Pose un imbècil a la seua Presidència

22/07/2020

Luis Garcia Berlanga, el director valencià, va ser l’autor de la pel·lícula «Plácido» (1961), una comèdia àcida, un esperpent on regnava amb tot esplendor la pretesa solidaritat emmascarada de falsa caritat. En realitat era una campanya comercial promocionada per una empresa de nom «Ollas Cocinex» consistent en el lema «Siente un pobre a su mesa» on els rics d’una ciutat, molt castellana i molt provinciana, convidaven un pobre a sopar la nit de Nadal. Aquella mesura aparentment benintencionada pretenia aconseguir la felicitat, ni que fos per un dia dels pàries de la societat, però l’objectiu real era vendre perols i olles marca Cocinex. Com és natural al dia següent tot continuava igual, els pobres eren igual de pobres, això sí amb una cassola nova, i els rics, els propietaris de Cocinex, amb el seu «putxero» mes abundant. Fent un exercici de funambulisme estrambòtic traslladat a l’àmbit polític, la meua proposta seria «Pose un imbècil a la seua Presidència» seguint el mateix argument berlanguià, però a l’inrevés. És a dir, intentar que les presidències dels països les ocupen vertaders imbècils i que tot se’n vaja en orris per a poder recuperar, si alguna vegada l’hem tingut, el sentit comú. El ben cert és que ja anem per bon camí.

Tenim a Donald Trump als EUA, a Jair Bolsonaro al Brasil, Vladimir Putin a Rússia o Kim Jong un, l’estimat líder, a Corea del Nord. Tots tres elegits per mètodes democràticament sui generis. L’únic inconvenient és si no destrossen el planeta de manera irreversible abans que revertim la situació. I que podem fer nosaltres, ací més a prop a ras de territori?. Tenim imbècils autòctons a l’alçada dels internacionals esmentats?. No resulta fàcil, però imaginem que Toni Cantó és el Molt Honorable President de la Generalitat, que Albert Rivera és el substitut de Quim Torra, eixe dimoni amb banyes a Catalunya o que Santiago Abascal, – o Pablo Casado, tant s’hi val- foren presidents del govern espanyol?. Sí, ja sé que resulta esgarrifós, aborronador, aterridor i quasi dantesc, però de quan en quan cal ser agosarats. A més a més no seria una delirant gresca contínua?. Com va dir altre director de cinema, el francès Claude Chabrol: “Em resulta molt més apassionant la imbecil·litat, que no pas la intel·ligència. La primera no té límits”. 

Si pensàvem que «sempre» havíem votat persones competents i intel·ligents i la cosa ha eixit com ha eixit, perquè no provem a omplir d’imbècils i cretins les nostres Presidències i obtenim el resultat contrari esperant que no siga massa tard?.  Això sí, sempre   que la imbecil·litat no siga generalitzada i els babaus no siguem tots nosaltres. No obstant això confiem que les persones raonables i intel·ligents sempre sospiten que són imbècils, mentre que els imbècils se senten orgullosos de si mateixos.

Jenni Rivera / Imbécil