Poesia, Mart, Humanitat: l’escletxa de la curiositat

Andreu Escrivà. Ambientòleg i autor del blog cienciaipolitica.com

Últimament, i més després dels èxits esportius dels últims anys –no parle del València CF, és clar–, no és estrany sentir que els locutors usen reiteradament la primera persona del plural: «hem guanyat l’Eurocopa», «hem jugat malament», «hem d’estar més alerta quan ens toque defensar». A banda del «¡Podemos!» (sí, hi hagué un temps en què es conjugava en termes futbolístics i no polítics) intraduïble per naturalesa, sempre m’ha fascinat eixa capacitat no ja d’empatia, sinó d’assimilació per a u mateix d’èxits esportius aliens: què du la gent a pensar que «ha guanyat» un partit, si qui ho ha fet en realitat és un adolescent que s’embutxaca en un any el que ell en tota una vida? Quin és el lligam, quina la substància de la relació entre ambdós, a banda de la suposada –exagerada en un cas, inexistent a l’altre– estima per uns colors, o haver compartit el lloc de naixement? Potser sóc un replicant que no passaria el test de Voight-Kampff, potser em perd alguna cosa fonamental, però a mi, m’haureu de perdonar, m’emocionen molt més altres coses. Com el fet d’arribar a Mart.

La Curiosity, que xafà sòl marcià fa ja quasi quatre anys, i que hi arribà sense problemes després d’un viatge de centenars de milions de quilòmetres calculat fins al mil·límetre, sí que és un triomf compartit. Com a espècie, com a societat avançada, hem arribat a Mart: ni vosté ni jo ho hem fet, ni ho farem mai, però el desenvolupament comú, el coneixement compartit i acumulat durant mil·lennis ens ha dut a això, al fet que un vehicle de la grandària d’un utilitari s’empolsegue, buit estel·lar enllà, amb la sorra d’un planeta estrany. Que ens parle de mons llunyans, que siguem capaços d’enviar-lo a una enorme pilota de roca roja que mai no hem trepitjat, que analitze l’aire, terra, roques, la física i química d’un planeta germà. Això és una veritable fita com a espècie; això ens diferencia de guepards, taurons i mosquits. La curiositat, l’espenta per seguir endavant, per veure què hi ha darrere de la duna, de l’arbre, del mar, de l’espai. Ara ho hem tornat a fer: l’ExoMars, una missió de l’ESA (Agència Espacial Europea) amb col·laboració russa, i que tindrà dues etapes, ha enviat el primer dels mòduls. L’objectiu primordial del projecte és buscar vida, o en la seua absència les condicions que puguen haver-la feta possible en algun moment.

I paren-se vostés a pensar-ho: trobar la més mínima de les herbes, el més xicotet dels insectes, el més insignificant dels bacteris a Mart seria, a més d’un triomf, el descobriment científic més important de tota la Humanitat. La vida és possible més enllà dels llindars terrestres! No hi ha pregunta més fonamental que la de si estem sols a l’univers, i no hi ha resposta més humana que la curiositat.

I tanmateix Benedetti, amo d’una poesia tendra, directa i gens epidèrmica, s’equivocava quan escrivia estos versos: «Sabios de pacotilla interrogaban a Marte / comprueban que está muerto y sin historia / y en esa nada invierten / los millones del hambre».

S’equivocava, perquè ni són els milions de la fam els que s’hi inverteixen, ni el planeta està «muerto y sin historia». Res més lluny de la veritat: la història de Mart ens parla del naixement del Sistema Solar, del nostre propi hàbitat, d’una geologia captivadora, desconeguda, inexplorada, fascinant. És un vers contundent, amb voluntat de sentenciar, geometria viral i costures de post de Facebook amb una foto d’Àfrica de fons, però fals i fins i tot groller: posats a assignar «los millones del hambre» a una partida pressupostària a l’atzar, podria haver escollit la despesa armamentista (distints ordres de magnitud superior a la científica) o, qui sap, fins i tot les cerimònies inaugurals d’uns Jocs Olímpics qualsevol. Perquè l’exploració espacial és molt més gran que una (minsa) assignació de diners, un projecte tecnològic compartit: és un desig, un anhel que tenim inserit als gens, gràcies als quals hem triomfat com a espècie i sabem més de nosaltres mateixos que mai. La petjada de l’astronauta és la mateixa que la dels primers homínids a la sabana. La nada de Benedetti són milers de respostes a preguntes que encara no ens hem formulat, el relat de la història més gran que mai podrem escriure. Els sabios de pacotilla són persones brillants, treballadores, que s’emocionen tant amb una òrbita ben descrita com amb un poema –potser més. La bellesa és subjectiva, però la curiositat hauria de ser obligatòria. No crec que hi haja res més important que preguntar-se per tot allò que ens envolta sense descans, i resulta preocupant que un poeta com ell bastisca amb tanta fúria i desconeixement un mur imaginari entre les dues cultures. C. P. Snow no hauria pogut trobar, tristament, cap millor exemple.

M’haureu d’excusar –repetisc– que això de baixar en unes mil·lèsimes el rècord olímpic d’una carrera inventada em semble quelcom irrisori, mínim, marginal a la història de la Humanitat. Que ho contemple amb enveja i admiració, però sense l’emoció visceral que em produeix veure les primeres imatges del Curiosity, el llançament de l’ExoMars, el pàl·lid punt blau fotografiat des de la Voyager 1 a sis mil milions de quilòmetres de distància d’on ara escric aquestes línies. Perquè eixe és també el meu triomf.

Article publicat al nº 414, corresponent a abril de 2016. Ací pots fer-te amb un exemplar

Imatge:  NASA/JPL-CALTECH/MALIN SPACE SCIENCE SYSTEMS