Política lingüística

25/02/2021

Tal com vàrem dir en el darrer número, en què comentàvem uns quants aspectes individuals per a ajudar en la normalització de la llengua catalana, les institucions del país han de treballar en la defensa i promoció de la llengua catalana per tal que esdevengui la llengua habitual en tots els àmbits d’ús de la vida quotidiana. Negligir aquesta funció i deixar-ho en mans dels ciutadans és signar la sentència de mort de la llengua, perquè els estats espanyol, francès i italià sí que fan la seva feina per a eliminar-la del tot.

En el nostre cas, la fragmentació administrativa no ens ajuda, ja que el català es parla en quatre estats i on es parla més està dividida en cinc comunitats autònomes, en dues de les quals, Aragó i Múrcia, és una minoria lingüística i no té gaire reconeixement. A més, hem de tenir en compte que per a dur a terme qualsevol política potent, sigui en l’àmbit que sigui, és imprescindible dotar-la d’un bon pressupost, cosa que aquí no passa amb la llengua. És per això que és imprescindible la cooperació i col·laboració de les diferents administracions i fer una bona planificació per actuar en aquells àmbits en què la llengua té més possibilitats de normalitzar-se, per, a poc a poc i amb el temps, arribar a tots. I, no menys important, adequar-ho al territori. No es pot fer el mateix al centre de Palma que a determinats barris, igual que no es pot fer el mateix al municipi de son Servera que al d’Artà, tot i que siguin limítrofs.

A tall d’exemple, el Govern Balear, el Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Palma han d’acordar quins diners posarà cada un per a una campanya en concret a la ciutat de Palma en lloc de cada un dedicar uns quants euros a diferents projectes. Millor fer-ne un de ben fet i potent, com, per exemple, agafar un carrer comercial i fer una forta campanya perquè la retolació sigui en català. D’aquesta manera, es generarien espais de comunicació en què el catalanoparlant no se sent amenaçat pel fet d’usar la llengua i li permetria guanyar confiança per a usar-la més en el seu dia a dia.

És evident que l’espai públic és imprescindible per al futur de la llengua. Que els propis parlants la vegin fa que no sentin que la seva llengua és un afer privat i íntim, i, a més, fa que els que no la parlen copsin que aquella és la llengua del país on viuen.

Començant, per exemple, per la retolació de comerços, amb llei de comerç i ajudes econòmiques per a fer els canvis. També amb l’etiquetatge. Però no ha de ser una política passiva de convocar unes subvencions: s’ha d’anar a cercar les empreses, a través de la Conselleria de Comerç i les associacions de comerciants, reunir-s’hi, explicar-los-ho i fer tràmits fàcils i ràpids, que ens permetin trobar botigues i restaurants amb els rètols en català que ens ofereixen productes etiquetats en català.

Un altre àmbit de vital importància és el de la joventut, el futur de la llengua. I aquí tenim en l’oci un àmbit en el qual és molt complicat influir-hi perquè és global. Però s’hi ha de fer feina. Hem vist en aquests darrers mesos l’arribada de la plataforma Disney, que, d’entrada, no oferia cap contingut en català tot i que hi ha moltes pel·lícules que hi estan doblades. Ara ja n’hi ha tres, que són totalment insuficients. Per tant, s’hi ha de fer molta més feina i l’han de fer tots els governs, no només la Generalitat de dalt. I tots hi han de destinar recursos. Per aquesta plataforma i per d’altres. Però és que, a més, és inconcebible com encara no s’hagi assolit la reciprocitat entre tots els canals catalans ni com encara ningú no ha tengut la idea de fer un canal infantil i juvenil compartit amb una aplicació gratuïta perquè tothom tengui tots els continguts infantils, del passat i del present, a l’abast, al costat de Disney. I dedicar-hi recursos perquè siguin bons i atreguin els nostres fills. I pels joves, hem de tenir en compte que allò clàssic que funcionava amb la generació dels vuitanta, ara ja no val. Youtube i les xarxes socials són el seu món i s’hi ha de ser. És lloable la iniciativa del canal Malaia, perquè si troben en la seva llengua allò que els interessa, no ho cercaran en la llengua del veí.

De la mateixa manera, s’ha de donar suport als mitjans de comunicació, en paper i digitals, i a les revistes de tot tipus que publiquen en català. I s’hi ha d’anar. Hi ha d’haver unes partides assignades per a aquests mitjans i dir-los «aquí teniu això de part de tal administració». És vergonyós veure com mitjans com Nosaltres La Veu han de pidolar uns quants euros mentre diaris com Las Províncias o El Mundo reben milers d’euros per a vomitar odi contra la llengua i els seus parlants i generen confrontació social.

Relacionat amb això, hi ha coses que qualsevol ajuntament, per petit que sigui, pot fer, amb ajuda d’alguna administració, com l’organització de cicles de cinema en català, com fa El Tempir a Elx. És una manera fàcil de posar a l’abast de molta gent cinema en català, sobretot dels més petits, que encara no tenen prejudicis. A més de la respectiva llei de cinema per fer que el català hi augmenti la seva presència.

A més d’això, teatre i música en català a les festes i al llarg de l’any, cosa que serviria per a donar suport als nostres creadors i que es puguin guanyar la vida i augmentar el percentatge d’ús del català. Relacionat amb aquest punt, és imprescindible que les diferents administracions ajudin a la mobilitat dels espectacles en català i que puguin treballar en qualsevol punt del domini lingüístic sense que una administració els hagi de contractar. És a dir, una entitat com Aire Nou de Bao, del Rosselló, han de poder organitzar un concert, o una obra de teatre o la presentació d’un llibre de manera fàcil i sense que els costi un dineral, perquè tots estarem d’acord que normalitzar el català a Bao és tan important per a la llengua com fer-ho a qualsevol municipi dels Països Catalans.

En resum, les administracions dels nostres territoris, des dels ajuntaments fins als governs, poden fer molt més del que fan per a normalitzar la llengua, tot començant per la legislació, seguint per la coordinació amb les altres administracions i la planificació dels objectius a curt, mitjà i llarg termini. Amb una feina ben feta, es pot aconseguir que la presència pública del català augmenti i, amb l’actitud individual dels militants per la llengua, podem aconseguir que el català sigui una llengua normalitzada en molts àmbits del territori. Una vegada aconseguit, a treballar perquè la normalització sigui un fet arreu dels Països Catalans.