La revista degana en valencià

Poemes de Joan Valls (V)

Amb motiu de la celebració de l’Any Joan Valls, us oferim cada dia un poema del poeta alcoià. Pots trobar la imatge a color a les nostres xarxes socials.

 

PRELUDI

¿Contaré la ja vella, obscura història

dels èxtasis daurats o d’aquells núvols

ventruts, hidròpics, que eren base atònita

de mil metàfores balafiades

en joc perdut, en causa adolescent

o en la delícia tènue del caprici?

No és possible. Aquest temps és d’home-illa

i el paisatge té un caire prou volcànic.

L’home dels versos ha menyspreat la brúixola

d’una creació que fou signada

pel mateix silenci, la mateixa ombra

i l’eix diví de totes les galàxies.

 

Contaré -si puc- com calla l’home

després de la tempesta i la mentida,

quan el somni d’alens fraterns s’hi torna

soroll d’himnes a pas d’una milícia

formada i vertebrada amb remembrances

d’antigues torxes extingides.

Contaré allò que cal dir quan la rosa

ja careix de flairança i té l’espectre

de la consumpció meditativa.

 

La medul·la dels versos

roman dintre el silenci, rera els mots

que a la fi són pretext per omplir fulls.

Però fa tan bonic la lletra activa

i el ritme, la cadència, la mesura.

Tot tan humà i tan buit de crit o nafra,

solament bleix pneumàtic de la idea.

 

Si tu vols, bella aimia,

seré l’extrovertit, l’home rialler,

el del dolç madrigal, el del sonet

bo i químicament pur, lluint l’esclofa

de rima social, fons evangèlic

i qualcom emmelat per al gran públic.

Tu saps que açò sé fer-ho ara bé.

Sóc d’un país de rossinyols i serres

que ens cenyeixen dia i nit. I açò fa pàtina

de ciutadà fidel als bells edictes.

Però travesse ja l’edat insigne

de l’ombra articulada -saps?- i és lògic

que l’arpa reste al porxe i la premissa

siga contar exactamnt les coses

despullant de saludables túniques

la veritat rodona que s’aixeca

com un credo de foc que intenta véncer

tanta feliç garlanda, tanta brossa.

 

[Posicions terrenals, 1969)

 

Inscriu-te al nostre butlletí

Top