La revista degana en valencià

Poemes de Joan Valls (XI)

Amb motiu de la celebració de l’Any Joan Valls, us oferim cada dia un poema del poeta alcoià. Pots trobar la imatge a color a les nostres xarxes socials.

 

ODA A L’HOME QUE TREBALLA

Al besllum de les mèdul·les sensibles d’una angoixa,

al bramular altíssim de la sirena boja

que et crida a les bastides, als ferros, a la fusta,

a la neutra matèria que colpeja ta carn.

 

Al ressò adolorit dels ossos puntuals

i en les hores feixugues dels ritmes contundents,

i en la suor antiga que ungeix tota ta vida,

un clam sona i s’aixeca sord i ample com la terra.

 

Lenta i llarga és ta història de músculs grandiosos

i l’esguard del teu ull un dardell vers el blat,

i en la set primitiva, en la ruta diària

vas cenyint molses tristes de costums necessaris.

 

El cansament remous amb les fredes estrelles

o amb el núvol panxut que passa suaument

per la trsita finestra de la nau i dresp´res

mastegues el destí com una tija aspriva,

i et sents l’heroi anònim, freqüentment abatut

pel motor i la màquina o per la son tan còncava

que acumula a tes dates llarga monotonia,

posant plom a les ales d’una grisa esperança.

 

De xic tu no senties que la parpella es clou

al xiulet d’una tralla invisible, ignorant

el verí del guarisme que insadollable engendra

piràmides de fem o xifres positives.

 

De xic l0ambient era una cançó rosada,

dolcesa que penjava als filams gaudiosos

del gran guinyol del cel. Fill de daurat vestit,

endreçat d’alborada, de tendresa i col·legi.

 

I ara formes el vívil formiguer perennal.

I el món es delimita pel teu senyal de cíclop.

Home de gest exacte, saba humana que crea

l’arbre de la ciència que és dolor perquè és vida.

 

I seguiràs menant sobre la terra neutra,

cúspide de mirades però no d’alt designi,

eclipsada ta sang per fums i ronc reductes

i ta mà valorada amb càlculs mil·lenaris.

 

Oh fraternals silencis que t’assetgen i et corben!

Amb ells cante la tasca de ton braç gegantí

i el meu clam s’encoratja a l’alba amb què matine

perquè treballe i sóc un alé al teu costat.

 

[Tast d’eternitat, 1960]