La revista degana en valencià

Poemes de Joan Valls (VII)

Amb motiu de la celebració de l’Any Joan Valls, us oferim cada dia un poema del poeta alcoià. Pots trobar la imatge a color a les nostres xarxes socials.

 

REBEL EN SOLITUD

Lluminós de missatge, de sang trista,

esdevenint en font d’amarga queixa,

fet programa de veu en angle recte

i cantant sota el cel sempre en sordina,

jo, el darrer cavaller sens patrimoni,

enderrocat d’auguris que es compleixen

a data fixa. Jo, l’humà solatge

d’un riu que lliga vincles i jorns fàcils

i passa i passa amb ritme d’ona obscura.

 

Greu és el pacte de complir la norma

amb què m’empenten ratxes d’altres éssers:

el germà que acompanya la clausura

d’aquesta viva tanca de silenci,

el pare mort que encara indica el cingle

on s’han de trepitjar perseveràncies,

l’episodi que fou bes i follia

al jardí de l’adàmica evidència,

o siga, la fervor de flama intacta

que l’impuls de l’atzar i la sorpresa

esberlà em ferm instint d’àngel o bèstia.

 

Greu és viure tenint com astre o xifra

una arrel de consciència bella

en crit de veritable garantia.

I gravíssim parlar de raons amples:

de malvestat, de foc, de confiança,

de convenis, de pau i albes heroiques.

On proclamar la llum de la lluerna

si la confusa nit té tantes llànties?

On aixecar el llamp d’una paraula

si el món és un oneig d’altes tenebres?

On bastir un castell de gosadies

per exalçar el prec al cel que es nega?

 

Mentre em volta un aire de presagis,

una dissort d’adéus a moltes coses,

una febre d’artèries fallides

que afebleixen la càlida embranzida

de contemplar el món amb beneplàcit.

Ai si la criatura d’orba joia

romangués de presència i contactes!

L’esma de la flor nova és primigènia

i conté un abandó d’ales en fuita.

 

He despertat fa temps amb l’ull sensible,

amb el pols ben seré i amb la mesura

que necessita cada fet per ésser

eco de mi mateix sobre la zona

viva del cor. He despertat amb ungles,

amb mans d’amor, amb clams de set pregona,

i em pesa aquetsa vida, aquesta força

de resistir un dol d’ossos que xoquen

amb deliri massiu i plural pressa.

 

No he vingut a allotjar-me en la quimera

com un ocell o un príncep de lleu faula.

He vingut a queixar-me d’un silenci

que té nom de ferida i estatura

d’absències secretes. Solidari

i amb una dèria d’humana torxa,

em vesse inútilment cara a l’obstacle

de terrenals imperis que oprimeixen

un enyor, una edat, una esperança.

 

[L’íntim miratge, 1959]

Inscriu-te al nostre butlletí

Top