La revista degana en valencià

Poetes i vagabunds

27/10/2020

Sobre la primera poesia de Carmelina Sànchez-Cutillas

«Parar taula i amanir el rostit…»

En un dels textos pòstums de l’escriptor polonés Witold Gombrowicz, titulat «Contra els poetes», trobem un furibund atac a tota la tradició poètica que ha anquilosat el gènere de Virgili. «Em cansa el cant monòton —escrivia l’autor— d’aqueixos versos, sempre elevats, m’adorm el ritme i la rima, m’estranya dins del vocabulari poètic certa pobresa culta, certa ‘pobresa dins de la noblesa’ (rosa, amor, nit, lliris)». Per al polonés, és cansat l’excés (de paraules poètiques, de metàfores, de noblesa…) que fa semblar «els versos a un producte químic». Per això denuncia que: «els poetes escriuen per als poetes». Aquest posat crític ve a tomb perquè defineix cert ambient de la dècada dels seixanta en què participen autors com ara Gabriel Ferrater, Miquel Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés o Carmelina Sánchez-Cutillas.

Els dos poemaris de l’autora de la dècada dels seixanta, Un món rebel (1964) i Conjugació en primera persona (1969), naixen precisament d’una  manera de veure la poesia fora de l’opulència  retòrica: el poema estructurat en estrofes de versos amb el nombre de síl·labes regular, amb rima, amb un llenguatge selectiu, amb una imatgeria exquisida… Per contra, la poeta ens mostra una poesia de vers lliure, figuració realista, estampes quotidianes i lèxic col·loquial. D’això, en farà bandera, i ens mostrarà un conjunt poèticament diferenciat de la tradició simbolista o simplement de la tradició.

«Demà us diré la meua mort / quina és. Ara no puc, / perquè he de parar taula i amanir el rostit», escriu en un dels poemes de Conjugació en primera persona. La vida directa, l’ordinària, la quotidiana, s’imposa a l’extraordinària, l’elevada, la solemne. La grandiloqüència esdevé una poesia de gestos quasi imperceptibles, de tan acostada com és al món diari. La vida en majúscules deixa pas a la confessió directa. Amb encert —i potser amb un punt d’exageració—, Vicent Andrés Estellés, en el pròleg de Conjugació en primera persona, adverteix que ens trobem davant d’una «torbadora, dolorosa i amarga sinceritat».

En el poema «Endevinalla» de Conjugació en primera persona (1969), Carmelina fa una divisió entre el món de les dones que segueixen els idil·lis de prínceps o els divorcis d’artistes —un fet tan actual— i el seu, que «és blanc i té remors de neu» perquè llig «Evtutxenco» [en la transcripció actual, Ievgueni Ievtuixenko (1933-2017)]. Paga la pena recordar l’autor rus, que es va convertir en una referència mundial durant l’època, car representava la novetat d’una poesia contestatària pensada per a ser llegida en públic. Aquest i altres aspectes del context, els he comentat en l’article «Els seixanta, el furor d’una dècada» (http://hdl.handle.net/10045/22958).

 Ievgueni Ievtuixenko

Poetes i vagabunds

En Un món rebel, el seu primer llibre, trobem una reiterada exaltació de la figura del poeta i del vagabund. Fins a nou vegades, Sánchez-Cutillas fa esment d’una  d’aquestes figures o d’ambdues. En el poema «Camine amb la llangor» exposa la raó de la presència d’aquesta parella:

……………………..

La sang dels innocents

que ofega amb sa viscor tot afany de lluita;

el fred, mossegador

de carn de vagabunds, de somni de rebels;

l’angoixa en què morim

sense morir els poetes i els inadaptats;

El poeta i el vagabund apareixeran, de nou, en els poemes «I oblidarem els pobres» i «El riu era una petita mar» d’Un món rebel, on parla del «record trist i amarg que escampen / per la vida els poetes i tots els vagabunds». L’evocació dels vagabunds, la trobem a «Com els raïls d’un tren», «Som la inútil deixalla», «Ara plou, ara em pregunte». Però l’evocació del vagabund continua, fins a cert punt, en un correlat que parla de «pàries i exiliats», «desarrelats, «pobres», «captaires» que apareixen en altres poemes. Com hem d’interpretar l’exaltació d’aquesta figura o d’aquestes figures? Fonamentalment, la contraimatge del ciutadà conformista, del gregari incapaç de tenir un criteri propi. Les figures del poeta i del vagabund encarnen la rebel·lia a la societat; la negació a acceptar un ordre social establert. El vagabund, com una figura contra el sistema, té en algunes obres de la generació beat, i en Jack Kerouac, concretament, el seu exponent més il·lustre en aquests anys. Durant els seixanta apareixerien, a més a més, grups com els hippies i formes alternatives de vida, alienes al consumisme i a la convenció. Fet i fet, no deixen de ser herois que ens interroguen: per a viure com cal, necessitem fugir? Renunciar? Deixar de posseir? Viure al marge?

El vagabund és un personatge pròxim al saltimbanqui que va ser un arquetipus de l’artista, especialment durant la segona meitat del segle XIX. El crític suís Jean Starobinski en va fer un estudi minuciós a Retrato del artista como saltimbanqui. Certament, en totes les arts, des de la literatura a la pintura (s’escau recordar els estimables quadres de Picasso), l’arlequí, el pallasso, l’acròbata esdevenien els portaveus d’una minoria que s’enfrontava a la multitud; encarnava la personalitat transgressora i melangiosa; a més a més, empraven un llenguatge amb risc: els exercicis de l’acròbata a l’aire.

Saltimbanquis, Picasso, 1906

Joan Salvat-Papasseit, en composicions com «Marxa nupcial» i «Record d’una “fuga” de Bach», pren el pallasso en el circ com una de les figures que representa l’autenticitat i l’alegria de viure. Dic tot açò ja que la veu salvatiana és molt present en Un món rebel de Carmelina. La trobem des del lèxic («occir», «blasmar»…) fins a l’ús d’estructures poètiques i d’imatges («Res no em commou», «Com els raïls d’un tren», «la rosa s’esfulle»). En Un món rebel, Carmelina fa esment, també, de la figura de pallasso en el poema «Tot sol, tot ferm» i de la dels putxinel·lis en «Encara, ahir teníem». I qui sap si aquesta connexió salvatiana pot explicar, així mateix, el rastre naïf d’algun dels seus textos:

Ara plou. Ara em pregunte

Per què sóc trist;

Per què està trist aquell arbre

Que jo estime…

Pluja, cimals, abraç, vent…

Carmelina Sánchez-Cutillas en aquests poemaris fa una defensa de la vida senzilla, amb certs topants que s’acosten al franciscanisme («menjaré rosegons amb tots els vagabunds»); interpel·la a Déu: «¿Per què sempre la pols, Senyor, / la pols dins de l’ànima dels homes?» en «La pols que tot ho calciga». Cal dir que un cert desassossec existencial travessa aquesta primera poesia: «Tot és una llarga nit / sense respostes», proclama en un poema que ens recorda la cançó «La nit» de Raimon. La tonalitat existencial, en l’autora de Matèria de Bretanya, no obscureix, però, la lluminositat de la vida.

Un món rebel i Conjugació en primera persona, fonamentalment, mostren una poesia combativa que busca ser comunicació viva amb el lector, i per això, com hem dit, empra una llengua de gran simplicitat. El lirisme no està, tampoc, en pugna amb aquest compromís; hi ha molts poemes en què el jo poètic fa servir la primera i la tercera persona del singular, però proliferen els que fan ús de la primera persona del plural: «Som» —és el verb d’inici de diversos poemes—, «Venim», «Hem perdut», «Fem», «Ens diem», «Havíem signat», «Trencàvem»… L’autora vol així fer-se ressò del quefer col·lectiu.

El lligam amb el poble, amb l’estrat col·lectiu, s’evidencia mitjançant la llengua. Hi ha, en aquest sentit, l’esment d’allò que sembla un redescobriment, un nexe amb la saba de la tribu a través dels mots més elementals:

Els grans i els petits

noms de les coses.

—Pluja. Cimals. Abraç. Vent.

Xiprer. Camí.

Pedra. Mans. Llàgrima. Fum—

La melodia de les paraules senzilles és celebració, joia, realitat festiva. Poesia i misteri. Veus càlides que s’endinsen en la consciència. Aquesta vena de connexió atàvica, ancestral, no deixa de ser una font de problemes i conflictes. Venim d’una llengua perseguida i maltractada. Amb un punt religiós, en el colofó del poema «Mastegue el fang i l’argila», de Conjugació…, confessa que «mite i poble són el mateix».

Talment Jonàs al ventre de la balena

La poesia posterior de Carmelina Sánchez-Cutillas pren una altra direcció. En Els jeroglífics i la Pedra de Rosetta (1976), l’autora s’endinsa en el seu món oníric, farcit de mitologies i ritus ancestrals, aparentment indesxifrable. ¿Buscava una consonància amb els nous corrents estètics capitanejats per Josep Maria Castellet i els seus novísimos? Des del punt de vista de l’evolució personal, podem veure aquest nou rumb com un ajust de comptes de l’autora amb el seu món interior. Si la història bíblica de Jonàs i la balena s’interpreta com un reajust psicològic entre el subjecte i el seu inconscient (l’aigua i el ventre de l’animal el representen), en l’obra de l’escriptora d’Altea, l’afloració d’aquests relats mítics, amb accions i personatges enigmàtics, escenifiquen el seu interior. Ací, la figura del poeta ha deixat de revestir-se de vagabund, de rebel, per convertir-se, amb ulls febrosos i al·lucinats, en sacerdot o en xaman. Tot cal en el llarg aprenentatge de l’existència.

El darrer poemari publicat el 1980, Llibre d’amic i d’amada, suposa un retorn a l’estil dels llibres dels seixanta, si bé la temàtica gira al voltant de l’univers personal i sentimental. L’autora hi cerca la comunicació directa, amb incorporació d’expressions col·loquials i amb una figuració realista i quotidiana. Ço és, l’estil dominant de la seua primera poesia. Com explicar aquest viatge? Es tracta d’una qüestió que l’escriptora, a través d’entrevistes o d’escrits, hauria pogut aclarir i no ho feu. Els lectors, però, ens hem de conformar amb el resultat —encomiable, exultant— dels seus versos.