Poesia del dubte i el temps

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: Dietari. Els anys viscuts a la intempèrie

Autor: Manel Hurtado

Editorial: Onada

Any: 2025

Com tots sabem, el dubte és el principi o el motor de la saviesa, segons les diferents versions que ens han aplegat d’Aristòtil o de Descartes. I Galileo Galilei també sostingué que: “El dubte és la mare de la invenció”. No hi ha avanç personal, no hi ha progrés científic, sense el dubte. El dubte, la incertesa, són la benzina de l’intel·lecte. I la veritat absoluta, en canvi, el seu òxid.

D’altra banda, existeix el temps, amb el seu pas inalterable, vertiginós, que, ens agrade o no, és un dels elements que la humanitat no ha pogut dominar mai. Ingenus, posseïm la il·lusió que controlem el temps, que el mesurem, que l’administrem, però el temps segueix el seu curs inamovible, “sempre implacable”, unidireccional.

Vet ací els dos temes preeminents que Manel Hurtado desenvolupa en el seu commovedor Dietari. Els anys viscuts a la intempèrie: el dubte i el temps. De fet, el poemari comença amb la següent frase en prosa a tall de citació pròpia i resum del conjunt: “Retalls d’incerteses que el temps haurà de certificar…”, i continua amb un poema inicial, en forma de carta de presentació, titulat “Prefaci”, que en el primer vers diu: “Abans de res, tampoc no escric èglogues, tinc dubtes…”, per acabar amb unes línies en què assegura que és el temps qui ens té “sotmesos al seu antull” i, per això, ens planyem “perquè sabem que tan sols ens queda buscar com, / sense destorbar-lo, fer-li front amb dignitat.”

Tenim davant nostre, doncs, un llibre que, per mitjà d’una veu perplexa i perspicaç alhora, travessa una època recent, un itinerari vital que és una barreja d’inestabilitat i d’inquietud, però també d’esperança i fins i tot de culminació, que parteix de l’any 2008 —el fatídic any de l’inici de la crisi econòmica i financera— i que acaba en els nostres dies, en plena actualitat. Una veu amb la qual ens podem sentir tots, sens dubte, reflectits i identificats.

Per a dur a terme aquest recorregut, Manel Hurtado fa servir majoritàriament versos tridecasíl·labs, sense cap cesura aparent, una mètrica que no té pràcticament tradició en la literatura catalana; un vers que, com l’alexandrí, és apte per a la poesia narrativa, que atorga una gran llibertat discursiva al poeta.

Dividit en tres parts, el llibre ens convida a assaborir els diversos estats anímics que experimenta l’autor —que també és un assalariat que ha de guanyar-se la vida— al llarg d’un trajecte temporal contemporani, un trajecte en què les persones lectores ens podem retrobar amb nosaltres mateixes, perquè és un espai de temps que a tothom ha condicionat i afectat d’alguna manera.

Per començar, el poeta es troba perdut als inicis d’aquesta singladura existencial, i quan de sobte li toca “avançar a les palpentes”, es pregunta: “On ets, Poeta?”, tot i que sap que “només els mots escrits il·luminaran l’alba”. És un començament dur i angoixant, dins del context d’una crisi sense precedents en el món occidental modern —tot i que es compara d’alguna manera amb la Gran Depressió de 1929— i que, directament o indirecta, tingué una gran afectació emocional en les nostres vides. La major part dels títols dels poemes d’aquesta primera secció d’atmosfera depressiva són ben eloqüents: “Perdut”, “Penitència”, “Fos”, “Pànic”, “Pèrdua”, “Recança”, “Si m’assaltés la follia”, “La certesa del comiat”, “Peremptori”…

En la segona part, per bé que la recorren uns versos en què la claror i la joia han fet acte de presència, la preocupació pel temps es manifesta ja des del primer poema, “Aniversari (I)”. Ací el poeta ha fet els quaranta-nou anys, però ho accepta amb la serenitat i la satisfacció de qui se sent en la plenitud de la vida. També parla del confinament del 2020 a causa del coronavirus, però sembla que no s’hi va sentir perjudicat sinó que, per contra, ho va suportar amb esportivitat i fins i tot amb una certa celebració (potser perquè, entre altres coses, el seu treball era essencial i no va haver d’aturar-lo?).

Manel Hurtado torna a l’obsessió pel temps en l’última secció del poemari, i ací aquest concepte predomina per damunt de cap altre. Són poemes més regulars i amb una estructura més constant que els anteriors, en els quals, com dic, les referències temporals són aclaparadorament freqüents: “Amb quina subtilesa amida el pas eixa fura / que és el temps quan el defuges i ell et persegueix”; “Hi hagué un temps en què jo jugava i el temps, astut, / passava de mi, esperava pacient el torn”; “Quan el passat era el futur tot era més fàcil”… Amb tot, també ens hi trobem amb algun apunt breu sobre la incertesa del viure: “encara planegen els nostres dubtes / que no han estat resolts ni sé si ho estaran mai”.

En aquest Dietari. Els anys viscuts a la intempèrie Manel Hurtado —un autor que promet i del qual esperem molt— ens exhorta a iniciar una ruta íntima i profunda a través del dubte i el temps per a comprendre les dimensions de la por i la incertesa, però també de la bellesa i la lluminositat d’una existència viscuda al ras, com una metàfora de la solitud, la fragilitat i la immensitat de la vida.