#postals: València no s’acaba mai

Gonçal López-Pampló. Director literari del Grup Bromera i professor de Filologia Catalana a la UV

Inaugure una secció nova en saó. Es dirà #postals, i procuraré difondre-la activament per les xarxes socials, amb la intenció d’establir un diàleg més intens amb els lectors. Per això he triat aquest nom simple i curt, precedit pel coixinet amb què, amb tanta vergonya com modèstia, li done valor d’etiqueta. Com vaig prometre fa temps, de més a més, he obert un compte en Instagram (gpamplo), que ara faré servir per penjar imatges relacionades amb aquestes #postals.

Perquè seran això: postals, fotografies, que em serviran de pretext per a reflexionar, lliurement, sobre qüestions que m’interessen i em preocupen. Però per damunt de tot seran imatges de València, meues, fetes per mi, furtades, improvisades, noves o velles. Prendre València, la meua ciutat, el cap i casal, com a punt de partida, és una declaració d’intencions. Vull contribuir a conéixer aquesta ciutat, a valorar-la i a estimar-la, i vull fer-ho, humilment, al costat d’altres persones que escriuen ací i allà, al costat d’altres persones que tenen alguna implicació en el món cultural, social o cívic, al costat de tots aquells –tant fa qui siguen– que, com canta Julio Bustamante, creuen que «València no s’acaba mai».

En principi, cada #postal tractarà sobre un racó de la ciutat, un espai concret sobre el qual em ve de gust dir alguna cosa. Dir alguna cosa en clau positiva i de futur: cal construir València, cal reconstruir aquesta ciutat i recuperar-la com a capital dels seus veïns, continuar fent-la amable per als seus visitants sense desbordar-la i, sobretot, projectar-la com a capital d’un país que també està per fer. Algú podria creure que el moment polític m’impulsa a pensar i expressar-me en aquests termes, però no és així, no és ben bé així. La ciutat, l’hem de fer entre totes i tots, sense renunciar a la nostra sensibilitat política i social, però sense oblidar tampoc que o bé és un projecte compartit, o bé serà un projecte fracassat. Perquè la ciutat és un espai de convivència i d’experiència i, per tant, d’identitat. No negaré que m’agraden certes iniciatives recents, algunes impulsades per l’administració, que apunten en aquesta línia. Però crec que les més determinants, les més duradores, les més profundes, pertanyen a la societat civil, que ha de ser forta, exigent, vibrant i conscient.

«Des del meu terrat es veu…», canta Julio Bustamante. Aquesta primera #postal mostra els terrats, les teulades i els campanars que s’albiren des de les Torres de Quart (Sant Nicolau, Sant Esteve, Sant Bertomeu, el Micalet, Santa Caterina, Sant Martí, Sant Joan del Mercat, Sant Andreu…). La València històrica en primer terme, els barris d’extramurs a continuació i, al fons, la València marítima. Una ciutat sovint invisible, sovint silenciada, sovint perplexa davant de la seua poca autoestima, que contrasta tant amb una certa autocomplaença, superficial i precipitada. Una ciutat com totes les ciutats de tots els temps, supose. Però que, ara i ací, és la meua, és la nostra.

Article publicat al nº 418 (setembre de 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar