Píndoles de memòria

17/11/2020

Des de la invenció de la fotografia, la cultura de la imatge ha crescut i ha evolucionat amb la societat. Una evolució ràpida, si pensem en temps històric, que ens porta des d’aquelles creences que defensaven que una fotografia capturava l’ànima d’aquell que era fotografiat fins a l’actualitat, en la qual algunes persones viuen de mostrar la seua quotidianitat a través de les imatges que comparteixen a les xarxes socials. El que resulta innegable és que, a hores d’ara, potser no entendríem una publicació sense imatges o un telenotícies que només narrara els fets. Fins i tot la ràdio, que per definició és un mitjà únicament oral, comença a fer el salt digital i podem gaudir de certs programes que s’emeten tant per ràdio convencional com per altres plataformes en línia, la qual cosa ens permet veure tot l’aparatatge radiofònic tan desconegut i interessant.

Si acordem que cada mitjà de comunicació té les seues característiques que el defineixen i el diferencien, la necessitat actual de deixar constància gràfica pot ser allò que els fa confluir. I no només els mitjans de comunicació; al llarg de la nostra vida també sentim eixa necessitat de «deixar per a la posteritat» una imatge d’allò que considerem important: una reunió, la presentació d’un treball, una manifestació… O coses tan quotidianes com un dinar familiar… Vivim en un temps en què, si no n’hi ha foto sembla que no li donem importància. I dic sembla perquè cadascú gestiona aquest assumpte com creu oportú, però el sentir general va per aquesta línia.

Açò ens pot portar a una altra reflexió: quina informació ens dona una fotografia? Si bé és cert que tendim a centrar la nostra atenció en aquells elements que es troben en primer pla i que per definició són l’objecte de la instantània, si mirem més enllà, al fons de la imatge, si ens fixem en els detalls, podem obtindre altres informacions que potser resulten també interessants. La manera de vestir en un determinat moment, la postura del cos, els pentinats, són elements tan importants com l’edifici que hi ha de fons, el camp de tarongers que hi havia en aquell moment i que hui en dia s’ha convertit en una illa de cases, o el monument que segueix impertorbable des de fa segles. La informació que ens donen les fotografies pot ser significativa a diversos nivells.

Si pensem en el fet més immediat que ens ocupa, aquesta alerta sociosanitària que vivim per la pandèmia de la COVID-19, segur que ens venen a la ment moltes imatges: persones amb mascaretes, gent aplaudint als balcons, ambulàncies i cotxes de policia, els sanitaris a les portes dels hospitals i centres de salut, els netejadors desinfectant carrers… Potser moltes d’aquestes imatges les tenim emmagatzemades a la memòria, però aquesta és tan voluble que vuit mesos després d’aquell moment de confinament, molts obliden què va passar al mes de març, aquell 14 de març en el qual es va tancar el país. De tota manera, resulta complicat pensar que no mantindrem a la retina les compareixences dels membres del govern amb aquell posat seriós, inquietant, amb el qual tractaven de transmetre una calma molt difícil de mantindre, o les de Fernando Simón amb aquells ulls blaus i els cabells canosos tractant d’explicar-nos què passava en una situació que ni els experts arribaven a copsar en tota la seua magnitud. Les imatges ens ajuden a recordar, a mantindre’ns alerta perquè, per desgràcia, tota aquesta situació encara no ha passat.

Les fotografies que es van fer ens permeten fer una mena de radiografia de l’evolució social i també ens ajuden a tindre una història visual d’un moment que cal recordar i no deixar a l’oblit perquè, segons apunten els experts, potser ens acompanye durant molt de temps.

Tota aquesta història gràfica, recollida tant en fotografia com en vídeo, dins de la cultura de la imatge en què vivim, resulta un document essencial. Fa segles s’escriurien poemes èpics ben carregats de detall (em ve al cap el poema sobre la batalla de Muret tan descriptiu i cru que a hores d’ara es podria reproduir en imatges amb facilitat) o s’hagueren pintat quadres com el de Bonaventura Ligli sobre la batalla d’Almansa. Ara no lluitem cos a cos entre nosaltres; la lluita és amb un microorganisme que, si fa no fa, sabem que té forma d’esfera amb unes extensions que s’agafen a les cèl·lules, les afebleixen i comença la malaltia. Quan parlem de coronavirus, tenim eixa esfera ben present perquè els investigadors l’han vista gràcies als microscopis i ens han ajudat a visualitzar-la.

Dins d’aquesta cultura de la imatge que ens envolta, potser ens vam sentir animats a activar la càmera del telèfon durant aquells aplaudiments de les vuit de la vesprada perquè vam veure com paraven els policies i saludaven la gent, o potser ens va fer gràcia la pancarta que els veïns de l’edifici d’enfront havien pintat… És cert que també cal tindre gràcia; tots podem fer una foto, però no totes les fotos tenen la mateixa qualitat. Per això, i açò ja és una valoració potser massa personal, em meravella la sensibilitat que mostren aquelles persones que són capaces de captar el moment just, fins i tot de transmetre un sentiment a partir d’una imatge. També em crea molta inquietud el canvi de significat de les imatges a partir dels fets viscuts: a la foto d’una xica mirant per la finestra, fa un any, li hauríem posat de títol «Solitud», per exemple; hui potser no dubtaríem a escriure «Confinament» al peu de foto.

Les fotografies, els vídeos, les imatges, al cap i a la fi, formen part de la nostra vida, ens ajuden a organitzar el relat de la història immediata que estem vivint; fins i tot ens fan partícips d’aquesta, ja que, encara que no li donem importància, és possible que d’ací a uns anys (molts o pocs) una fotografia que vam fer resulte interessant ja siga per recordar els membres de la nostra família o una situació en concret. Les imatges són píndoles de memòria que, amb la velocitat a la qual va el món, ens ajuden a mantindre els peus a terra.