Tens 0 productes a la teua cistella
Guadalupe Patricia del Razo Martínez, Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya
Quan es parla de danses i de cultura tradicional, sovint ens ve al cap alguna cosa antiga, fixa, gairebé immòbil en el temps. Però la realitat és molt més viva i complexa. La cultura no existeix en un buit: està profundament lligada a les persones, als llocs on viuen i als moments històrics que travessen. Per això, la tradició no és només herència del passat, sinó també una eina per pensar el present i imaginar el futur.
A la Catalunya actual, les danses d’arrel conviuen amb molts altres llenguatges artístics i culturals. Aquesta convivència no sempre és senzilla: genera tensions, debats i negociacions constants entre allò que es considera “popular”, “tradicional”, “culte” o “contemporani”. Lluny de ser un problema, aquests espais de trobada són sovint els més fèrtils per a la creació artística.
Un concepte clau per entendre aquesta realitat és el de convivialitat. Segons el filósof Ivan Illich, les relacions convivencials son essencialment creatives perquè tenen la capacitat de renovació, ja que depenen de la capacitat d’actuar vers els altres sense imposar o reproduir relacions de domini. La convivència cultural destaca viure junts, compartir i transformar-nos mútuament, entenent la cultura com a dinàmica, híbrida i en reinvenció en societats diverses i urbanes.
Hi ha una ‘cultura alta’ i ‘una baixa’?
Tal com menciona Peter Burke, historiador britànic, molt de temps s’ha parlat de “cultura alta” i “cultura baixa”, com si hi hagués pràctiques més valuoses que d’altres. Sovint, allò popular s’ha associat a quelcom superficial o purament comercial. Però aquesta mirada oblida que la cultura popular és, sobretot, una forma de vida compartida: festes, músiques, danses, rituals i maneres de relacionar-se que donen sentit a les comunitats.
També cal recordar que la cultura ha estat utilitzada, en alguns moments, com una eina de poder: tant per imposar models des de dalt com per resistir i subvertir-los des de baix. Un exemple d’aquest procés d’instrumentalització es pot observar en les construccions codificades del gènere que hi ha a moltes danses tradicionals i com ha hagut iniciatives recents, com és el cas del dissenyador canari Néstor de la Torre per flexibilitzar aquests codis.
En aquest sentit, la dansa és un espai privilegiat per observar aquests processos. Ballar és un acte col·lectiu, corporal i social. Moltes danses tradicionals han nascut a les places, en contextos de festa i trobada, i han anat transformant-se amb el temps.
El present també pot construir tradicions
Un exemple contemporani d’aquest diàleg entre tradició i present és el projecte El Movimiento, del duet format per Guillem Mont de Palol i Jorge Dutor. En aquesta proposta, els creadors es fan preguntes tan senzilles com profundes: què és el folklore? Qui és el poble? Què vol dir ballar junts avui?
Per respondre-les, treballen directament amb col·lectius locals de diferents ciutats, convidant persones molt diverses a crear una nova “dansa tradicional” per al seu territori.
El resultat no és només una peça escènica, sinó un procés compartit que genera pertinença, memòria i comunitat. La tradició, aquí, no es conserva com una peça de museu, sinó que es construeix col·lectivament en el present.
Un altre cas significatiu és l’espectacle A vore, dirigit per Sònia Gómez i Ramon Balagué. Aquesta peça posa el focus en la jota a Catalunya, una dansa que durant molt de temps ha estat vista com a aliena o secundària dins del relat cultural català. A vore proposa una trobada entre allò tradicional i allò contemporani —el que els creadors anomenen tradificció—, combinant música, dansa, humor i participació del públic.
El resultat és una experiència festiva que reivindica la jota com a dansa viva, capaç d’adaptar-se i dialogar amb nous contextos sense perdre la seva força popular.
Aquestes propostes ens recorden que les tradicions no són immutables. De fet, moltes tradicions han estat “inventades” o reformulades al llarg del temps, sovint amb finalitats polítiques o identitàries. Però això no les fa menys valuoses. Al contrari: mostra que la tradició és un procés actiu de transmissió, on cada generació interpreta, adapta i, de vegades, transforma allò que rep.
La mateixa paraula “tradició” ve del llatí “tradere”, que vol dir transmetre, entregar. I en tota transmissió hi ha sempre canvis, reinterpretacions i noves lectures.
Folklore mesclat amb pop
Un tercer exemple és Àcid Folklòric, de la companyia Societat Doctor Alonso. Aquest espectacle, estrenat al 2010, va abordar el folklore des d’una mirada inclusiva, lúdica i crítica alhora.
A l’escena s’hi veien danses tradicionals i referències a les festes majors, però també elements inesperats com balls en línia o gestos propis de la cultura pop. Fins i tot el públic podia menjar i beure durant la funció, trencant la separació clàssica entre espectadors i intèrprets. Mitjançant la convivència real, el cos col·lectiu va prendre protagonisme.
Per què ballar ens fa sentir-nos a casa
En el fons, totes aquestes experiències apunten a la mateixa pregunta feta pel Jordi Bordes a propòsit de la Fira Mediterrània de Manresa: què vol dir sentir-nos “a casa” culturalment? La casa no és només un lloc físic, sinó també un espai simbòlic que pot ser obert, canviant i compartit. Les danses d’arrel, quan entren en diàleg amb l’escena contemporània, obren finestres: deixen entrar aire nou i permeten que la tradició continuï viva, significativa i connectada amb la societat actual.
Així, més que preservar el passat tal com era, es tracta d’habitar-lo d’una altra manera. Ballar, crear i conviure esdevenen actes de resignificació: maneres de dir que la cultura popular no només ve d’on venim, sinó que també ens ajuda a imaginar cap on volem anar.
Guadalupe Patricia del Razo Martínez, Professora d’Arts Escèniques, Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’ original.
