La revista degana en valencià

Pinzellades barcelonines d’una visita breu de tardor

14/10/2022

Fa uns dies Dolors i jo vam anar a Barcelona. Una visita curta de només dos dies sencers passats a la ciutat. Vam començar la visita a la plaça Europa a l’Hospitalet de Llobregat, ben a prop de la plaça d’Espanya barcelonesa i un dels nusos de la xarxa metropolitana.

La plaça d’Europa integra de manera amable gratacels similars als dels conjunts urbans de grans ciutats d’arreu amb carrer d’altura modesta com el carrer Castelao, on ens vam hostatjar.

La plaça Europa de l’Hospitales vista des del carrer Castelao

Els viatges d’anada i tornada amb tren des de València van durar unes quatre hores cadascun, lluny dels horaris de l’alta velocitat. Encara no s’ha completat l’alta velocitat entre aquestes dues metròpolis.

La xarxa metropolitana de transport públic barcelonesa integra tres sistemes públics a més del metro pròpiament dit: els autobusos urbans, els ferrocarrils de la Generalitat i les Rodalies de Renfe. Hem de dir que el metro per a persones majors amb certa dificultat per a moure’s és una mica dur, per les moltes escales sense tracció mecànica que cal utilitzar. Salvada la dificultat de les escales, ens hem pogut moure amb eficàcia als tres nuclis que volíem visitar: Montjuïc, el barri gòtic i una ullada ràpida a la Sagrada família.

El Palau de Montjuïc on se situa el MNAC. Es veu part de la font lluminosa. Les quatre columnes representen les quatre barres.

Vam començar pel Museu de Montjuïc, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) amb entrada gratuïta tots els dies per als jubilats, incloent les exposicions temporals, cosa que no es dóna per exemple a la Kunsthaus de la rica ciutat de Zuric, on només es pot entrar gratuïtament els dimecres i amb exclusió de les exposicions temporals.

La visita al MNAC bé s’ho val. Nosaltres només vam veure les sales d’art Romànic i part del Gòtic. Vam ajornar per a una altra visita la resta de sales, les que s’ocupen del Renaixement, Barroc i l’art Modern.  Vam poder veure també l’exposició temporal dels frescos d’Annibale Carracci, magnífic complement al de les sales del Romànic i Gòtic que havíem vist.

El Romànic, per als valencians, és un art que hem de cercar, nord enllà, i bé que ho vam experimentar en viatges d’estiu fa ja algunes dècades. El contacte del Romànic el vam fer al Pirineu, amb fill i filla quan ells eren menuts, amb molts exemplars, amb especial menció de la Vall de Boí a l’Alta Ribagorça quan faltaven molts anys encara perquè fóra declarada Patrimoni de la Humanitat. Recorde que les criatures es van enfilar pel campanar de Sant Climent.

Al Museu vam poder veure els originals de les esglésies de Sant Climent i la Mare de Déu que a principis del segle XX s´hi van traslladar. La col·lecció d’art Romànic em va recordar la síndrome d’Stendhal quan l’escriptor francés va visitar Florència i es va quedar joiosament paralitzat en contemplar tanta bellesa. Veritablement l’extensa mostra que es pot admirar al Museu és potser la millor d’Europa i,  qualificacions a banda, em va produir una intensa emoció.

El Pantocràtor de Sant Climent de Taüll, al MNAC

La Mare de Déu amb Jesús xiquet de l’esglesia de Taüll, al MNAC

L’endemà, ja al carrer de Sant Pau, vora de la Rambla del Raval, l’església que dóna nom al carrer ens va deixar veure un bell monument d’aquest art encara en ús.

La visita a la Catedral i les Drassanes, que ja coneixíem, és obligada, però personalment no va afegir emoció addicional atés que el gòtic ens és ben conegut després de les moltes dècades viscudes a la ciutat de València.

La Sagrada Família representava per a mi una altra emoció amb arrels biogràfiques. Quan d’estudiant anava a treballar i conèixer altres ciutats europees, vaig començar per Avinyó, als meus 16 anys en tornar amb tren sempre parava a Barcelona, com també vaig fer als 17 en tornar de Ginebra. Entre tren i tren  visitava el parc de la Ciutadella amb foto obligada a la reproducció escultòrica d’un mamut i a la Sagrada Família de la qual, aleshores, només hi havia quatre torres d’una de les portes projectades. Es podia pujar per dins i veure l’obra en sí i la ciutat immediata.

En aquesta ocasió, amb les poques hores que em quedaven, el dia que tornàvem de Barcelona, vaig voler recordar les meues vivències artístiques d’adolescent i vaig constatar que aquesta catedral, sempre inacabada, com d’altra banda passava al llarg de la història amb totes, havia avançat espectacularment i continuava marcant amb arquitectura, escultura i l’ús de les paraules gravades als murs l’ensomni sentit i artísticament inigualable del mestre Gaudí.

La Sagrada Família, setembre de 2022

Per tornar vam agafar un tren regional exprés amb parada, en la part de Catalunya, en algunes ciutats i final a l’Aldea-Amposta-Tortosa. Allí vam esperar l’eixida d’un l’altre tren regional exprés que parava encara en més estacions en el segment valencià. Vam acabar el viatge a l’estació de València-Cabanyal.

El text i les fotografies són de l’autor.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top