Tens 0 productes a la teua cistella
«Un polític no ha de comunicar com un influencer; ara bé, sí que hi ha tècniques que pot implantar en la seua comunicació, sempre que siga coherent amb la seua marca i la institució o partit que representa»
En l’era digital, la política ha trobat un nou escenari per captivar l’audiència: les xarxes socials. Aquestes li ofereixen la possibilitat d’arribar a un públic molt ampli, però també molt específic i determinat, a través d’una bona estratègia amb continguts diferenciadors que els interpel·len. No obstant això, el fet de tenir una presència digital no és garantia d’èxit, ja que la manera com els polítics trien comunicar-se en aquest espai pot marcar la diferència entre ressonar amb la gent o perdre’s en el soroll digital.
Algunes xarxes, com ara Instagram o TikTok, s’han convertit en eines clau per treballar els lideratges a través de la humanització política, i cada vegada més veiem líders polítics fent una tipologia de continguts que aposta per mostrar-los com a persones normals, fent activitats que fa la gent comuna (com ara cuinar, anar un concert o fer una passejada), i alhora, evidencien que són importants, que tenen poder perquè tenen capacitat de decisió, es troben amb persones rellevants i van a llocs als quals no tothom pot accedir.
En aquest sentit, podríem fer un paral·lelisme amb el que passa amb els influencers, que són especials, amb vides úniques, però volen mostrar-se propers i escolten la comunitat. Possiblement per això, en alguns casos, molts polítics confonen ser influenciadors amb ser influencers. L’aposta per la humanització política a través de les xarxes pot anar més enllà: en ocasions, exploten al màxim el consell que possiblement reben dels assessors de ser pròxims i autèntics, o el porten a l’extrem, fins al punt que aquesta autenticitat es pot veure molt forçada o fora de context.
Un polític no ha de comunicar com un influencer: ara bé, sí que hi ha tècniques i idees que pot implantar en la seua comunicació digital, sempre que siga coherent amb la seua marca personal i la institució o el partit que representa. Potser en algun moment pot implementar recursos que els creadors de contingut empren per arribar a més gent. De fet, constantment els consultors polítics recomanem estar al cas de les tendències comunicatives per poder implantar les que s’adeqüen i puguen ser útils per ampliar l’abast. Però no pot ser que constantment es tinga la sensació que la comunicació d’un polític està desenfocada i fora de lloc, i perda institucionalitat.
Està molt bé que ens mostren espais íntims, moments en parella, amics o família, moments d’oci, lectures, fins i tot escapades, sempre que complementen el seu perfil i ajuden a reforçar la seua marca amb la comunitat. Ara bé, és necessari que una líder política ens narre totes les seues vacances en stories amb recomanacions de llocs i restaurants, com si fora una influencer? O que un president de la Generalitat faça un vídeo amb un jersei de Mickey explicant que ja ho té tot preparat per a córrer una mitja marató?
Personalment, considere que no cal perdre de vista el càrrec que ocupa cadascú, i que és possible fer un contingut de proximitat autèntic i que genere comunitat, mostrant moments de l’àmbit personal i treballant la humanització del líder, sense la necessitat de caure en el parany de voler fer d’influencer. Perquè no ho són. Ara bé, sí que poden ser polítics influents o influenciadors.
Revista número 498. Gener 2024.
