Pobles encapsulats

Peu de foto: La plaça de Patraix a poqueta nit, una vesprada d’hivern

A mesura que una ciutat gran creix i la seua trama urbana s’escampa pels intersticis agraris o industrials, són moltes les pedanies i els pobles que s’hi incorporen. La pèrdua de la independència física sol anar lligada a la desaparició de la seua entitat política diferenciada, encara que la personalitat d’aquells vells pobles, esdevinguts barris, sovint demostra una resistència pertinaç. A València, per exemple, ser de Russafa o del Cabanyal encara significa alguna cosa, tot i que cada vegada siguen menys els autòctons que poden fer valdre aquest sentiment. Al Cabanyal, fins i tot, es mantenen certes particularitats lingüístiques (com ara l’obertura extrema de la o, que els fa dir «són les nau» en comptes de «són les nou»). A pesar de les transformacions socials i urbanístiques patides –brutals i encara amenaçants, en alguns casos–, s’hi preserva un cert esperit indígena. Això també passa en altres zones, com ara Benimaclet, on l’influx dels estudiants que hi resideixen ha contribuït a crear unes xarxes socials –de les de deveres, no de les digitals– que sostenen la personalitat del barri i, al mateix temps, l’impulsen cap a un projecte de futur en el qual, no poques vegades, s’emmiralla la ciutat sencera.

Malilla, Montolivet, els Orriols o Torrefiel, en canvi, han configurat identitats noves, fruit de la diversitat lingüística i cultural que acullen, com també del caràcter obrer de la seua població. L’esborrament de les formes de vida tradicionals ha suposat la destrucció del seu paisatge històric i de pràcticament tota l’arquitectura popular (barraques, ceberes, séquies, cases-taller, magatzems, etc.). És especialment dolorós el cas recent de Malilla, que ha perdut els últims trossos d’horta que li quedaven a la vora del nou caixer del Túria. És cert que el Pla Sud creava una frontera simbòlica per a l’expansió de València fins al marge mateix del riu, cosa que –com els fets han demostrat– feia perillar els camps i els nuclis de població que s’estenien cap a l’Albufera, Castellar, Alfafar o Torrent. La voracitat del port, que va menjar-se la platja de Natzaret i va forçar el despropòsit de la ZAL, a Pinedo, és una derivada lògica d’aquesta concepció mercantilista i violenta de la ciutat. El que sobta és que, encara a hores d’ara, pesen més uns interessos i unes sensibilitats que unes altres, de manera que les institucions públiques no puguen o no vulguen dur a terme la protecció que ha fallat durant dècades.

Des del vessant patrimonial, diria que Campanar i Patraix han tingut més sort. Al nord-oest de la ciutat, Campanar és un miracle quasi inigualable: la seua trama urbana, pròpia d’un poble d’horta, s’ha mantingut encapsulada enmig de carrers i avingudes de nova planta. Les riques terres de regadiu que l’envoltaven han sigut sepultades per l’asfalt i el formigó, amb l’excepció d’algunes partides que resisteixen estoicament a la vora de les grans vies de comunicació. I, tanmateix, la gràcia dels seues carrers i l’elegància de la seua plaça mantenen un perfil propi d’una feliç singularitat. El terme miracle és excessiu per a Patraix, però ací també destaca l’àmbit de la plaça, on encara hi ha bells espais que evoquen el traçat antic del poble. Més enllà de la postal, més enllà de l’atractiu d’aquests escenaris fossilitzats, el que ens hem de preguntar és en quina mesura la seua preservació permet crear, a la gran ciutat, uns altres espais de relació per al veïnat, uns altres entorns per al comerç, unes altres possibilitats per al desenvolupament de la vida ciutadana, en definitiva.