Por a la llibertat

Pepa Úbeda. Escriptora

L’exercici de la llibertat és cada cop més perillós a tot arreu i la por n’és una conseqüència. La situació és aplicable a força contextos, com ara la premsa i els votants. Mirem, si no, el cas d’Àustria o el de les nostres eleccions. Algú ha dit a sota veu que, de topinades, no sols n’hi ha a les repúbliques “bananeres”. Tanmateix, també he sentit a dir a testimonis fidedignes del nostre recompte electoral que els votants valencians del PP han augmentat de manera considerable. Els votaven per por, diuen alguns, però no ho deien; també per por.

Escorcollem ara en la llibertat d’expressió. Hom podria pensar que viu una època daurada pertot. Amb els nostres mòbils podem descarregar-nos notícies dels més importants periòdics del món. O dir el que pensem a Facebook i Tweeter. Fins i tot, podem editar-nos a nosaltres mateixos gràcies a internet. Els qui traduïm  tenim diccionaris online de gairebé totes les llengües planetàries i wikipèdia ens ha salvat més d’una vegada, encara que es convenient contrastar-ne la informació.

Amb tot, els “gossos guardians” i els “comitès de vigilància” han augmentat en nombre i qualitat de manera considerable. Expressar-se lliurement és cada cop més arriscat i el sentiment causat per la repressió, força opressiu. Tanmateix, sense el concurs de les idees el món esdevé més i més espantadís i ignorant. Com deu passar-li a un grapat de votants valencians.

La llibertat d’expressió pot ser atacada d’unes quantes maneres. A través de la repressió per part dels governs n’és una. Testimonis en són la “llei mordassa” ací, les darreres actuacions del govern socialista francès (socialdemòcrata?) per imposar una reforma laboral reaccionària, Putin controlant televisions i fent desaparèixer periodistes incòmodes, Xi Jinping donant suport a censors i arrestant dissidents o el perill en què es mouen els periodistes –a Egipte i Síria per exemple.

Una altra mena d’atac és el que cau sobre aquelles persones que denuncien els crims i la corrupció. Mèxic viu immers en aquesta situació fa dècades; els jihadistes “escorxen” els qui, segons ells, insulten la seua fe. Sobretot si són musulmans moderats i conciliadors.

Una tercera escomesa prové dels qui es consideren ofesos per les crítiques d’altri. Per desgràcia, reben el suport dels defensors d’allò “políticament correcte”. Si bé a primera vista pot semblar innocu, perquè la bona educació és una virtut, el perill està en passar la cantonada. Pot convertir-se en censura i, a continuació, en autocensura. Ho sabem bé els qui vam viure sota el franquisme. Dissortadament, totes dues han tornat a estar de moda al planeta. N’hi ha força casos: en prohibir-se’m opinar sobre polítics imputats de corrupció o sobre actuacions judicials sospitoses de legalitat o sobre ministres de defensa que tenen negocis en la indústria armamentista. I pots arribar a ser acusat de terrorista o radical si dubtes de la bondat d’algun punt de la teua constitució o de l’exemplaritat d’alguns familiars del rei. O, fins i tot, en alguna autonomia, d’esdevenir un pària si no ets prou independentista. A la fi, ni tan sols podrem reflexionar sobre ètnies o religions diferents de les nostres, no siga que s’hi considere xenofòbia o racisme.

La reprovació s’estén també a les nostres cavil·lacions sobre altres països. Així, no pots criticar la política xinesa amb el Tibet ni el suport de l’Aràbia Saudita als jihadistes ni els governs que venen armes a grups terroristes islàmics. Podria continuar uns quants folis més, però no vull avorrir el personal. Amb meditacions d’aquesta mena, pots ser acusat fins i tot pels “progressistes” que, amb el seu exquisit respecte afavoreixen l’autoritarisme sense saber-ho.

També estan els autòcrates que ataquen els forasters que els critiquen de manca de respecte, quan ells no respecten els seus ciutadans. És el cas del president de Turquia, qui ha presentat queixes contra governs que han criticat la seua persona, fe o política quan ell és un dictador. Fins i tot, ha protestat contra aquells que consideren que l’imperi otomà (fa cent anys que desaparegué, senyores i senyors!) fou culpable de genocidi contra el poble armeni.

Malgrat tot, la llibertat d’expressió és la millor defensa contra un govern dolent. És l’eina menys imperfecta quan un polític s’equivoca i volem fer-li-ho saber. És igual que siga l’alcalde d’una ciutat valenciana que afavoreix la família pròpia i que s’autoconsidera progressista. O un partit polític valencià que critica l’aliança de Unidos Podemos a la Valenciana amb Esquerra Unida “perquè no coincideixen en ideologies”. Ells mateixos formen una amalgama ideològica que no sembla tenir massa vincles comuns: n’hi ha de no nacionalistes i de nacionalistes i, dins d’aquests darrers, de nacionalistes de dretes i d’altres d’esquerres. Qualsevol valencià podria pensar que es tracta d’un exemple de manual sobre l’esquizofrènia.

Durant la campanya electoral última, una bona amiga que es presentava per Unidos Podemos a València va fer en un míting una defensa enfervorida de la “humanitat” de Karl Marx. En un apart li vaig suggerir que potser era millor que no en destaqués la seua vida privada, no massa modèlica sembla, i que se centrés en el teòric, excel·lent en diversos aspectes. Es va sentir greument insultada. És aquest el millor camí per al respecte a la diversitat de pensament?

Intentem extraure’n alguna conclusió de l’escorcoll. La llei hauria de protegir la llibertat d’expressió amb contundència, perquè mal assumpte és intentar silenciar punts de vista diferents dels qui governa. La millor manera de respondre a opinions divergents de la teua és opinant tu mateix. Sempre hauria de guanyar l’argument que no recorre a la força o a reprimir els dissidents d’un partit. En el nostre cas, siguen del PP, de Compromís o del PSOE, per exemple.