Pobre Músic 1791________1924

27/04/2020

Entre les lectures obligatòries de l’institut de Franz Kafka (Praga, 1883-Kierling, 1924) n’hi havia, òbviament, d’autors contemporanis de Ludwig van Beethoven (Franz Grillparzer, Viena, 1791-1872; Heinrich von Kleist, 1777-1811; Friedrich von Schiller, 1759-1805; Johann Wolfgang von Goethe, 1749-1832), Bonn, 1770-Viena 1827. Tots, no cal dir-ho, pertanyen al camp de la germanística que domina la Praga del segle XIX i de començaments del segle XX, front a l’element eslau, minoritari, els textos literaris del qual s’oposaven a la pretesa superioritat d’aquells, per com reflectien la mentalitat i el caràcter de l’Imperi Austrohongarès; àdhuc amb un marcat element austríac i supremacista, pel que fa al cas concret de Grillparzer.

En aquell context, un jove adolescent com Kafka rebia l’educació que situava a les dones, en general, externes al món, a la raó pràctica, per bé que representants de la vida. A Kafka no li arribava cap exemple de dona existencialment mancada d’identitat, al marge de la vida, desproveïda de l’assumpció del compromís social, però sí hòmens, com ara Søren Kierkegaard (1813-1855) o el mateix Grillparzer. Ja de jove, Kafka, no va saber (ni poder, segurament) reconèixer la importància de la lluita per la igualtat de les dones que començava a evidenciar-se. Ni va voler tampoc veure en una coneixença vacacional (Triesch, Moràvia, agost 1907), Hedwig Weiler, la dona que, mitjançant la formació (es doctorarà amb un treball sobre Grillparzer), tempta d’implicar-se socialment i deixar de ser externa al món. Jueva de Viena i socialdemòcrata. Encara que voltat de dones (tres germanes) Kafka, de moment, no arriba a copsar l’esforç afegit a què l’educació condemnava les dones si volien ‘aparèixer’ en escena. En un món on suportar per ésser suportat (Grillparzaer) era l’eix nuclear, les variacions i les novetats costaven d’obrir-se pas, per bé que la vida més pesada és la que no tracta de res (Estadis de la vida, Kierkegaard); es referiria a la vida de les dones?.

Aquells llibres i lectures l’acompanyaran sempre als llocs d’intimitat, i li recordaran persistents que no es podia escriure sense llegir (Strindberg, Dostoievski, Flaubert, Hebbel). I escriure sense publicar? L’etern amic de Kafka, Max Brod, duu a la carpeta textos de Franz que ensenyarà als editors de Leipzig, pel juny de 1912, Ernst Rowolhlt i Kurt Wolff, i textos inèdits i biogràfics de l’altre Franz, Grillparzer. Posteriorment Wolff recordarà la presència de Kafka en aquest encontre (ja té trenta anys) com de molt penosa per estar davant dels ulls més bonics i l’expressió més commovedora d’un home sense edat…entre malalt i més malalt encara però que no tenia edat. En tot cas, i malgrat els models canònics de l’època, a Kafka no li interessava tant què era el que s’havia de llegir, sinó trobar la veritat interior, en qualsevol lloc escrit que es produira. D’aquí que el joc de publicar, que tant obsessionava l’amic Brod, a ell li semblés del tot secundari, i banal la recerca d’editors.

Entre les 22.00h del dia 22 de setembre de 1912 i les 6.00h del 23 escriu La condemna, la lectura de la qual, el dia següent, a un petit grup d’amics a casa d’Oskar Baum, li provoca un devessall de llàgrimes. Setmanes abans, poc abans de conèixer Felice Bauer, havia tingut la mateixa experiència en llegir-li El pobre músic de Grillparzer a la seua germana Ottla. Una obra i l’altra identifiquen la desesperada elecció de l’objecte de l’artista solitari que vol retornar al món a través de la dona amb la seva pròpia experiència vital. La semblança d’una obra i l’altra és indubitable. Hedwig Weiler se sentiria orgullosa del canvi, ara anys després, en reconèixer Kafka la capacitat de les dones en la persona de Milena Jesenskà de ser independents, passats vuit anys d’aquell estiu a Triesch, a qui envia l’obra de Grillparzer, segurament sense saber que Hedwig Weiler, aquella antiga coneixença estival, s’hi havia doctorat. Tenir a veure amb algú, fins i tot quan hom llig un llibre, en la ficció, era un desig de l’austríac. Ara (1920), Kafka, se sabia germà d’algun home i, àdhuc, d’alguna dona. Milena era txeca i catòlica, per cert, tot i que resident a Viena. Traductora al txec de nombrosos textos de Kafka.

Kafka sap que la soledat, però, serà la condició sinequanon per escriure. Irrompre al món, ell, únicament ho podrà fer a través de la literatura. Ell l’és. Cap altra cosa no li interessa, ni pot alliberar-lo de la insuportable presència que l’acompanyarà fins al final, ell. Ell ho és, literatura. Del seu univers literari, Flaubert, Grillparzer, Kleist, Dostoievski, únicament el darrer es va casar i l’anterior, qui sap (li escriu a la pretesa eterna Felice Bauer el mes de setembre de 1913) si va trobar el desllorigador, la martingala de la sortida, en fotre’s un tret i suïcidar-se. Amb aquests pensaments obertament manifestats resulta obvi que estar devora Kafka podria resultar, senzillament, impossible. Altra cosa fóra compartir l’experiència de la veritat a través de l’art. Buscava, amb aquestes comparacions, malgrat que anys després les considerara infantils, una adscripció identitària a alguna comunitat (Kleist, Grillparzer, Kierkegaard, Flaubert, Dostoievski). De fet sempre temptarà d’entrar al món per algun racó, com provà de fer a La transformació Samsa mitjançant la germana. Ficció i realitat foses. La qüestió era ser-ne un descendent d’aquells que havien anat a l’etern infern dels vertaders escriptors. Germà de sang.

Però els dubtes continuen. Potser una relació amb Felice Bauer, sense estar casats i lliures un de l’altre, més enllà de l’únic compromís que li era raonablement suportable, fóra possible. Aleshores ja coneixia la biografia que sobre Grillprazer havia escrit Heinrich Laube (1806-1884), la que duia Brod sota el braç pel juny de 1912, i va saber que el seu igual, el seu germà, ja ho havia fet, una relació en comú sense sexe, amb l’eterna promesa. Una vertadera monstruositat a la vista del món. Atracció artística que refusa la física, més enllà d’allò que la imaginació permet. Quasi una redempció. Una unió desproveïda, a més, de responsabilitat, una paraula que al pare de Kafka i a la societat on viu els pesava com una llosa, i de la qual no se’n podien deslligar, separar, allunyar. Si per a la burgesia germanitzant (o txeca) ho era tot, per a uns jueus assimilats, que han aconseguit retirar-se dels orígens, era la vida. Els hi anava adherida, fèrriament, consubstancial.

En aquell II Congrés Internacional de Salvament i Prevenció d’Accidents de setembre de 1913, a Kafka l’única cosa que li interessava era recórrer la Viena, aqueix gegant moribund de Grillprazer, i sí, l’única cosa que va lamentar va ser predre’s la Sala que el Museu d’Història de l’ajuntament li havia organitzat per amenitzar la ciutat, entre reunió i reunió, comunicacions i ponències. I allí va rellegir El pobre músic.

___

Per l’agost de 1805, referint-se a la Sonata Kreuzer, Beethoven va rebre una crítica de l’Allgemeine Musikalis Zeitung que parla d’arbitrarietat per tal de distingir-se dels altres en referir-se a l’obra de l’artista esmentat, que, incapaç d’acceptar la incomprensió de la ressenya, després d’un període d’aïllament a causa de la sordesa, havia començat a fer un esforç per socialitzar-se. En una vetllada a cal Schuppanzigh (mestre del músic i violinista habitual en interpretar llur música), el mes anterior, havia conegut Luigi Cherubini, el seu heroi operístic i, malgrat que Czerny (pianista, amic i alumne de Beethoven) assegura  que no va ser gaire cordial, Grillprazer informa que en aquella trobada es mostrà atent i respectuós amb el músic italià.

Beethoven no tenia un bon caràcter. Va ser capaç de deixar de tocar en volum alt aquell estiu a Heiligenstadt (1808), quan va adonar-se que la mare del jove poeta Grillprazer l’escoltava mentre composava la Sexta Simfonia. Ja va viure en aquella ciutat rural i balneari el 1802 quan va escriure el que hom considera el seu testament vital, en un moment de forta crisi. Anys després, 1816, Grillprazer, va assegurar que Beethoven, quan estava enfurismat, i els atacs d’ira eren periòdics, es convertia en un animal salvatge. L’any 1823, desesperat econòmicament, suggereix de vendre, en forma de bons i subscripcions, les còpies de les partitures signades per l’autor de la Missa solemnis a l’aristocràcia europea i caps coronats. El rei de Suècia i el de Prússia, hi accediren, somrients, entre d’altres, com Lluís XVIII, rei de França. Enmig de tanta necessitat és conscient que Grillprazer ha escrit un llibre d’òpera per tal que ell li pose música. Tot i les prevencions de l’escriptor, que considera que la música de Beethoven viola les idees d’ordre i unitat en la música, s’hi apropa. I ho fa amb el text més allunyat de vel·leïtats demoníaques que tenia a l’abast, per compensar les pròpies del músic: Melusina. Quan visita Beethoven amb Schindler (primer biògraf, una mica mentider, del músic) el troba torbat, brut i irònic en extrem. Mai escriurà una sola nota per a aquell conte popular de sirenes. La temàtica no hi anava, efectivament, amb el seu caràcter. Allò amb que sí que coincidiren fou en la intenció manifesta d’ambdós de continuar solters, l’un amb 53 anys, i l’escriptor amb 32 (1823). L’intel·lecte, dirà Grillparzer, en línia amb el pensament masclista de l’època, no té figures, i les figures no tenen intel·lecte.

Poc després, a Hetzendorf, aquell mateix any, Grillparzer va visitar Beethoven per parlar de Melusina, sempre amb la presència (odiosa, però necessària per a Beethoven) d’Schindler. En aquella ocasió el poeta li suggereix que les aparicions de Melusina en escena podien anar lleument acompanyades d’una melodia (preludi de Wagner; coincidència, o no, aquest, amb Laube, biògraf de Grillprazer, compartia idees estètiques -1834, a favor d’una nova base social liberal que refusa el romanticisme feudalitzant), sempre la mateixa. No sabem si a causa d’aquesta proposta, o no, Beethoven li oferí tres botelles de vi a Grillparzer i l’acompanyà amb carruatge obert (era tardor avançada) fins a les portes de Viena. Allí baixà per tornar-se’n cap a Hetzendorf (hora i mitja de caminada) però li deixà una nota al seient al jove poeta i dramaturg, era el compte que en arribar a destinació s’havia de pagar al cotxer. D’aquesta “xiquillada” Grillparzer recordarà, i retindrà, que Beethoven s’havia allunyat definitivament tant dels costums de l’època que molt sovint oblidava que podia ser acusat d’una gran ofensa. Sembla evident que al músic (al pobre músic, per a Grillparzer) les suggerències musicals del poeta li resultaven bastant molestes. Aleshores treballava intensament en la Missa Solemnis i en la Novena. El 7 de maig de 1824, pocs minuts després de les set de la vesprada es marcà el primer compàs de la Simfonia. Melusina hauria de ser musicada per Kreuzer, aquell a qui Beethoven li dedicà la Sonata per a violí i piano nº9 Op. 47, 1805, que donà títol a la novel·la homònima de Tolstoi, Sonata a Kreuzer.

A les 17.45h del dia 26 de març de 1827 Beethoven morí. El dia 29, entre d’altres (Czerny, Schuppanzigh, Schubert), Grillparzer portava una torxa en el sepel·li. Un actor va llegir una oració fúnebre escrita pel poeta, que considerava que la cultura moderna (i Beethoven n’era el màxim representant) duia a la humanitat –a través del nacionalisme- cap a la bestialitat. Tot i així, com correspon a un escriptor que venerava l’home (el pobre músic), per bé que no la música (Grillparzer s’havia instal·lat a la còmoda planícia del classicisme), escriví una lloança laudatòria i admirable de l’amic indomable (cosa que li varen haver de reclamar insistentment els vertaders amics de Beethoven), el darrer de la seua estirp, el límit de l’art, on allò estrany i allò concret es barregen, com en l’aiguabarreig de la tragèdia i la comèdia shakespeariana. Grillparzer estigué a l’alçada de les circumstàncies i no oblidà que la il·lustració i el classicisme, però també la novetat de la modernitat i el nacionalisme, àdhuc la Revolució Francesa, prenyaren l’obra de la plataforma giratòria que fou Beethoven per a la Modernitat respecte del classicisme. Allò que Nietszche (1844-1900), afegiríem, representa per a la Postmodernitat, respecte de la Modernitat, un grau més.

___

Mesos més tard d’aquell Congrés de Seguretat en Accidents de Viena, i quan ja feia dos anys gairebé que coneixia a Felice Bauer, Kafka, pel mes de març de 1914, ja sap que per a la seua estimada epistolar (1912-1917), des d’un punt de vista socialment correcte, casar-se serà un sacrifici, i la pregunta que es fa és (són): paga la pena de fer-ne cap, d’esforç, en els límits de pertinença al món? Serveix d’alguna cosa, per a algú (ell) que mora en l’alteritat perpètua, la frontera on la malenconia ho inunda tot, compartir res? Pot compartir res (matrimoni) qui, lluny de les correspondències terrenals, se sent destinat a la immortalitat? Kafka comença a sentir-se alliberat: si no hi ha clàusula matrimonial, tampoc no li fa falta la seua feina, per molt que li paguen (molt més d’allò que ell –solter- necessita). És possible que en aquestes condicions accepte el treball, econòmicament insignificant de lector en una editorial que li proposa Musil per a Berlín.

Kafka optarà per un ascetisme que l’aprope a les formes pures en literatura. D’un conglomerat de possibles llocs on agafar-se, als quals li era del tot impossible renunciar, eren signes que l’assenyalaven, com al psicòtic els símbols per on transita, havia de consolidar el terra des d’on parlar, una mena de destil·lat d’innumerables procedències, i de ninguna, com és el lloc de l’exterioritat, i des d’allí, des de l’absolut més extern, erigir-se en allò per a la qual cosa se sabia destinat, la literatura mancada, alliberada, de qualsevol referent ‘normal’, acceptat pel comú, Una literatura, senzillament, nova. De fet, tan nova que podia considerar-se immortal, i a ell, cosa que ja havia assumit plenament, se’n podia afegir que ja estava mort, de tan pur. Eleva la tragèdia d’allò humà a la categoria de símbol etern. Amb La transformació, El procés, i La condemna, 1912-1915, ja ha assolit l’olimp dels déus. I allà no hi valen els elogis. Són inútils. Ni els premis literaris que mai li atorgaren.

____

Com a Beethoven, l’única cosa que li quedarà, com ja li recordava aquest a Goethe, seran els ressons dels aplaudiments dels amics. En el cas de Kafka, de la gent, de les persones, el rostre de l’individu. L’autenticitat que Kafka veia en l’obra de Grillparzer, El pobre músic, i a la qual ell aspirava, pren cos amb la primera glopada de sang per l’agost de 1917. Serà la senyal definitiva de l’alliberament. Seguirà en aquest món uns pocs anys més (1924), però, ara sí, de ple dret al marge de la vida, en la frontera on l’art assoleix la màxima expressió. La mateixa que Beethoven, idèntica autenticitat, va cercar fins al darrer comiat cent anys abans, la concreció insuperable de la qual és, al meu entendre de col·legial musical, la Novena Simfonia. Si al soterrar de Beethoven varen sonar, entre d’altres, els rèquiems de Mozart i Cherubini, al de Kafka hagués anat força bé escoltar la Missa Solemnis de Beethoven. Germans de sang, germans en els límits de l’art, quan i on aquest es converteix, precisament, en altra cosa.

____

A Beethoven no li va agradar mai Viena, ni la seua gent. S’havia enamorat a Bonn els primers anys de la seua vida de la promesa que la Revolució Francesa i la Il·lustració semblaven fer-li al món. Un món que a Viena, excepte en poques ocasions, no li feia el pes. La censura i la repressió hi eren permanents. I així sembla que fou la norma general fins al final de l’Imperi, amb alguna petita excepció. Kafka va viure des del balcó del Ring de Praga aquest final, la tardor de 1918. Un acabament barrejat de grip espanyola. I no pensava en altra cosa que en fugir de la pressió de la ciutat, debilitat fortament per rebrot de la tuberculosi agreujada per la pandèmia que també se li va encomanar. Prompte la independència dels txecs, en plena crisi postbèl·lica i en oberta lluita contra el virus, cercarà els culpables de tots els mals, els germanoparlants i els jueus. I Kafka tenia tots els trumfos. A Beethoven un dels mecenes que el sustentaven el feia patir a l’hora de complir amb els pagaments compromesos, Kinsky. A Praga, aquella tardor de 1918 la família de Kafka abandonava la merceria que havia regentat als baixos del palau Kinsky, un entre tants, per por de patir l’escomesa dels aldarulls. Un món havia arribat al seu cap. I Kafka en seria testimoni. Igual que Beethoven en fou d’aquell.