La revista degana en valencià

Podem parlar de «democràcia climàtica»?

09/05/2022

A hores d’ara, la crisi climàtica està perfectament delimitada i cal prendre-se-la seriosament d’una vegada per sempre. Hauríem d’exigir, doncs, als nostres governants que s’hi responsabilitzessin més i que les seves actuacions foren més transparents i menys sotmeses a les pressions dels més rics del planeta. Tot i això, també nosaltres hauríem d’assumir un seguit d’obligacions: conservar un món habitable per als nostres descendents, fer-ho sense impedir que els països pobres puguin desenvolupar-se, atendre les penúries dels qui han quedat endarrerits i preservar les consecucions positives de la nostra espècie. Si es reconeguessin aquestes obligacions i els països poderosos acceptessin una negociació basada en l’ajut al necessitat i el sacrifici repartit per igual, encara que no hi hagués garanties d’aconseguir un acord, almenys s’hauria intentat.

El problema, però, és que els països més poderosos senten que les majors càrregues recauen sobre ells i es neguen a assumir-les si no aconsegueixen alguna cosa a canvi. Suggerir-los que el resultat significaria obtenir un planeta habitable per als seus fills i néts ja hauria de ser un «premi» suficient, sobretot si són els països rics els que han arribat a ésser-ho omplint l’atmosfera de carboni i colonitzant els pobres en el passat. Dissortadament, no hi estan en absolut sensibilitzats i la sensació és que tant se’ls en dóna, malgrat que seria de justícia que feren el major sacrifici i ajudaren els més perjudicats. A canvi, els països en desenvolupament podrien limitar el seu creixement demogràfic, que sols s’hi aconseguirà mitjançant una educació igualitària i universal que aparti les nenes d’una funció exclusivament reproductora. El hàndicap, però, és la resistència de la població d’aquests països, perquè ho veuran com una ingerència en les seves vides i creences més arrelades i, doncs, com una restricció a les seves llibertats. Una possible conseqüència podria ser la potenciació dels nacionalismes més atàvics i reaccionaris, existent ja als països suposadament més avançats. Sols una ampliació i aprofundiment de la democràcia podria ser la resposta adient davant la indefensió que la gent pateix i el resultat, una reflexió sobre el que és vertaderament important per a ella i poder expressar-ho. El fil democràtic adequat podria començar amb converses locals, debats de tota la comunitat i reunions municipals com a «cor» de la democràcia. Amb posterioritat, ampliar el marc democràtic a una escala mundial, perquè sols una democràcia universal autèntica podria resoldre problemes mundials, com la ciberdelinqüència o els terribles perills que comporta el canvi climàtic.

Indubtablement, el primer pas és brindar-li a la gent l’oportunitat que parli mentre els experts i els responsables governamentals escolten, ajudar-la perquè prengui la paraula, animar-la que dialogui i descobreixi, mitjançant l’intercanvi d’idees, el que cal dir. Amb tot, caldrà fugir de dos perills oposats. El primer, si s’aborda el canvi climàtic mitjançant tan sols la cooperació i l’acció col·lectiva en un nivell concret, existeix l’amenaça real que el govern li sembli remot a la gent i provoqui la seva indiferència. El segon, deixar que es deixin totes les decisions en mans de països o grups petits, perquè això crearia un caos que empitjoraria el problema. La solució consisteix a mantenir la governança en un nivell adequat d’equilibri i apropar l’organisme de decisió a la gent a la qual representa perquè tothom se n’adoni que les seves preocupacions per les qüestions que realment els importen puguin sentir-se i valorar-se quan es prenguin les decisions.

En aquest sentit, doncs, es podrà reflexionar sobre a què ens referim quan parlem de «democràcia». Podríem començar en un nivell bàsic i passar progressivament a d’altres més generalitzats. És a dir, iniciar el procés democràtic en l’àmbit familiar i ampliar-lo progressivament a veïns, barri, ciutat, comarca… fins a arribar al nacional.

A continuació, caldria aplicar el procés democràtic al canvi climàtic, el qual exigeix que actuem tots plegats, perquè es tracta d’una implicació de tota la humanitat. Un mètode possible consistiria a encetar una conversació per a generar un debat inclusiu, ben documentat i amb l’objectiu de buscar una solució que li permeti a tothom viure. Certament, és impossible que tothom en parli; per tant, caldrà recórrer a la representació, que haurà de tenir en compte no sols els vius sinó també les generacions futures, perquè les nostres decisions els afectaran moltíssim. Per això, els canals de comunicació entre els ciutadans i els qui prenen les decisions són essencials. En aquest sentit, el problema és que no està clar qui són els vertaderament interessats, perquè és aquí on no es posa d’acord la gent. O, millor dit, hi ha dos problemes bàsics oposats entre ells: o no incloure gent suficient o incloure’n massa. El risc consisteix a pactar la solució a un problema amb aquells que no s’hi juguen res i que actuen en contra dels interessos d’altres als quals sí que afecta el problema. Per això, la gent té por o se sent menystinguda quan les seves aspiracions cauen en mans de buròcrates anònims o dictadors sense escrúpols. La solució passa per enretirar-se aquella gent que no se sent directament compromesa i deixar que actuen els directament implicats i això sols pot aconseguir-se aprofundint en la democràcia, que és l’única que pot crear canals de comunicació eficaços. Una via possiblement eficaç podria ser la creació d’un sistema jurídic que dictaminés davant un litigi en el qual les parts no es posen d’acord que és allò de debò important i qui ha d’assumir l’acció?

Pensem, per exemple, en un organisme internacional que ha defensat els interessos d’una sèrie de països davant uns altres quant a la «guerra» contra el canvi climàtic. Els països perjudicats haurien de poder recórrer a un altre organisme internacional o «tribunal» en el qual es plantejaria el seu cas per a evitar l’abús a l’hora de resoldre les inquietuds de la gent. És important, doncs, comptar amb mesures de protecció davant aliances que puguin posar en risc interessos justos y valuosos. Encara que sempre quedarà la pregunta de qui vigila al vigilant…

En definitiva, la lliçó és que no sempre podem sortir-nos-en amb la nostra i, davant el canvi climàtic, no hi ha cap altra alternativa que actuar plegats mitjançant el debat democràtic a tots els nivell per tal de garantir que les mesures de protecció funcionin.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top