Repensar la tradició i la modernitat: les pistes de ball als anys quaranta i cinquanta

Isabel Ferrer Senabre. Doctora en Història de l’Art i Musicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona

L’anecdòtica juvenil dels nostres majors està plena de records al voltant dels balls, entremesclats amb narracions sobre la postguerra franquista més cruent. Balls a les eres, als casinos, a les cases, però també a les conegudes pistes, on es dansaven pasdobles i valsos junt als nous ballables d’origen jazzístic. Les pistes eren establiments d’esbarjo moderns, de gestió privada i d’accés lliure previ pagament d’entrada, participants d’una indústria de l’espectacle anomenada de masses. Foren, sens dubte, l’espai de moda per excel·lència dels primers vint anys de la dictadura. Com va ocórrer això? El franquisme no havia condemnat el ball modern?

Fins ara, s’havia argüit que la lleugera permissivitat amb les sales de festa fou fruit de les intencions evasionistes del règim. Segurament aquesta sospita no és errada del tot. Ara bé, dita permissivitat esdevingué calculadíssima, ben gestionada pels ideòlegs franquistes cap al seu foment a la cerca i captura del recolzament per part de la població. Expressat d’una altra manera: l’administració dictatorial de les pistes estigué menys basada en la mera punició del que ens ensenya la producció escrita que la dictadura llegà. Va anar molt més enllà de la censura a artistes i a discs; de l’apropiació per part del Sindicat Únic dels espais de caire associatiu heretats del segle xix —el cas més reeixit, les societats musicals, eminents espais de ball—; o de la promoció dels Coros y Danzas. Fins i tot, l’ànim de transmetre una imatge de «normalitat» a través de les pistes fou compartida per l’Església. Al contrari d’allò que desprenen alguns discursos amenaçadors emanats per certs sectors eclesiàstics, especialment a partir del 1945, l’autoritat religiosa preferí desplaçar la seua atenció cap a altres menesters. Recordeu, si no, les comeses de Mons. Olaechea, Arquebisbe de la Diòcesi de València des dels inicis del 1946.

Així, la societat valenciana no va restar al marge del procés d’aquiescència de la dictadura vers les pistes de ball, que s’observa amb claredat no només a les àrees urbanes —a la capital són recordats els locals a la vora del llit del Túria—, sinó també als pobles. Amb major o menor intensitat depenent del lloc, les pistes s’integraren en la vivència comunitària del lleure. Per exemple, a l’Horta, les vesprades ballades de la Piscina d’Hervàs (Catarroja), el Patí (Silla) o la Pista del Mandao (Picassent) s’uniren a les danses amb valor simbòlic dels dies de festa major, als balls de Pasqua i de Nadal —inclús als del prohibit Carnaval, mentre no se’n fera ressó—, a la programació dominical després del cinema i del passeig, i a les agendes de mares, ties i veïnes per a acompanyar a les xiques. Les pistes oferien a preu popular —tot estalviant grans desplaçaments— ball, varietets, cinema, refresquets i cacau, escoles de ball per a llauradors, i espectacles esportius —on per primera vegada hi convivien homes i dones—, utilitzats sovint per la mateixa Sección Femenina per ser dels pocs espais de gran aforament on assajar. I, és clar, allà també hi era imprescindible al ball la presència de les nombroses orquestrines nascudes a recer de les bandes, amb agrupacions tan notables per carisma i popularitat com ara la Català o la Lys.

Les modestes sales de festa locals afermaren el costum d’eixir a un recinte a ballar setmanalment desvinculat de l’associacionisme, provocant canvis en la vivència juvenil d’aquell temps poc coneguts encara. Imaginar actualment, doncs, els balls a les pistes d’aquell temps amb un deix ruralitzant o nostàlgic és un exercici del tot sa per a construir la nostra memòria col·lectiva. Cal no oblidar, però, les seues coordenades sociohistòriques i, més encara, les articulacions entorn seu que generaren que els joves dels anys quaranta i cinquanta avançaren estils de consum del temps lliure que s’assentaren durant el desarrollismo.[1]

[1] Les idees exposades en aquest article han estat extretets del treball doctoral Les pistes de ball durant el primer franquisme: espais de lleure a l’Horta-Albufera. Bellaterra (Cerdanyola del Vallès): Universitat Autònoma de Barcelona, 2013.

Article publicat al nº 391 (març 2014). Ací pots fer-te amb un exemplar