La revista degana en valencià

Versos sincers, línies vives

Tinc a les mans l’últim llibre de poemes de Berna Blanch que porta com a títol Amb línies vives. El llibre ha estat publicat per El Petit Editor a la seua col·lecció de poesia Fusell de lletres. Es tracta d’un recull de quaranta-tres poemes separats en cinc blocs i rematat amb un únic poema que fa d’epíleg. Entre cadascú dels blocs hi ha unes belles il·lustracions de l’artista Ricard Colomar i Andreu, autor també de la portada.

Berna Blanch és un poeta de llarga i excel·lent trajectòria. Guanyador, entre altres, de diversos premis literaris de la importància del Ciutat d’Alzira, el Benvingut Oliver de Catarroja, el Ciutat de Torrent, o el Joan Perucho Vila d’Ascó,… i autor d’una fecunda i encertada obra poètica que es completa amb aquest llibre.

Amb línies vives és una proposta sincera, clara, sense artificis. Un llibre madurat al llarg d’uns anys, reflexionat, escrit amb la pacient mirada del poeta que segueix la claror. Un treball lent d’artesà com el del calafat que tapa les juntures, ofici del pare a qui homenatja en un poema. Hi podem llegir poemes sobre la vida, el temps, l’amor filial, la poesia, els records o els llocs quotidians, escrits amb la delicadesa de la llum pàl·lida de la lluna o la contundència del foc del sol. Poemes que són fruit de vivències personals i reflexions íntimes.

En paraules de l’escriptor Manel Alonso, autor del pròleg, «Amb línies vives és una obra aparentment senzilla, d’una lectura amena però amb unes càrregues de profunditat que acaben invitant-nos a reflexionar i a valorar com cal la nostra existència». I així és, la lectura dels poemes ens obliga a pensar sobre el nostre pas per la vida, no com un procés que inevitablement ha d’acabar sinó com una invitació a viure tots els moments amb la intensitat que mereixen, tant siga la contemplació d’un paisatge, l’amor per les persones o l’amor per la poesia.

Hi ha poemes que ens recorden la nostra humanitat i el món en què vivim, «Hi ha dies / en què percebem el món / més enllà d’este cos nostre», «Sóc humà i em dolen / la soledat i la por…».  D’altres ens inviten a preguntar-nos sobre el sentit de la vida  que «no vol terra nua» i que sovint desestimem, ja que «vivint, oblidem la vida». Hi ha una sèrie de poemes que ens parlen de llocs estimats, paisatges que el poeta ha recorregut i estimat com es pot estimar la vida. «T’he abraçat / sota un cel de fulles, / et sent lleuger» escriu referint-se a un castanyer mil·lenari al qui pregunta sobre la vida.

Berna Blanch dedica bona part del poemari a les persones volgudes i properes: al seu pare al qual recorda entre «sorolls d’aigua i reflexos», a la mare que espera i espera, als seus fills als quals deixarà els seus records, «sobre el meu record / llegireu els camins de la vida», i els aconsella que estimen la vida.

Dedica també Berna Blanch alguns poemes al fet poètic, ja que el poeta és un fidel observador de tot allò que li envolta i té necessitat de plasmar en versos. Versos sincers perquè Berna no sap fer-ho d’altra manera, no és amic d’artificis, ans al contrari, és partidari de la sinceritat més absoluta, perquè la poesia es viu cada dia, s’impregna en la pell com l’aire que respirem en els pulmons. I és que valorar la vida és viure la poesia, i la poesia és vida.

L’últim poema conté una defensa de la vida senzilla, la que ell vol, «com la troben els ulls, / incomprensible i immensa» i rebutja sàviament tot allò que pot representar l’amargor  i la pesantor. Vol l’alegria i per açò omple «el paper de línies vives».

No es pot entendre la poesia sense el lector que la fa seua després del regal que li fa l’autor i en aquest cas Berna Blanch ha sabut ordir en el poemari una teranyina que atrapa el lector i el fa part necessària del poema. Els temes dels poemes són tan universals i tan propers que qualsevol lector se sentirà identificat inevitablement amb els sincers versos que trobem al llibre.

Berna Blanch ens ofereix desinteressadament la seua poesia, les seues conviccions més íntimes encara que sap que són «paraules de contemplació que en nàixer / m’allunyen de mi», però també sap que «el món m’acompanyava / omplint-me de paraules, / paraules que vibren, quasi sòlides».

Amb línies vives ens presenta una poesia intimista, un introspectiu viatge que ens vol transmetre les inquietuds del poeta però ho fa de tal forma que actua com un mirall del món que li envolta i que sap tan bé reflectir als poemes.

En aquest poemari la poesia fa un camí per les complexitats del jo on el poeta troba la seua imatge en el reflex de la paraula i ens presenta els indrets més recòndits de la seua ànima.

Berna Blanch, per tot plegat, ens ofereix un model de poesia en què, a partir d’una reflexió sincera, assoleix una gran importància l’anàlisi del món que li envolta i la reflexió sincera presentats de manera senzilla però contundent que no deixa indiferent al lector.

Celebrem, doncs, l’arribada d’aquest excel·lent poemari al panorama de les lletres actuals.

 

Ací tens més informació sobre el llibre

Inscriu-te al nostre butlletí

Top