Tens 0 productes a la teua cistella
Zequi Castellano. Periodista
Des de fa més d’una trentena d’anys que alguns pobles, viles i ciutats de la nostra geografia, comparteixen amb el Cap i Casal la recepció de persones encabotades a obtenir qualsevol dels nivells de capacitació lingüística expedits per la Junta Qualificadora.
També enguany, milers de persones s’han abocat a aquesta mena de trànsit cap a l’obtenció dels esmentats títols, esperonats per la necessitat d’obtenir major puntuació per a promocionar en el seu treball, aconseguir més nota davant d’un qualsevol tribunal o per accedir a una funció pública valenciana condemnada -per voluntat pròpia- al requisit lingüístic natural d’un país normal i normalitzat.
Fins ací, tot bé i sense massa pegues, a excepció feta de l’opinió d’aquelles persones que s’encareguen a preparar els examinands d’aquest avaluació externa centralitzada i controlada -en part- per la Conselleria que gestiona el professor Marzà. Dic a excepció feta de preparadors i preparadores perquè, ben vist, se senten considerats amb minusvàlua de responsabilitats per part de l’Administració.
La veritat és que, si a un professor o professora de matemàtiques, física, llatí, geografia i història, naturals… no se li demana més acreditació per a valorar a l’alumnat que la seua pròpia titulació, i és per això que en aquesta primera quinzena del segle XXI encara no s’explica bé, perquè les universitats poden expedir títols de segons quins nivells de valencià (fins i tot la universitat de Cañizares), però els centres oficials que hi preparen, no ho poden fer.
Per quins set cèntims no esdevenen professorat avaluable dels nivells de valencià el professorat de les escoles d’adults o d’altres indrets homologats? Es tracta de centralitzar la caixa de recollida dels quinzets? Doncs cap problema: cada centre preparador, haurà d’ingressar a la caixa corresponent les taxes relacionades amb l’alumnat que té matriculat i en pau.
Però a més d’això, quan s’observen les proves preparades pels diferents equips en qui confia la Conselleria, s’observa diferències de nivell i, fins i tot en un mateix segment, hi ha massa discordança entre la proposta de les nou del matí i la de les dotze. Per a ser una prova centralitzada, també en aquest punt hi ha massa subjectivitat a l’hora de redactar els ítems.
Una alumna i un alumne d’enguany del nivell superior, en eixir de la prova se m’adreçaren pel carrer i em van comentar: “les proves de valencià no mesuren els encerts, sinó les errades i això no li para bé a la nostra cultura”. Tenen tota la raó del món. Segurament, submergits com estem en la cultura jueva-catòlica, tendim més bé a fer de les proves uns elements punitius, que no una mesura d’allò aconseguit.
És per això que es fa necessari replantejar també el sistema, confiar amb el professorat que hi prepara l’alumnat i d’igual manera que la Conselleria no posa cap objecció a cap títol de Graduat, Batxillerat o Formació Professional siga de la branca que siga, també s’hauria de respectar el criteri del professorat de valencià. Estalviaríem diners, recursos humans i energies, al temps que faríem més creïble el que volem aconseguir: l’alfabetització i competència lingüística de la població en la llengua del nostre país.
No obstant això, si es vol mantenir una prova lliure com a una mena de repesca addicional, perfecte, però que siga això: opcional i lliure. Sempre hi haurà persones que immerses en aquesta ideologia jueva-catòlica, desconfiarà del seu mestre tutor i pensarà que aquesta prova externa és més fàcil. Doncs bé; fem-ho. Però ens haurem llevat un altre maldecap de damunt.
