Tens 0 productes a la teua cistella
La poesia és una de les manifestacions culturals on els valencians han destacat al llarg de la història. Des de les pàgines de Saó sempre hem pretès deixar patent que el País Valencià és terra de poetes, i prova d’això és que cada mes Manel Rodríguez-Castelló ens mostra aquesta realitat. Per això hem volgut proposar-vos deu lectures poètiques per a aquest estiu basades en les recomanacions que ha fet Rodríguez-Castelló en els últims mesos. Esperem que les gaudiu!
“La casa buida”, Jaume Pérez Montaner
L’escriptura d’aquest poeta és, d’entre els seus coetanis, una de les que amb més claredat i consistència exemplifica el treball de construcció de la pròpia identitat i de resistència d’una autoconsciència crítica en el poema. Només així podem comprendre que la memòria puga ser-ho també del buit o de l’oblit, o del desig i que en aquest autodiàleg essencial amb les pròpies ombres la identitat s’erigesca sovint a la contra, en oposició a l’hostilitat i estultícia del món: una memòria sovint en negatiu.
El darrer llibre de Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) recorre sovint als jocs de la sinestèsia, aquella combinació d’elements procedents de diversos dominis sensorials que produeix els sentits més insospitats: «mans / ullpreses pel primer llambreig», «el perfum cantat / per la guatlla», «desfer-se’n són set / colors de silenci», «un món / ensumat entre les dents», «Per una blanca / carícia», «un glop balmat». La pregunta dóna forma al dubte i la incertesa i ales a la paraula que ajudarà a cicatritzar la ferida.
Les Variacions Goldberg d’Antoni Ferrer (l’Alcúdia de Crespins, 1943) són una peça a part i única, recreació singular i originalíssima de molt del que s’ha escrit, inclòs tot el que el mateix poeta ha escrit fins ara. La impossible transliteració de música en poesia i a la inversa troba camins per recrear-se en les correspondències, en fonts d’impuls i inspiració, en el diàleg entre llenguatges irreductibles.
“Si no et tinc”, Joan-Elies Adell
Els poemes d’Adell són sempre -també en el conjunt de l’obra precedent- un diàleg constant amb la pròpia vida o la consciència que se’n té o s’és capaç de fixar verbalment (que en poesia són la mateixa cosa). O, en rigor, monòlegs la majoria de les vegades que manlleven les diverses estratègies de la conversa més o menys quotidiana a la recerca d’una versemblança que es construeix a colps de naturalitat i senzillesa formal.
Els poemes ben cisellats de Vicent Botella i Soler (Gata de Gorgos, 1985) recorren el que al capdavall no pot ser sinó inspirat per la pròpia experiència íntima amb les subtils eines del distanciament, eludint qualsevol excés d’explicitud però sense renunciar tampoc al cromatisme de les emocions. Aquest distanciament irònic hi queda ben palès amb la tensió produïda entre un llenguatge d’arrel científica (sistema, estructura, síndrome, dèficit, determinisme, cartesià, variabilitat, problema de fronteres, espectre, llum del sodi…) i la construcció d’imatges verbals que ens remeten directament al país del coneixement més estrictament poètic.
El primer poemari publicat d’Imma López Pavia (Llanera de Ranes, 1962) naix amb el benefici de la plena maduresa poètica i vital de l’autora. Inspirada directament en alguns viatges per terres gregues i turques, la poesia de Santuaris interpreta el sentit de les empremtes que la viatgera deixa en el camí pels territoris sagrats de temples antics en ruïnes i en aquells altres àmbits més recòndits on només arriba la paraula poètica capaç d’il·luminar la matèria.
La poesia de Manuel Bellver és rica en aquestes paradoxes de llenguatge (o de llengua pautada, de gramàtica construïda i constreta pel sentit comú) que la seua poesia resol en harmonies i equilibris, en una visió més profunda de la realitat, estretament lligada a la pràctica de la meditació i la filosofia i l’art zen. No hi ha camins traçats ni petjades per seguir que ens guien en el nostre caminar.
“I Déu en algun lloc”, Sònia Moll
Les paraules de Sònia Moll (Barcelona, 1974) són com cristalls que brillen en la seua transparència. L’autora ens lliura aquest poemari profund i delicat, sostingut pel dolor que fa la vida quan fereix de veres i que s’expressa, gràcies al combat cos a cos amb les paraules, amb melodies destinades a fer-nos renàixer, a transformar en desig el desdesig, la mort en vida, l’oblit en memòria, a buscar el cel que hi ha dalt de tot laberint («I Déu en algun lloc, / just quan no mires»), la llum que parpelleja al fons del pou.
“El plom de l’ham“, Joan Navarro
Joan Navarro és també un dels poetes que més bé i més sovint ha tractat de fixar la seua poètica en poemes-pròlegs que s’han de llegir molt atentament i que mai no han caigut en la temptació d’encalaixonar l’expressió i els sentits poètics en els rigor mortis de les explicacions exògenes de l’hermenèutica (així ho ha fet, per a plaer del lector, en Grills esmolen ganivets a trenc de por, Bardissa de foc, Tria personal, Grafies · Incisions o A deslloc). El pensament sobre la poesia, diríem, no es pot elaborar eficaçment si no és en forma de poesia. Poemes-manifestos-poètiques que s’han d’apamar sense manies.
Estiula és un llibre proteic, en contínua metamorfosi, i tanmateix cristal·lí, que arriba amb la llum directa que produeixen els poemes en el seu esclat i que assegura la comprensió immediata de les paraules, una comprensió, no cal dir-ho, que té més a veure amb la sensació de plenitud d’un capbussó en aigües clares que no pas amb el viatge incert a la recerca dels correlats (o relats limítrofs al fet poètic) de la realitat que en poguessen donar compte.
