Polítiques de joventut

28/10/2021

A les IV Jornades de la Nova Ruralitat celebrades el 2019, vaig sentir una afirmació que en va sacsejar per uns moments, però que de seguida vaig captar la magnitud del que arribava a implicar. La va formular Sebastià Mata, veí del poble de Maldà i conseller de Repoblament al Consell Comarcal de l’Urgell: «no hem de fer polítiques antidespoblament, només cal que fem polítiques de joventut».

Em va deixar distret una bona estona, però el sentit de l’afirmació és tal que només em quedava aixecar-me i aplaudir-lo. Quanta raó! Lluitar contra el despoblament no és res més que fer polítiques per a la joventut. Demanem-los què necessiten per a viure als seus pobles i posem-nos-hi a la feina, que la resta vindrà sol. Apostem d’una vegada de forma decidida i sincera pels i per les joves dels nostres pobles i no ens caldran més estudis ni diagnòstics que acaben quan la subvenció ha estat justificada i que mai tenen un procés d’avaluació per veure l’impacte que han tingut sobre el territori. Com també es va dir en aquelles jornades que estem farts que ens estudien, que ja hem estat massa vegades objectes d’estudi i que ens hem cansat de ser ignorats quan hem volgut manifestar el nostre punt de vista sobre la nostra situació al rural. Tenim veu pròpia i volem ser escoltats. Apliquem-ho ara també a la nostra joventut: escoltem-la.

Escoltem-la i potser quedarem parats del que ens diuen. Descobrirem problemes que potser als adults no ens afecten però que són determinants perquè elles i ells puguen dur el seu projecte de vida endavant al seu poble. Qüestions que nosaltres tenim resoltes esdevenen autèntics maldecaps, quan no murs infranquejables, i cal que hi posem solució de forma urgent.

Sovint, molts municipis identifiquen les polítiques de joventut amb la festa i poc més. Quin error! Fer-los participar en la programació festivocultural del poble no és el recurs més adient per fixar població; a tot estirar aconseguirem que tornen la setmana de festes o els caps de setmana que hi haja alguna cosa programada i que els siga atractiva. Poc més. El que estarem fent és que identifiquen el seu poble com un lloc fantàstic on passar les vacances o anar a xalar. Que ja està bé, eh! Però els i les joves dels nostres pobles volen alguna cosa més que això; molts també volen viure-hi. I volen viure-hi amb els mateixos drets de ciutadania que tenen aquells que viuen a les ciutats. Ni més, ni menys.

I és en aquest punt on s’haurien de centrar les polítiques de joventut: què necessiten els i les joves dels nostres pobles per viure-hi? A priori potser pensem que el que necessiten és una feina, que als pobles no n’hi ha de feines i que per això en marxen. El cas és que en moltes ocasions no és així. Quedarem sorpresos en veure que la feina no és l’únic problema que tenen. Problema que, d’altra banda, no és exclusiu del rural: l’accés a llocs de treball dignes per al jovent és un problema que tenim com a societat i que afecta per igual el rural i l’urbà. És més, podem trobar-nos amb zones rurals on hi ha feina, però hi manquen altres necessitats bàsiques com ara l’accés a l’habitatge.

Un lloc on viure

L’habitatge és el primer que apareix damunt la taula quan els demanem què necessiten. Un lloc on viure dignament. L’accés a la vivenda és un problema de primer ordre, bé perquè no hi ha oferta en uns casos, bé perquè la que hi ha és del tot inaccessible en uns altres. A priori pot sorprendre que en pobles amb desenes de cases tancades durant pràcticament tot l’any –en ocasions carrers sencers– no hi haja res per llogar. Ja no parlem d’adquisició de vivenda, sinó senzillament de llogar. I és que la gran majoria d’aquestes cases són segones residències de les generacions anteriors del poble que en un moment determinat hagueren de marxar i ara hi tornen de vacances. Els propietaris no tenen cap necessitat ni interès de llogar-les perquè, d’una banda, tenen un evident valor sentimental, i per l’altra en fan ús ni que siga de forma estacional. Es dona una paradoxa curiosa i de difícil solució: aquella generació que ara vol quedar-s’hi veu bloquejades les seues aspiracions per les generacions anteriors que van marxar. Val a dir que aquestes exerceixen un dret legítim a no posar en lloguer les seues propietats, però no per això la situació deixa de ser cridanera. Amb tot, la creació d’habitatge social per part del municipis es postula com una eixida viable al tema.

Una altra situació ben diferent és la d’aquells municipis turístics amb una elevada demanda de vivendes de lloguer. Sovint, l’oferta és elevada també, però aleshores es produeix un procés de gentrificació que impedeix l’accés al jovent del propi poble perquè és del tot impossible competir amb els preus que el turisme és capaç de pagar. Aquest és un fenomen que tenim identificat en grans ciutats com Barcelona o València, però que també està apareixent en molts pobles d’interior. Tanmateix, la solució passa per prendre la mateixa decisió que en el cas anterior: vivenda social. Ara bé, no sempre hi ha la voluntat política o, quan hi és, els problemes apareixen per la manca de sòl o tot un seguit de burocràcia que municipis amb pocs recursos humans a l’ajuntament viuen com un autèntic calvari iniciar qualsevol projecte d’aquest tipus.

Estem davant d’un problema greu perquè no només afecta els joves del poble, sinó també aquelles famílies que, eventualment, hagen trobar feina al poble i vulguen establir-s’hi. Resulta molt frustrant veure com un poble ha de renunciar al fet que una família amb menors en edat escolar no s’hi puga establir per manca d’habitatge quan hi ha feina per als adults i, a més, l’escola està en risc de desaparèixer.

Educació de km 0

L’escola és l’altre pal de paller de les possibilitats de desenvolupament d’un poble. Sovint es diu que quan una escola es tanca es signa l’acta de defunció del poble. El cert és que a dia d’avui això no és del tot cert; trobarem desenes de pobles que han tancat la seua escola recentment però que continuen vius. Ara bé, les probabilitats que els pobles es puguen recuperar fins a uns nivells òptims sí que es troben fortament hipotecades. Sense escola és molt improbable que nous pobladors s’hi instal·len. És peremptori, doncs, evitar a qualsevol preu arribar a aquesta situació.

Cal dir que la Conselleria d’Educació ha fet esforços en aquest sentit i en els darrers anys. Prova d’això és la reobertura de l’escola d’Almedíjar, per exemple, la instauració de les aules de 2 anys o les unitats de conciliació familiar (0-3 anys) a molts municipis rurals. Serveis tots que són indispensables per a famílies que sovint no viuen i treballen al mateix poble.

Que els xiquets i les xiquetes del poble puguen romandre al seu poble tant temps com siga possible hauria de ser una prioritat de totes les administracions, des de la local fins a l’autonòmica. Això comporta no únicament el compromís de mantenir el màxim d’aules obertes als pobles, sinó també un transport escolar eficient perquè, en el moment de canviar d’etapa de primària a secundària, els joves puguen dormir a casa cada dia. El contrari comporta desarrelament.

Amb tot, seria molt adient que la Conselleria d’Educació considerara la possibilitat de cursar el primer cicle de l’educació secundària obligatòria a les escoles de primària tal com es fa en alguns llocs com ara l’Aragó. Aquests dos cursos són impartits per professorat de secundària itinerant, de manera que és el professorat qui es desplaça i no l’alumnat. Aquesta mesura reforça l’arrelament al poble en poder seguir escolaritzat l’alumnat al seu poble fins als catorze anys.

Transport a la demanda

Finalment, la impossibilitat de desplaçar-se entre els diferents pobles amb transport públic és una qüestió que cal abordar de forma urgent. Joves que coincideixen a l’institut comarcal entre setmana no tenen cap opció de trobar-se i de socialitzar-se fora de l’àmbit acadèmic si no és mitjançant el suport dels pares. Aquest és un greuge comparatiu enorme respecte els joves de ciutat, motiu pel qual en fer la majoria d’edat la prioritat de tots ells és traure’s com abans millor el carnet de conduir. És el primer bany de realitat d’una condició, la rural, que ens fa altament dependents del transport particular. Ara bé, en un escenari com el que se’ns obri de crisi energètica imminent, en quina situació es quedaran els pobles? Adoptar polítiques de transport públic i a la demanda són urgents i cal que l’administració valenciana prenga bona nota de les experiències que, en aquest sentit, fa temps que duen endavant altres territoris com ara Castella i Lleó.