La revista degana en valencià

«Pongamos que no hablo de Madrid»

13/10/2020

Vaja per davant que estic fins els collons -o ovaris tant se val- d’eixa ciutat, o més bé allò que representa, de la qual no vull parlar. L’ínclit M. Rajoy, eixa incògnita que cap jutge espanyol sap qui és, haguera dit amb la gràcia que el caracteritza: «esa ciudad de la que usted me habla no la conozco. Yo soy de Pontevedra».

Per tal de complir eixe propòsit caldrà per a conservar la salut mental, si més no, no parlar de pertorbades ni personatges  alienígenes fora de l’òrbita solar. Woody Allen, un descregut com jo, va dir que per a «perpetrar» una revolució calen dos requisits: algú o alguna cosa contra la que revoltar-se i algú que done la cara.

Bananas (1971) Woody Allen

He dit «perpetrar» perquè alguns/nes entenen  que això de fer una «revolució» és com fer una paella amb xoriço, producte bastant abundant per aquell planeta i que per tant li han de donar eixida perquè va carregat d’all i empudega. Per regla general històrica les persones o les situacions contra les quals es fa la revolta s’anomenen «opressors». Però vet ací la paradoxa que ara els presumptes opressors són els oprimits; els pardals disparant a les escopetes o, en argot periodístic, és notícia quant un humà mossega un gos. La vestimenta d’eixos suposats, i falsos, oprimits van abillats amb uns jerseis de cocodrils o cavalls de polo  nugats al coll i les seues armes són unes cassoles que no saben que són per a cuinar i les utilitzen -mal- com a instruments de percussió. Els seus líders es presenten com insubmisos disposats a fer marxes i manifestacions, rebentar i cremar contenidors judicials al crit de «Els jutjats seran sempre nostres» per a demanar, que dic demanar, exigir, que els territoris que l’envolten siguen xuclats, o assimilats, en un fenomen centrípet pel qual tot estiga dins d’ells i elles. Física quàntica d’anar per casa. Riu-te tu de la Revolució Francesa del 1789 amb guillotina i tot, la Revolució Russa del 1917 amb el tsar i el Rasputín com a convidats especials, la festa del Te de Boston on una colla d’americans disfressats d’indis mohawk abocaren el te britànic a les aigües del port. Desconec si va ser a les cinc de la vesprada.

I perquè provoquen rialles eixes ínfules «de revolución castiza a ritmo de chotis?. Perquè ells són més de revolta estil 2 de mayo per a expulsar un munt de gabatxos, els qual venien  amb pretensions de no se què de progrés i il·lustració. Un «A por ellos decimonómico». Com el d’ara, si més no.

«A por ellos»

Manifestació Barri Salamanca / Viva Hitler

I és que eixe autoanomenat quilòmetre 0 que parteix de l’hipotètic centre no és més que  és un immens forat negre que foragita recursos que no li pertanyen, un poder i uns poders que ningú els ha atorgat, però que gestionen, sobretot, per als seus interessos.

Però eixa «revolució» a l’inrevés l’han traslladat també altres indrets perifèrics, com ha passat a un col·legi major de València de nom Galileo Galilei, on els presumptes estudiants revolucionaris s’han begut l’enteniment, la ciència i el sentit comú en un botellot farcit d’irresponsables. Galileu, el científic de debò, se’ls estarà mirant des del telescopi que va perfeccionar com un entomòleg  es miraria una colònia d’insectes.

Galileo Galilei / València

Mentre escric açò veig que és TT un vídeo de factura, diguem-ne entre cutre i grotesca, de suport a Felipe VI, on 183 personatges que van des de M.Rajoy fins a Belén Esteban passant per toreros com Francisco Rivera, «cantants» com Bertín Osborne (el meu ídol) o inefables polítics com ara el president de Castella La Manxa del PSOE Emiliano Garcia Page, i atenció especial a Toni Cantó alçant el puny com si fera un homenatge al rei de debó, Elvis Presley. Completa el catàleg l’alineació completa de VOX. Tots ells entonant un «Viva el Rey» d’exaltació patriòtica, la qual cosa em fa sospitar que amb eixes inestimables ajudes, a la monarquia li’n queden un parell de Dies de la Hispanitat.

«Libres e iguales» / Viva el Rey

Per cert una celebració del Dia de la Hispanitat atípic enguany per les restriccions de la pandèmia en què  trobarem a faltar la cabra de la Legió i el paracaigudista enganxat a la farola com a metàfora de l’embolic en què s’hi troba el «procès carpetovònic de la villa y corte».

Desfilada 12 octubre 2019

Jo, modestament i de manera altruista, els recomane altres mètodes per a la seua particular desobediència civil:

Declarar el «chotis» ball nacional.

El Tribunal Supremo i Constitucional el nomenaran ells. Ah no!, que això ja ho fan.

El Real Madrid serà campió de lliga vitalici

«Pongamos que no hablo de Madrid». O sí?.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top