Pla de recuperació Cultura i Turisme 2025: un canvi de paradigma per al museu Valencià de la festa i el centre d’art contemporani Esart

Dedicat a tots els voluntaris i voluntàries que esteu venint des del dia 0 a rescatar el nostre patrimoni.

 

La riuada del 29 d’octubre no va ser només un torrent d’aigua i fang, sinó una sacsejada a l’ànima d’Algemesí. Com un llamp inesperat que estripa la nit, ens va despertar a una nova realitat: la fragilitat del nostre patrimoni, la vulnerabilitat de la memòria que atresorem entre murs centenaris i teles que narren històries d’altres èpoques. El que abans era contemplació es va tornar urgència. El que abans semblava etern, es va revelar efímer.

 

L’impacte de la riuada sobre el patrimoni cultural

El Museu Valencià de la Festa, amb la seua pell de pedra i el seu cor d’història, va absorbir l’aigua com un antic pergamí xopat per la tempesta del temps. Els seus murs, testimonis de segles de devoció i cultura, han quedat marcats per la humitat, que s’enfila silenciosa entreteixint fongs i floridura en la seua arquitectura. La Sala Mare de Déu, epicentre de la nostra identitat festiva, va patir l’impacte de la pluja, que va esquinçar la teulada i es va filtrar entre vitrines i podis que custodiaven un llegat únic. El fang va cobrir la col·lecció etnogràfica com un sudari d’oblit, embolcallant els Gegants del Corpus i de la Mare de Déu, els plànols històrics d’Algemesí, els ninots indultats de falles i el mobiliari de la Botica de Pepe el Frare.

Més enllà del museu, el Centre d’Art Contemporani ESART va patir l’embat del corrent amb una fúria devastadora. Allí, on la creativitat fluïa en harmonia amb el pensament contemporani, l’aigua va imposar el seu propi llenç de destrucció a 1,80 d’altura. La Col·lecció Sempere Mesa, penjada a les parets com un mapa neodadaista i povera, va patir la desfeta dels pigments, que es desprenien i es dissolien en fang, esborrant la memòria de l’avantguarda valenciana. Les obres d’Antonio Barroso, donades a l’Ajuntament d’Algemesí i resguardades sobre taules al magatzem del Casino, es van convertir en nàufragues atrapades en un remolí d’aigua i caos. Mentrestant, l’exposició The Art of Resistance, crit de lluita i resiliència d’artistes ucraïnesos, va quedar sepultada sota el fang durant una setmana, en una sala infranquejable per la muntanya de cotxes apilats a la porta, com si la història s’entestara a recordar-nos que la resistència és, en si mateixa, un art.

La reacció immediata i les primeres intervencions

Entre el desconcert i la devastació, va emergir un instint primari: salvar allò que encara bategava. Aplicàrem, quasi en trànsit, el Pla d’Emergència del Patrimoni de l’IPCE, aquell protocol que créiem llunyà. Però va ser el sentit comú, la solidaritat entre professionals i l’amor per allò nostre, el que ens va guiar enmig de la desolació. Amb l’ajuda de la Universitat de València, la Universitat Politècnica de València, l’IVACOR i els companys del patrimoni de la Generalitat i la Diputació, donàrem forma a una estratègia de rescat i recuperació:

Identificació i documentació: amb les mans encara tremoloses, classificàrem i registràrem cada peça ferida, amb la certesa que anomenar-les era el primer pas per a retornar-los la vida.

Neteja i eixugament: una lluita contra el temps, arrancant l’aigua de cada tela, de cada pàgina, de cada escultura, com qui intenta alliberar un record atrapat en la boira de l’oblit.

Evacuació: la Col·lecció Sempere Mesa i Barroso, així com part de l’arxiu històric de la biblioteca pública, es traslladaren, tan prompte com es va fer transitable el carrer Muntanya, al laboratori de la Facultat de Geografia i Història. I també algunes peces etnogràfiques viatjaren al taller de restauració de l’Etno.

Sanació dels espais: el museu, el centre d’art i la biblioteca, aquestes catedrals de la memòria, necessitaven ser purificades, reforçades, preparades per a un futur que, encara que incert, havia de ser reconstruït.

 

Cap a un nou model de gestió del patrimoni

La riuada no només ens va despullar d’obres i documents; ens va despullar davant la nostra pròpia complaença. Ens va obligar a veure més enllà del tangible, a comprendre que el patrimoni no és només allò que exhibim, sinó també allò que resguardem en la intimitat de les llars, en els records familiars, en les històries no escrites. El concepte de salvaguarda s’ha expandit i abraça no només allò monumental, sinó també allò quotidià, allò domèstic, allò aparentment insignificant.

El museu es va convertir de seguida en un punt d’ajuda humanitària. El seu claustre, pulmó espiritual i cultural d’Algemesí, era ara un cor de solidaritat, de repartiment de béns de primera necessitat i d’assistència al voluntariat. I, al mateix temps, l’ESART es convertia en laboratori de salvaguarda del patrimoni de les famílies i artistes contemporanis d’Algemesí.

Però el punt d’inflexió es va produir quan ens sumàrem als projectes Salvem els Mobles i Salvem les Fotos, impulsats per totes les universitats públiques valencianes, l’ICOM i l’Etno. Enmig d’aquesta cadena de solidaritat, al museu començàrem a recollir mobles històrics amuntonats a les portes de les cases dels veïns desolats per la commoció emocional i l’estrés visual del fang. I l’ESART començà a rebre caixes i caixes d’àlbums familiars dels veïns d’Algemesí i de la Ribera. Més de 200 famílies i quasi 150.000 fotografies que componen la memòria dels rituals de vida familiar a la Ribera des de finals del segle XIX fins a l’actualitat. Aquest projecte de salvaguarda del patrimoni fotogràfic domèstic ha crescut tant, juntament amb la resta de laboratoris d’Utiel i l’Horta Sud, que ara forma part de congressos internacionals, com el recentment celebrat a l’Espai Vives amb el títol SOS HERITAGE, sobre la recuperació de la memòria en territoris afectats per catàstrofes naturals com el Katrina, el tsunami del Japó o el terratrèmol de Mèxic, o conflictes bèl·lics, com ara Ucraïna, Síria o Gaza.

 

La dura fase postdana i el Pla de Recuperació Cultural

En aquests fòrums nacionals i internacionals, Algemesí està compartint amb altres experts el seu Pla de Recuperació Cultural, basat en la implicació activa dels agents socials i la ciutadania. Aquest procés inclou iniciatives com les biblioteques humanes, les visites comentades als tallers, la participació dels veïns en la neteja i restauració de fotografies, així com accions de sensibilització sobre la diversitat del patrimoni, des de les arts plàstiques fins als testimonis de la memòria.

Dins del Pla de Recuperació Cultura i Turisme 2025, hem traçat un nou rumb:

– Restauració de les parts afectades del Museu Valencià de la Festa, reforçant la seua arquitectura contra el pas implacable de l’aigua i el temps.

– Rescat i digitalització de l’arxiu històric i la biblioteca, assegurant que la paraula escrita no torne a ser víctima de l’oblit.

– Recuperació de les obres afectades en el Centre d’Art Contemporani ESART, retornant el color i la textura a les històries atrapades en cada traç.

– Disseny d’un protocol d’emergència patrimonial, perquè mai més ens trobe desprevinguts el caprici de la natura.

– Salvaguarda i estudi del patrimoni domèstic: els tresors familiars i la memòria fotogràfica.

– Foment d’un turisme cultural resilient i participatiu.

 

Conclusió

La riuada ens va canviar. Ens va recordar que la història no és immutable, que l’art és tan fràgil com la memòria i que la cultura, si no es cuida, es dissol com un pigment sota la pluja. Però també ens va ensenyar que, en l’adversitat, som més que mers guardians del passat: som arquitectes del futur. Perquè la cultura, com l’aigua, sempre renaix i traça nous camins.

Àlex Villar Torres | Universitat de València. Director en funcions del Museu Valencià de la Festa i de l’ESART.

 

Revista núm. 511, pàgs. 36-39. Març 2025.