La revista degana en valencià

Poesia rossellonesa

22/09/2022

El 7 d’abril vaig tindre la sort de participar en la lectura de la tesi doctoral titulada «La poesia nord-catalana entre 1883 i mitjan segle XX. El tractament del paisatge i de la natura», un acte acadèmic que tingué lloc a l’Institut Franco-Català Transfronterer de Perpinyà; i un estudi que ha sigut elaborat per la valenciana Estel Maria Aguilar Miró, que actualment exerceix la docència a la Universidad de Zaragoza, i avaluat per Mercè Pujol, Mònica Güell, Magí Sunyer i per mi.

D’aquesta manera, el treball d’investigació –que ha sigut codirigit pels professors Martine Berthelot, de la Universitat de Perpinyà Via Domícia, i Ferran Carbó, de la Universitat de València– s’endinsa en l’anàlisi dels períodes d’inici i plenitud de la poesia rossellonesa contemporània, una producció que és pràcticament desconeguda per a la resta del territori catalanoparlant –i, singularment, per al valencià. Per això, per tal d’ajudar a esmenar aquest dèficit, l’autora ha elaborat un ampli panorama de la producció lírica del Rosselló que abasta unes huit dècades i que gira al voltant de dos grans objectius: en primer lloc, identificar els lligams de la producció poètica amb els nuclis culturals que la varen generar; i en segon, analitzar el tractament del paisatge i de la natura com a tret intrínsec i definitori.

La tesi s’estructura en tres grans capítols cronològics: «La Renaixença rossellonesa» (1883-1906), «El paisatge regionalista del període de la Société d’Études Catalanes» (1906-1921) i «Del naixement de la Colla del Rosselló (1921) a mitjan segle XX». I realitza aproximacions ben oportunes i eloqüents a la vida i l’obra de poetes com ara Pere Talrich, Jaume Boher, Justí Pepratx, Jaume Boixeda, Josep Bonafont, Juli Delpont, Joan Badoa, Josep Sanyas, Juli Cornovol, Jean Amade, Pau Berga, Josep Sebastià Pons, Simona Gay i encara d’altres que, fins ara, no han gaudit del reconeixement que els pertocaria.

Així mateix, el treball permet constatar que, durant l’anomenada Renaixença rossellonesa, el paisatge i la natura es convertiren en el mitjà per a expressar la crisi del catolicisme i dels valors tradicionals que comportà la modernitat; i que el clergat fou el principal motor del manteniment de la llengua catalana i la tradició literària. Cosa que, entre d’altres qüestions (ideològiques, estilístiques, paisatgístiques…), explica la gran connexió que diversos capellans poetes varen establir amb la lírica de Jacint Verdaguer, que es convertí així en la principal referència literària del període. En aquest sentit, cal recordar que la seua obra més significativa, Canigó, està dedicada «als catalans de França».

Finalment, resulta eloqüent comprovar de quina manera tan eloqüent la tesi posa de manifest que el context cultural i polític que, a finals del Vuit-cents i principis del Nou-cents, es visqué al Rosselló era molt semblant al del País Valencià. De fet, el treball explica que l’acció dels escriptors nord-catalans es caracteritzà: per la defensa d’una entitat no política amb esperit de germanor entre els catalans del nord i del sud; per la vindicació de la llengua i la literatura compartides; i per una lírica popular sincretitzada amb la poesia culta on la llengua de la terra era assimilada a l’espai del món pairal. Que és, si fa no fa, el mateix que defensà la branca valenciana de la Renaixença, on l’apoliticisme i el paisatgisme sentimental esdevingueren dos dels pilars ideològics fonamentals del moviment literari. D’aquesta manera, el treball d’Estel Aguilar evidencia que els valencians tenim moltes més connexions amb el Rosselló del que en un principi podríem imaginar.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top