Teodor Llorente, per fi complet

La nostra posteritat no ens pertany. És –serà– matèria d’uns altres: normalment per a maltractar-la, per a honorar-la o per a oblidar-la molt legítimament i distreta. Poques vegades per a entendre-la. En el cas de Teodor Llorente, autèntic patriarca de la –precària però malgrat tot efectiva–  Renaixença al País Valencià, s’hi apleguen les tres possibilitats de futur més comunes: l’aplaudiment, l’atac i l’ostracisme. Poc abans de la seua mort, Llorente sabia dels honors que li serien concedits, com també, hem de suposar, dels retrets que rebria. No tinc tan clar si també pensà en la desmemòria que patiria la seua figura, aleshores cabdal. Llorente, després de tot, fou un personatge fonamental en la societat valenciana de la segona meitat del segle XIX i principis del XX: celebrat traductor al castellà, llorejat poeta en valencià, polític conservador, tímid (proto)regionalista, fundador i cap del diari Las Provincias i també un dels apòstols del primer Lo Rat Penat, organització on s’aplegava l’eclèctica però voluntariosa fauna que treballava per la recuperació de la llengua per a ús literari culte, llavors quasi en coma. Poca broma, tot plegat. He dit adés “oblit”: oblit parcial, en tot cas, i interessat també. Perquè a Llorente se’l llegiria en facultats i llibres de text, però seria públicament sepultat, dècades després de mort, per la seua mateixa classe burgesa, ja indiferent o directament hostil a la recuperació llengua compartida entre el País Valencià, Catalunya o les Illes, comunitat lingüística que ell reivindicà en vida. El diari que ell posà en marxa en serveix de bona prova tots els dies.

Dic tot açò perquè aquesta setmana eixirà a la llum Poesies i proses valencianes (IAM, 2017), un volum que aplega, per fi, l’obra completa de Llorente en valencià, en prosa i en vers i amb les grafies actualitzades. Serà, per cert, el proper dijous, dia 9 de març, en un acte que tindrà lloc a les 19.30h al Centre del Carme, al carrer del Museu de València. I és que és un volum, precisament, contra aquest oblit –contra l’oblit públic, vull dir. Perquè, malgrat tot, fa temps hi hagué una altra burgesia valenciana: regionalista i subordinada, sí, però també preocupada per la llengua i pels llaços culturals compartits més enllà del País Valencià.  Aquest no és, certament, l’únic treball sobre Llorente, ni l’únic que pot ajudar a retornar-nos una època –s’hi afegeix a Poesia valenciana completa que en 1983 publicaren Lluís Guarner i Francesc Pérez i Moragón; i a l’Obra valenciana completa, l’edició crítica que en 2013 preparà Rafael Roca, autor també d’aquesta última. No és l’únic, deia, però Poesies i proses valencianes sí que és el darrer i el més complet. Esmena errades i incorpora nous escrits, com ara una composició lírica inèdita i dos textos de prosa també desconeguts: el discurs que pronuncià en octubre de 1906 a l’Ateneu Barcelonès i la necrològica de Josep Serrano i Morales que publicà en març de 1908. Cal aprofitar l’oportunitat, doncs, no per a aplaudir, ni per a atacar, ni per a oblidar: per a entendre. Per fi i d’una vegada per totes.