Tens 0 productes a la teua cistella
Amb motiu de la celebració de l’Any Joan Valls, us oferim cada dia un poema del poeta alcoià. Pots trobar la imatge a color a les nostres xarxes socials.
REBEL EN SOLITUD
Lluminós de missatge, de sang trista,
esdevenint en font d’amarga queixa,
fet programa de veu en angle recte
i cantant sota el cel sempre en sordina,
jo, el darrer cavaller sens patrimoni,
enderrocat d’auguris que es compleixen
a data fixa. Jo, l’humà solatge
d’un riu que lliga vincles i jorns fàcils
i passa i passa amb ritme d’ona obscura.
Greu és el pacte de complir la norma
amb què m’empenten ratxes d’altres éssers:
el germà que acompanya la clausura
d’aquesta viva tanca de silenci,
el pare mort que encara indica el cingle
on s’han de trepitjar perseveràncies,
l’episodi que fou bes i follia
al jardí de l’adàmica evidència,
o siga, la fervor de flama intacta
que l’impuls de l’atzar i la sorpresa
esberlà em ferm instint d’àngel o bèstia.
Greu és viure tenint com astre o xifra
una arrel de consciència bella
en crit de veritable garantia.
I gravíssim parlar de raons amples:
de malvestat, de foc, de confiança,
de convenis, de pau i albes heroiques.
On proclamar la llum de la lluerna
si la confusa nit té tantes llànties?
On aixecar el llamp d’una paraula
si el món és un oneig d’altes tenebres?
On bastir un castell de gosadies
per exalçar el prec al cel que es nega?
Mentre em volta un aire de presagis,
una dissort d’adéus a moltes coses,
una febre d’artèries fallides
que afebleixen la càlida embranzida
de contemplar el món amb beneplàcit.
Ai si la criatura d’orba joia
romangués de presència i contactes!
L’esma de la flor nova és primigènia
i conté un abandó d’ales en fuita.
He despertat fa temps amb l’ull sensible,
amb el pols ben seré i amb la mesura
que necessita cada fet per ésser
eco de mi mateix sobre la zona
viva del cor. He despertat amb ungles,
amb mans d’amor, amb clams de set pregona,
i em pesa aquetsa vida, aquesta força
de resistir un dol d’ossos que xoquen
amb deliri massiu i plural pressa.
No he vingut a allotjar-me en la quimera
com un ocell o un príncep de lleu faula.
He vingut a queixar-me d’un silenci
que té nom de ferida i estatura
d’absències secretes. Solidari
i amb una dèria d’humana torxa,
em vesse inútilment cara a l’obstacle
de terrenals imperis que oprimeixen
un enyor, una edat, una esperança.
[L’íntim miratge, 1959]
