#postals: Les places de la Seu

Gonçal López-Pampló. Director literari del Grup Bromera i professor de Filologia Catalana a la UV

Un dels secrets més ben guardats de València són les seues places. Sobretot, les que podem trobar ací i allà pels barris que han crescut a l’ombra del Micalet, de la Universitat i del Patriarca. De totes, potser les menys conegudes són les de la part nord-est, aquella que comença a l’esquena de la basílica de la Mare de Déu i s’estén fins al riu i l’església del Temple, amb els carrers del Salvador i dels Trinitaris com a eixos principals.

Són, aquestes, unes places tranquil·les i relativament ben conservades, cosa sorprenent si les comparem amb d’altres que hi ha a pocs metres de distància, molt més exposades al turisme i, en temps no molt llunyans, a una pertinaç degradació urbana i social, a hores d’ara no tan salvatge. Malgrat això –o precisament per això– són també unes places fràgils, que mereixen ser tractades amb estima i coneixement.

La plaça de Sant Lluís Beltran, amb l’Almodí en un costat i un bell palau gòtic en l’altre, és una de les places més belles de València, tot i que un dels edificis –on hi ha la casa natalícia del pobre sant–, estiga cobert per les inevitables malles que sovint protegeixen les façanes antigues per si cauen trossos de runa. (Algun dia les institucions d’aquesta ciutat s’haurien de plantejar què fer amb aquestes teles, pedaços d’una solució més profunda que no arriba mai.)

Unes passes més enllà, després d’observar una insòlita i antiquíssima reixa de fusta, apareix la plaça del Comte del Real, on s’alça, amb sobrietat de pedra, la Facultat de Teologia. Just enfront, unes edificacions petites, vinculades als espais de treball i a les quadres del palau, ens parlen d’una València humil i menestral de la qual a penes queden testimonis. La nostra memòria col·lectiva necessita preservar-les per a recordar qui som i d’on venim.

Si baixem per Trinitaris i agafem el primer carrer a l’esquerra, arribarem a la plaça del Comte de Carlet, tan bella com ambigua, malgirbada i equilibrada alhora, tot i l’estranya combinació dels edificis antics amb el cul de les finques altíssimes que es van construir vora riu. I si tornem a girar a l’esquerra, pel carrer de Viciana –batejat així en homenatge al conegut cronista del xvi–, ens sorprén una replaça anònima –perquè no té nom– amb un pouet al mig i un solar com a teló de fons. De totes les places de la Seu i la Xerea, diria que aquesta és la més desconeguda.

No és casualitat que Enric Sòria –entre altres– haja dedicat algunes línies memorables a les places de la Seu. L’itinerari es podria ampliar, però una passejada breu per aquests carrers ens revela un entorn entre medieval i contemporani, entre noble i menestral, amb un aire innegablement italià, mediterrani, que ens reconcilia amb el paisatge urbà de la València més antiga.

Article publicat al nº 419 (octubre 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar 

Imatge: Replaça al carrer de Viciana