una llapissera a la butxaca, preparat per a esbossar un quadre futur o, simplement, per a passar-s’ho bé improvisant uns apunts del natural. L’interés de Pinazo per l’espai públic protagonitza la mostra que li dedica aquest hivern l’ivam; a més de l’enorme llenç que representa el carnestoltes a l’Albereda, concebut per a decorar les parets d’El León de Oro, hi trobarem bona cosa de llibretes plenes de dibuixos i anotacions, sovint en valencià. Encara que pot semblar una contradicció, aquesta exposició no ens parla tan sols de la importància dels exteriors en l’obra del pintor, sinó que ens obri una porta a la seua mirada més íntima i quotidiana i, per això, artísticament més innovadora. Precisament aquella que devien conéixer els meus avantpassats. Si els envege no és per les propietats ara perdudes, sinó per l’oportunitat única que van tindre d’assistir amb complicitat a la formació d’aquella mirada, de compartir-la fins i tot, en un moment clau per a la història de l’art i per a la ciutat de València.