Plou i plou i plou massa

Pensem en un futur pròxim. Un dos mil cinquanta i algun any més. Si no hem arribat a la situació que imaginava H.G. Wells i no ens hem convertit en els estúpids Elois o en els voraços Morlocks que descrigué, haurem de saber quina situació sociopolítica creiem que hi haurà.

Plantegem, com a joc, imaginar. Una distopia propera. Prenem la situació actual i evolucionem els actants existents cap al futur de la manera més lògica, com si li demanarem a la IA que ho representara. Açò és el que apareix.

Existeix un País Principal que ha envaït tota la resta de països del món, que ara són els Països Dependents. Tots s’han unificat en un Estat Comunitari, regit per eixe Estat Principal. Domina el capitalisme més salvatge que ha dividit la societat en dues classes: uns pocs privilegiats, que tenen tot el poder i la riquesa, i una enorme massa humana que no té cap mena de dret. Aquesta enorme quantitat de desfavorits són absolutament necessaris perquè la minoria puga viure com ells consideren que mereixen. Perquè creuen que tenen dret a eixa vida i als privilegis que gaudeixen, que els són inherents. Cap classe d’associacionisme ni lluita obrera dirigida a la millora de les condicions laborals està permesa. A l’enorme massa obrera els han dit que la superació intrapersonal i la competitivitat interpersonal és l’únic que els farà millorar la seua situació. La lluita social instada i promoguda des de les altes esferes és ferotge. Els de davall volen apujar i els de dalt viuen amb la tensió de poder caure en qualsevol moment. I tots ens pregunten com s’ha arribat a aquesta situació.

No ho vérem vindre. Anaren a poc a poc. No crearen un conflicte a escala global, saberen anar a pams. Cap tercera guerra mundial. Realment no era massa sensat tenir-la. Per por al botó roig, tots restàrem calladets. I des del País Principal van anar fent-se amb tot com un virus: alguns països els conqueriren ràpidament sense oposició, perquè eixos països no tenien mitjans; d’altres els compraren; i els últims anaren pactant i callant amb l’estratègia de l’evitació de conflictes, que se’ns va tornar en contra a tots. El cas és que quan el món se n’adonà, s’havien carregat l’ONU i tenien el domini de totes les institucions. De tot. El control absolut.

Ara seria el moment de plantejar una reflexió a tots els ciutadans que es pregunten com s’ha arribat a aquest punt que ens semblava impossible i irreal, i com els hem pogut deixar guanyar. Perquè abans de pensar per què els qui governaven, els qui podien, no feren res per evitar-ho, cal fer autocrítica i pensar que la passivitat, quedar-nos expectants i esperar que altres ho facen, apel·lant a què no tenim cap poder és, en certa manera, acceptar i col·laborar amb l’invasor. Esperar que altres facen alguna cosa, excusant-nos, per poder seguir, ni que siga un dia més, còmodes i calentets, és col·laborar amb l’enemic. Restar callats és col·laborar amb l’enemic. Perquè “tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.” (Joan Fuster)

Però ja hem arribat on no volíem, ja estem envaïts… Què podem fer a estes altures? Direm, és clar, que poc o res. Una persona sola, o dues, o un grup… en un règim mundial? No podríem fugir o exiliar-nos. La clandestinitat no és possible sense ajuda, i l’ajuda significa implicar aquell qui t’ajude. Altres persones que no tenen cap responsabilitat de les teues decisions. No és just.

És difícil la dissidència en aquest règim. Però la col·laboració… implica ser actiu, posar de la teua part.

Esta gent, els qui manen ara, no permetrà la passivitat per molt de temps. Ens faran decidir. Perquè volen que els ajudem, volen la participació activa en el seu règim de tot ciutadà dels Estats Dependents.

Penses molt. Penses massa. Penses i penses i penses massa. Plou i plou i plou massa, al teu cap. Igual que plogué sobre mullat, plogué moltes voltes, es veia vindre el que volien, i els deixàrem amb l’excusa que res podíem fer. I ara, sempre acabes amb la mateixa conclusió: que el més sensat és col·laborar. Però no saps, si ho fas, com ofegaràs la veu interna que clama per la coherència, i serà així la resta de la teua vida, si és que aquest règim dura per sempre. O molt pitjor serà estar tan derrotats i sotmesos que ja res, a dins, ens diga què pensem, què està bé o què malament. Perquè no, no estàs de part del règim, no t’agrada i no el suportes. Però vols viure.

Potser tots estan igual que tu, tots els qui no són l’elit. Però l’elit són pocs. Nosaltres en som més. Potser podríem enfrontar-nos. És possible crear una resistència? A un sistema on la major part de les imposicions són abstractes, de caràcter econòmic? On la subjugació és ja mundial? On tots els líders li llepen el cul al president del País Principal per por que els retire la seua mirada “beneïdora”? Però si només els falta fer una cerimònia simbòlica, amb premi inclós, per declarar-lo Líder Mundial de la Pau!

El millor, potser fins i tot l’única possibilitat, haguera sigut tindre dos dits de front i parar-los quan podíem, abans de la invasió. Quan encara teníem els mitjans i les possibilitats per fer-ho. No callar quan encara teníem la manera d’evitar l’accés dels bojos despietats al poder.

Em reconforta una mica, tampoc no massa, tornar al nostre present. Per fortuna encara no tenim aquest escenari, no cal prendre decisions. No encara. Però em sé una dissident. Una que, si venen, si arriben, serà de les primeres a caure, pot ser per aquest article.