Podem perdre tot allò aconseguit?

07/01/2020

La protesta pot morir en favor de la diversitat

Obrint pas, La Gossa Sorda, Aspencat, Orxata Sound System, Txarango, Zoo… molts són els grups que ens han deixat en els últims cinc anys o han decidit aturar-se per respirar, “avorrir-se” — com han dit els amics de Zoo — o simplement per agafar impuls. Però, sí tots aquests grups referents deixen de produir concerts, discs, festivals, trobades… qui s’encarregarà d’aquesta cultura que fa una dècada era prou pessimista per què continue vivint i cada volta amb més nombre de grups?

Fa uns anys coneixíem pràcticament tots els grups que feien servir la nostra llengua per a compondre cançons i sempre es lligava el fet de cantar en valencià amb un cert missatge de protesta o reivindicació. A hores d’ara la realitat és molt diferent, hem aconseguit deslligar el maleït tòpic de “m’agrada la música en valencià” i sabem fer la diferència entre diferents estils i gèneres, gràcies a la gran quantitat de músiques i músics que tenim.

Aquesta cultura de música generada a tot el territori de parla catalana està a un moment preciós, però cal justícia quan parlem d’aquesta “bona” època. La situació actual és gran part, fruit del bon caldo de cultiu que van generar els grups que ja no hi són. Encara que és cert que tots els grups que emergeixen ara i molts dels que s’estan consolidant han fet molt treball perquè aquest fenomen tinga certa continuïtat i acabem d’una vegada de dir-li fenomen, per tal de normalitzar-ho.

Una connexió inevitable és la de cultura i negoci. Totes les produccions de músiques valencianes i músics valencians van lligades a un component econòmic que és necessari per a sobreviure, però on està la línia que separa el negoci de la cultura? És a dir, volem que la nostra música siga professional, que estiguen en igualtat de condicions tots els músics i les músiques independentment de la llengua en la qual canten, què es construeixen infraestructures per tal de fer-ho un sector fort al nostre país, però no a qualsevol preu. La indústria de la música valenciana ha d’aconseguir enfortir-se més i acabar fent-se ferma.

Fa déu anys els que començaren de manera seriosa a construir aquesta realitat de la nostra diversitat musical (que volia trencar amb el component folklòric i una mica antic dels grups que fins al moment havien lluitat per la música en valencià) ho feren amb un context sociopolític molt complicat. Encara i això aconseguiren trobar la manera de tindre un altaveu suficientment gran com per què donarà pas a altres grups més joves amb la incertesa de no arribar a res, simplement amb l’objectiu de compondre i difondre música en la seua llengua.

Ara teòricament el context és més positiu, ja que a les institucions es fa servir el valencià i hi ha més preocupació per la cultura pròpia. Però no tindrem als que van començar en temps difícils a aconseguir aquesta “normalització” respecte a la música de diferents gèneres en la nostra llengua. Queda molt per fer per què aquest gremi, al nostre país, tinga el valor que mereix. Cal treballar molt en termes d’infraestructures i de professionalitat, i sobretot, les noves forces emergents ho han de fer deslligant la música en valencià d’un únic missatge de protesta, tenim més perspectives, som més diversos i diverses, aprofitem-ho.