Polaritzats: així es trenca una societat

“Duel a garrotades” (Francisco de Goya, 1820-1823).

Si haguérem de triar una paraula per definir i clausurar aquest 2025, “polarització” seria, sens dubte, la més encertada. Ara per ara, tot sembla dividir-se en bàndols oposats, sense espais intermedis ni grisos. La utilitzem per descriure la política, les xarxes socials, els debats culturals i fins i tot les relacions personals. El problema no és només que pensem diferent, sinó que cada vegada resulta més difícil conviure amb aquesta diferència i ompli els carrers d’odi i d’animadversió cap a qui té una altra opinió. Aquesta situació resulta molt dolorosa, ja que tanca les portes al diàleg i al respecte entre tots. Sembla que estudiar Sòcrates o Plató no ha estat suficient per a entendre que el diàleg és la clau per a aprendre i conviure en harmonia.

Vivim instal·lats en una lògica de confrontació permanent, on opinar s’ha transformat, massa sovint, en un acte de combat. No es tracta d’argumentar, sinó de posicionar-se; no d’escoltar, sinó de replicar. El debat públic ha deixat de ser un lloc d’intercanvi per convertir-se en un escenari on el conflicte genera audiència, clics i adhesions emocionals.

Des d’una perspectiva filosòfica, aquesta situació pot llegir-se com una mala digestió del relativisme. La idea que no existeixen veritats absolutes, que tot depén del punt de vista, ha acabat derivant en una confusió perillosa: la creença que totes les opinions tenen el mateix valor, independentment del seu fonament o de les seues conseqüències. Quan tot és relatiu, el criteri desapareix, i el soroll substitueix el pensament. En aquest sentit, Jürgen Habermas defensava que el diàleg racional i l’intercanvi argumentat són fonamentals per a superar aquesta confusió de valors i arribar a consensos, un principi que la nostra societat polaritzada sembla haver oblidat.

En l’extrem oposat, l’universalisme, que defensa valors comuns com la dignitat humana, la llibertat o la justícia, també ha estat utilitzat com una arma perillosa. Quan aquests principis es presenten de manera rígida, sense diàleg ni context, deixen de ser ponts i es converteixen en murs que poden generar conflictes, com ja advertia Kant. El resultat és una societat atrapada entre el “tot s’hi val” i l’“això no es discuteix”, dos extrems igualment estèrils.

La polarització té efectes visibles i profunds, ja que tracta de deshumanitzar l’altre, redueix persones complexes a etiquetes simples i alimenta una cultura de la sospita. Ja no discrepem: desacreditem. Ja no discutim idees: ataquem intencions. Aquest conflicte irracional recorda el dramatisme del “Duel a garrotades” de Goya, on la confrontació més violenta domina per sobre de la raó. En aquest clima, el pensament crític s’afebleix i la convivència es ressent. No és cap novetat que aquest panorama representa un terreny fèrtil per als qui busquen profit en la divisió i afavoreixen els seus interessos particulars. Per això, cal aclamar la raó i reflexionar abans d’opinar o de desautoritzar pensaments contraris als nostres. No sempre podem tindre raó ni mai estar equivocats.

Malauradament, sembla que no hem aprés res del nostre passat. La història ens ha advertit moltes vegades cap a on condueixen aquestes dinàmiques. Les grans fractures socials del passat, com guerres, persecucions i violències col·lectives, no van aparéixer de sobte, sinó que van brotar i fer-se fortes en contextos de polarització, d’identitats tancades i de discursos que dividien el món entre bons i dolents, en situacions d’inestabilitat. I, malgrat tot, sembla que no fem cas omís de les errades anteriors.

D’altra banda, el més inquietant és que, en molts casos, el conflicte no només s’accepta, sinó que es busca. El conflicte dona visibilitat, simplifica la realitat i ofereix una sensació de pertinença. En un món complex i incert, prendre partit de manera radical pot resultar reconfortant. Però, aquesta comoditat és enganyosa i ens mostra una societat cada vegada més fragmentada, on el respecte i la convivència es van esvaint cada cop més.

Què passarà amb les generacions futures si normalitzem aquest clima de tensió constant? Quin llegat deixem quan el desacord es viu com una amenaça i no com una oportunitat d’aprenentatge? Si no recuperem el valor del diàleg, de la memòria històrica i del pensament matisat, els joves heretaran un món més sorollós, més agressiu i menys just, on s’invalidarà i es deslegitimarà l’opinió de l’altre. Açò no tracta de bons o dolents, ni d’opinions vàlides o invàlides, sinó d’arribar a un enteniment, ja que el món no és només de dos colors i ningú té la veritat absoluta. Cal escoltar l’altre i, junts, buscar solucions per crear un futur més just, sense odi i fomentant el respecte sense imposar-se els uns als altres.

En definitiva, la polarització no és inevitable ni desapareix en un tancar i obrir d’ulls. És una construcció social, alimentada per interessos, dinàmiques mediàtiques i, també, per la nostra pròpia actitud. Reconéixer-ho és el primer pas per desactivar-la. Potser no es tracta d’estar sempre d’acord, sinó d’aprendre, d’una vegada per totes, a pensar sense necessitat de destruir l’altre.