Tens 0 productes a la teua cistella
A Salvador Iborra, Manel Marí i Ramon Guillem,
A les meues tres morts,
A ma mare.
S’acosta Tots Sants, tot indica que no ens posarem l’abric enjorn, com es feia més o manco fa vora quatre dècades i un lustre. El canvi de segle va produir un canvi de paradigma global, l’internet es va instaurar a les llars de manera massiva, col·lectius desfavorits fins llavors agafaren molta embranzida, el món va canviar després de l’11-S. El sociòleg polonés fa uns anys finit, més o menys, salvant les distàncies, molt proper al decés de Ricardo Piglia, Zygmunt Bauman, va encunyar el terme de vida líquida i societat líquida, per definir el temps posterior al canvi de segle, una vida frenètica i llenegadissa, on el gaudi és fugisser i no resta res, aquesta nomenclatura, a parer meu, resumeix molt bé el desenvolupament del segle XXI fins ara.
Els cants populars grecs queden molt lluny, la seua fixació escrita mitjançant La Ilíada i L’Odissea, també. Odisseu, el destructor de ciutats, Àiax, Idomeneu, Pàtrocle, Pentesilea, una tirallonga de personatges que omplin l’inventari de la tradició occidental, els romans feren mimesi, no podien deixar passar tota aquesta matèria primera, d’ací nasqué L’Eneida de Virgili. En venen al cap el trívium i el quadrívium, però açò ja són figues d’un altre paner.
Quan les tropes de Franco entraren a Catalunya Riba digué que ja mai seria el mateix per al català. Després d’un gran èxode, al gran èxode t’estime més, com esmentava Darwish, la instauració de la democràcia, l’estatut, la Llei d’ús i ensenyament del valencià i la batalla de València, que plora per ja sempre i no acaba, ens ubiquem al començ del s. XXI. En eixe moment poetes nascuts a les acaballes del setanta i principis dels huitanta, ja educats als instituts en valencià, almanco, encara que siga, en una assignatura de valencià, els de família més agosarada en la línia en valencià, ja començaven els seus primer gargots.
L’última antologia poètica de poetes valencians és Tibar l’arc, Tria llibres, 2012, l’antòleg n’és Alfons Navarret i l’editor Ferran Bataller. En eixa antologia els poetes més grans són Elies Barberà i Juli Capilla, nats vora 1970, les poetes més joves antologades són Lorena Cayuela (Xàtiva, 1978), Àngels Gregori (Oliva,1985) i Alba Camarasa (Guadassuar,1987) El llibre em sembla un fris molt ben embastat del panorama poètica actual d’eixe moment, un cos ben esculpit, si ve és de veres, resten només dos mesos per al començ de 2025, el primer quart de segle XXI, s’haurà de fer balanç en molts àmbits, en un moment en què ja en podem percebre els vapors de la vida gasosa.
Els poetes líquids més grans han emprés camins diferents, Elies Barberà roman a Catalunya, encara ressonen als meus ulls els ecos d’Aixàtixa, Aixàtiva, llibre que em mirava amb passió a les llibreries, però no podia comprar perquè no m’arribava el pressupost; Juli Capilla, sempre amable i accessible, ha muntat una editorial amb la seua companya; Mercè Climent, puc veure a la prestatgeria el llibre Infinitament, d’aquesta autora i ara editora; un bon fenévol per llançar escriptors del nostre territori com poden ser Encarna Sant Celoni, reunir l’obra d’Antoni Prats o traduir Chirbes, del Girbés d’Algemesí, encara que nat a Tavernes, al valencià.
Ja s’advertia al pròleg pentesilíac que hi havia grans absències a l’antologia, com podien ser les de Salvador Iborra, una gran llàstima, ja que el seu decés en 2011 ens deixà a tots atordits; dissortadament, amb data d’octubre de 2024 no és l’única, perquè al començ de 2019 ens deixà Manu Marí, padrí poètic de qui subscriu aquestes línies. Una vegada recuperat l’alé, al llibre esmentat, a la part central, per establir un lapse, els poetes nats entre 1975 i 1983 han fet un gran salt qualitatiu, fent solsides indòmites.
El primer que em ve al cap és Pau Sif (La Pobla de Farnals, 1978) poeta, editor i traductor; crec que és un luxe tindre en les files de la poesia valenciana un traductor del serbi al català, en 2014, va crear juntament amb un altre antologat Rubén Luzon (València, 1982), Francesc Bonanad i Josep Martínez, Edicions del Buc, amb un pap ben gros, editorial que ha publicat llibres de qualitat i edició molt acurada, crec que ens hem de felicitar per açò.
Josep Vicent Cabrera (El Verger, 1976) foraviler, independent i poeta stricto sensu per imaginari i idees del s.XXI, d’imaginari brossià, igual que Pere Císcar (Bellreguard, 1976) i un poeta que no estava antologat a Tibarc l’arc, Pau i Au (Tavernes, 1977), creen una mena d’eix brossià que ha fet clic. Junts han fet recitals que han tingut molt bona acollida, en una línia poètica, que entronca amb la de Jesús Ge en castellà; jocs de paraules, ironia, desconstrucció del llenguatge, també em ve al cap Diego Mattarucco.
Eduard Marco (Borbotó, 1976) ha deixat el seu tempo cadenciós i el seu repòs a l’alqueria comunitària i festívola per a tornar, primer, amb bombes de paper amb imatges hipnagòtiques, després de fer gala d’aquest mostrari tan ampli, ha fet gala d’un domini exquisit de la tècnica i ha sigut premiat, molt merescudament, enllà del Sénia, i jo que me n’alegre. Eduard Ramírez Comeig (València, Saïdia, 1971), també va publicar temps ençà La ciutat és amable, paral·lelament a una publicació de Raimon Ribera, per edat dels penúltims líquids, coetani d’Ainoa Lorca.
Begonya Pozo, a més de la seua tasca universitària, també ha tret diversos poemaris, sent l’últim Arrel, publicat molt recentment. Alfons Navarret, antologador de Tibar l’arc ha fet propostes diverses, s’ha menejat amb escreix i també ha publicat més d’un llibre, destaque la seua implicació amb el seu alumnat i l’oportunitat de crear poesia junt amb ells i poetes, entre els que m’he pogut veure inclòs.
Dels poetes ja nats a la dècada dels huitanta, Isabel Garcia Canet (Pego, 1981) ha seguit la línia que indicava i ha guanyat diversos premis, no em puc estar d’anomenar un poema en el seu últim llibre dedicat a Manel Marí. Ja de les adés esmentades poetes més joves, Lorena Cayuela ha abastat grans fites professionals i ha continuat publicant, igual que Àngels Gregori. Alba Camarasa, guadassuarenca, que era la poeta més jove antologada ha guanyat diversos premis i s’ha establert a Reus, sent una veu, encara jove i reconeguda.
Després d’açò ja no hi ha cap antologia, un temps espectral de tretze anys, i en dos mesos arriba 2025, no m’estaré de dir que hi ha hagut noms de poetes valencians en castellà que han fet un gran trajecte, com Berta García Faet, destacant en poesia, amb escreix, recentment ha eixit un assaig seu; Bibiana Collado, que temptejà el valencià i ja ressonava en els seus poemes la paraula esquerda, tan significativa i sempiterna en els seus escrits; Guillermo Morales Sillas, fill, entre altres coses, d’Eusebi Morales, i Lucia Boscà. Baixant un escaló en edat, només en això, esmentar també Ainoa Lorca, amb qui vaig tindre el plaer de compartir un taller de poesia impartit per Jaume Pérez Muntaner, en 2010 guanyà el premi Bancaixa Universitat de València en castellà, Bibiana Collado ho feu en castellà i valencià, Ainoa va guanyar fa escassament dos anys un premi important en castellà.
Sembla que 2012 fou un any paradigmàtic, ja que l’editorial Germania, després Neopàtria, fa fer una gran aposta per diverses veus novelles del panorama valencià, uns anys després sorgí la també editorial riberenca El Petit Editor, des d’ençà, no han parat de sorgir iniciatives per potenciar el món poètic al panorama poètic valencià.
Tal vegada els últims líquids, ja nadius digitals, siguen Ismael Sempere, recent guanyador del premi del Magnànim sumat a l’anterior València Nova. Joan Deusa i Àngels Moreno Gutiérrez. La revista universitària Gargots va produir un totum revolutum a la universitat, permetent fer les seues primeres beceroles poètiques molts alumnes; Joan Deusa amb la creació de la revista Poetry Slam va sacsar i aglutinar molts autors, no debades ara es presenta una pel·lícula documental, canvi de mitjà, que eixirà una mica abans de cloure l’any. Àngels Moreno amb una veu plenament consolidada i una trajectòria sòlida és una dels últims líquids que apunta que donarà encara més que parlar, cal esmentar també Aina Garcia Carbó, que al capdavant del grup poètic El pont cooperativa de lletres ha menejat molt el món poètic a Castelló a més d’haver guanyat diversos premis.
És dimarts 23 d’octubre, he tornat a la facultat de filologia i m’ha entrat recança, plou a Silla, el cel està enteranyinat i ma mare no hi és, si no haguera sigut per la poesia haguera faltat una, dues i tres vegades, almanco. L’arribada de 2025 ha de portar o portarà nous estudis, nova nomenclatura i moltes coses més. S’escau un plec, un volum compilatori per a plegar aquest buit de la història poètica valenciana recent que ha quedat per omplir.
