Poemes de Joan Valls (VIII)

Amb motiu de la celebració de l’Any Joan Valls, us oferim cada dia un poema del poeta alcoià. Pots trobar la imatge a color a les nostres xarxes socials.

 

TRENCACLOSQUES

S’haurien d’ordenar les meues xifres vitals,

els meus càlculs,

els mandats quotidians

que cada aurora clamen implacables i obsedits,

tenaçment destructors,

i oblidar aquest ressò tirànic

que m’empeny, subreptici,

a la humil recerca de Déu en el pa que em guanye

amb llàgrima secreta tots els dies.

 

S’hauria de véncer un mur de compassions inútils

i canviar els esguards hipòcrites

en fixesa de serenor adolorida

i així reflectir la veritat.

Però, de sobte,

com un fred de medul·lar imperi,

guaita la covardia amb rostre de tendresa

i s’instal·la imbècilment al centre promovedor,

i acampa amb furs reials i amb molsa tèbia,

per a cantar-nos, domèstica,

la cançó del canari en la gàbia exacta

o la suau consuetud

dels llençols i la menja ben cuita.

 

Quin fàstic d’objectes fraterns

en les hores diürnes!

Quin compte d’amarga sensatesa

per defendre’s de l’índex del proïsme!

Tot per esmunyir la tossa de la presència

davant els tractes seriosos i altres preceptes.

Tot per aïllar-se

sota teula i silenci pensant dòcilment

en la fi de les coses benvolgudes

i aixecant amb enyor ensorrat una queixa al no-res.

 

Jo pague el meu lloc de vida

el mateix que qualsevol inquilí,

el mateix que un príncep o un captaire,

amb moneda d’esclau

i amb servei de respecte humà i cívic.

Què voleu de mi? No puc rendir més.

Prou treballós

és combinar graciosament l’existència

com un burleta, complex trencaclosques.

[L’íntim miratge, 1959]