Polítics d’alta tensió

El conseller d’Educació, Cultura, Universitats i Ocupació, José Antonio Rovira. Foto: Generalitat.

Que conste que no ho vinc a dir per la gran quantitat de projectes presentats davant del nostre govern, perquè autoritze la instal·lació de macroplantes destarifades de plaques solars a l’interior, a les comarques i els territoris de la rere tenda valenciana, allà on no estan a la vista del turisme sobre el qual tant esperen els nostres governants, sense adonar-se que es tracta d’un monocultiu poc recomanable per posar totes les peres al mateix cistell.

No ho dic tampoc perquè els qui ara manen en aquest país nostre, a força de sumar els vots de la dreta valenciana amb la ultradreta espanyola, hagen plantejat cap mena de solució als nostres problemes, carregats d’electricitat estàtica, fins al punt d’eriçar tots els cabells de la gent amb trellat.

Tampoc ho dic perquè al conseller del ram de l’ensenyament li haja eixit el tret per la culata amb l’objectiu d’arraconar el valencià en el nostre sistema educatiu i haja topat amb la potència de watts expressats per les famílies i les comunitats escolars, en una seua consulta barroera impulsada pel pacte entre el “partit podrit” i el que porta nom de diccionari, per salvar-li les esquenes al president del “Ventorro”.

Ho vinc a dir, perquè actualment vivim una camada de polítics (més en la bancada de la dreta que no en els de centreesquerra i valencianistes) que disposen de piles d’alta tensió en les formes, però de baixa potència en els continguts programàtics i ideològics, ja que segons hem pogut comprovar, la bancada ultra, disposa de principis, però no li entra cap empatxo si els ha de canviar per uns altres, a la forma i manera amb què ho expressaven els germans Marx.

Aquesta gent es troba als antípodes del patriotisme dels nostres grans prohoms i donotes del segle passat. Aquesta gent obvia el sentit cívic que sempre ha acompanyat els nostres polítics de soca-rel, fonamentat sobre una base intel·lectual ben formada. Amb ells, assistim a l’exhibició impúdica i descarada del que s’ha de qualificar, amb tota propietat, com a “patriotisme cínic”.

Un patriotisme, fonamentat sobre una cultura folkloritzant i els interessos personals o, com a molt, de secta partidària, com hem pogut ¡comprovar amb l’eixida i l’entrada de dos personatges del “partit dels diccionaris” de l’Ajuntament del Cap-i-casal, moguts per la butxaca i la mala praxi i perdonats a l’instant d’haver-se confessat!

Fins fa ben poc, els nostres polítics sempre havien mostrat un caràcter cívic, perdut a les darreres sessions de l’hemicicle del palau dels Borja a mans d’insults i d’improperis molt poc edificants. Aquest caràcter cívic no és la resultant d’una voluntat lliure o d’una virtut innata, sinó a conseqüència del fet que mai no havia tingut cap episodi d’afirmació patriòtica espanyolista, més enllà de la Batalla de València, o de la desplegada de senyeres o promulgació d’una llei de senyals d’identitat, durant els “estretors” de la seua presència en el legislatiu valencià, en temps de Camps i de Fabra.

El moment d’alta tensió en què ens ha col·locat els nostres polítics, s’hi deu bàsicament, a la manca d’assumpció de responsabilitats per part d’un govern capficat en mantenir-se amb el cap sota l’ala d’una realitat que no vol admetre i que a cada acte, la ciutadania sol recordar-los a les places i als carrers.

L’alta tensió, l’han provocada els qui ens (mal)governen des d’arguments mentiders o des d’improvisacions quotidianes. Aquests polítics amb maneres electrificants, no podran mantenir-se massa temps als seus cadirats, sense provocar un autèntic curt-circuit. Ells no saben que ja estan més que socarrats, però la ciutadania sí.