Tens 0 productes a la teua cistella
Amb motiu de la celebració de l’Any Joan Valls, us oferim cada dia un poema del poeta alcoià. Pots trobar la imatge a color a les nostres xarxes socials.
PRELUDI
¿Contaré la ja vella, obscura història
dels èxtasis daurats o d’aquells núvols
ventruts, hidròpics, que eren base atònita
de mil metàfores balafiades
en joc perdut, en causa adolescent
o en la delícia tènue del caprici?
No és possible. Aquest temps és d’home-illa
i el paisatge té un caire prou volcànic.
L’home dels versos ha menyspreat la brúixola
d’una creació que fou signada
pel mateix silenci, la mateixa ombra
i l’eix diví de totes les galàxies.
Contaré -si puc- com calla l’home
després de la tempesta i la mentida,
quan el somni d’alens fraterns s’hi torna
soroll d’himnes a pas d’una milícia
formada i vertebrada amb remembrances
d’antigues torxes extingides.
Contaré allò que cal dir quan la rosa
ja careix de flairança i té l’espectre
de la consumpció meditativa.
La medul·la dels versos
roman dintre el silenci, rera els mots
que a la fi són pretext per omplir fulls.
Però fa tan bonic la lletra activa
i el ritme, la cadència, la mesura.
Tot tan humà i tan buit de crit o nafra,
solament bleix pneumàtic de la idea.
Si tu vols, bella aimia,
seré l’extrovertit, l’home rialler,
el del dolç madrigal, el del sonet
bo i químicament pur, lluint l’esclofa
de rima social, fons evangèlic
i qualcom emmelat per al gran públic.
Tu saps que açò sé fer-ho ara bé.
Sóc d’un país de rossinyols i serres
que ens cenyeixen dia i nit. I açò fa pàtina
de ciutadà fidel als bells edictes.
Però travesse ja l’edat insigne
de l’ombra articulada -saps?- i és lògic
que l’arpa reste al porxe i la premissa
siga contar exactamnt les coses
despullant de saludables túniques
la veritat rodona que s’aixeca
com un credo de foc que intenta véncer
tanta feliç garlanda, tanta brossa.
[Posicions terrenals, 1969)
