#postals: Valencians, Catalans, Mallorquins

Gonçal López-Pampló. Director literari del Grup Bromera i professor de Filologia Catalana a la UV

La toponímia urbana és una font primordial per al coneixement de l’evolució de les ciutats. Per això, sempre ha cridat l’atenció dels historiadors, dels filòlegs i dels arquitectes. Les nombroses interseccions que es produeixen entre els noms dels carrers i els diversos avatars històrics constitueixen un referent per a tots aquells que volen saber com ha canviat la ciutat al llarg del temps, però també per a tots aquells que, gràcies a aquesta consciència, volen incidir positivament en el seu desenvolupament futur. Així, considere que seria positiu, per exemple, recuperar en els barris d’expansió recent els noms dels antics camins d’horta, com a testimoni d’un món que no mereix l’oblit a què ha estat sotmés. Sé que això entra en conflicte amb la temptació d’aprofitar l’apertura d’un carrer nou per a batejar-lo amb algun nom propi de connotacions polítiques i ideològiques. Fa vora dos-cents anys que aquesta és la tendència habitual i no deu ser gens fàcil canviar-la.

Al mateix temps, la toponímia urbana és una font de distracció per als flâneurs, com també una font de confusions quan entren en joc falses etimologies o interpretacions populars. La línia entre la veritat i la invenció, tractant-se d’una matèria així, és molt fina. En aquest sentit, hi ha tres carrers, pels voltants del Mercat Central de València, que tenen uns noms tan simples com misteriosos. El carrer dels Valencians va de la plaça del Correu Vell fins al carrer de Calatrava, paral·lel, al seu torn, del carrer dels Catalans, que va de la plaça del Negret fins a Corretgeria. El tercer carrer a què em volia referir, el dels Mallorquins, es troba una miqueta desplaçat dels dos anteriors, i va del carrer de les Carabasses fins al carrer de la Llanterna.

Per què, en ple centre de València, trobem aquests topònims urbans? Segons l’historiador renaixencista Vicent Boix, els dos primers casos es deuen a les famílies notables que hi van viure durant un temps, cosa gens sorprenent, ja que sovint els carrers prenen el nom dels qui l’habiten, de la mateixa manera que són molts els cognoms que procedeixen de gentilicis. El mateix cronista indica que el carrer dels Mallorquins té un origen més antic, que es deu a l’assentament de soldats de l’illa que s’instal·laren als afores de la ciutat islàmica després de la conquesta de Jaume I. Segons la mateixa hipòtesi, el carrer de Saragossa (on ara hi ha la plaça de la Reina) i el carrer de Barcelona (un dels que dóna al carrer de la Universitat), es dirien així per l’establiment de tropes aragoneses i catalanes, respectivament.

No sé què hi ha de cert en aquestes afirmacions, però no em negaran que resulta curiós que al cor de València hi haja tres carrers pròxims de nom tan evocador. Si a això sumem que la denominació sempre ha resistit en valencià (és a dir, no s’han dit mai «Valencianos», ni «Catalanes», ni «Mallorquines»), la cosa té un punt d’ironia reconfortant.

Article publicat al nº 420 (novembre 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar