La revista degana en valencià

El poemari de Josep Ferrer

Si llegiu amb tranquil·litat i paciència el darrer poemari de Josep Ferrer (Alaquàs), crec que experimentareu els sentiments i les conviccions que descriuré. Les persones normals i corrents necessitem treballar per a poder alimentar-nos. Però, per a viure amb satisfaccions materials, no necessitem grans bens. Qui viu lligat al seu entorn i sap mirar és capaç de traure profit i delit de moltes coses (com ara menjant pa, oli i sal). Per contra, els qui no s’identifiquen amb el seu entorn i envegen els altres no trauen profit ni delit de res.

Molts valencians procurem treballar bé a fi que la faena quotidiana no siga una penalitat, sinó una font de satisfacció. Però, per a que el treball diari tinga eixe efecte, u ha de tindre ideals i els ha de lligar a la vida quotidiana: a les relacions personals de cada dia, a la faena diària. I, també, hem de buscar els ideals durant tota la nostra existència.

Per a Josep Ferrer, els ideals no són mai purament individuals. Per a ell, la persona i el poble són inseparables, convicció que apareix sovint en els seus poemes. En realitat, compartix la concepció del patriotisme que tenien els nostres poetes romàntics (com ara el mallorquí Joan Alcover, o el valencià Martí Domínguez Barberà).

Els nostres predecessors unien l’universalisme i el localisme. Per a expressar eixa fusió, recorrien a la imatge de l’arbre: quant més arrelat està, més es pot enfilar. És a dir, u no pot aprofundir en la comprensió de fets locals sense una formació universal; i difícilment podem arribar a una bona formació universal sense aprendre de fets  (que són necessàriament locals).

En definitiva, el localisme i l’universalisme no són forces independents de signe oposat. Al contrari, són forces que es necessiten mútuament: només pot ser altament universal qui és profundament local. El localisme sense universalisme fa interpretacions superficials; i l’universalisme sense localisme és vanitat, aparença: també superficialitat.

Realment, l’arbre més s’enfila quant més arrela. I tot això emmarcat per la unió a la naturalesa: a la terra, a les plantes, als animals. Ben mirat, qui té ideals, és constant i confia en ell i en els altres acaba obtenint més coses en la vida de les que esperava.

Podríem pensar que Josep Ferrer és triomfaliste. Però no ho és. Ell sap que, en la vida, no existix la seguretat completa i perenne. U ha de viure alerta, reflexionant, lluitant, sempre buscant.

Sempre buscant i, també, sempre estimant. Els ideals són objectius que busquem, objectius pels quals ens esforcem. Però les persones necessitem alimentar-nos cada dia. I un aliment indispensable per a viure és l’amor. Sense afecte, la vida no és vida. Afecte pels amics i pels companys de la faena, afecte pels pares i pels familiars, afecte per la parella. Ben mirat, l’amor ¿no és el sentiment que ens produïx més satisfacció?

Eixos són, lectors, els sentiments i els pensaments que he tingut llegint D’ençà i d’enllà.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top