Poznan i Barcelona: ciutats sotmeses a substitucions lingüístiques ràpides

El setembre del 1939, Alemanya i la Unió Soviètica van envair Polònia. Va ser l’inici de la Segona Guerra Mundial. El territori polonès quedà dividit en tres zones: la part més oriental del país, incorporada a la Unió Soviètica; les regions del nord i l’oest, que els alemanys s’annexionaren, i una àrea al centre del país, que els alemanys passaren a administrar amb el nom de Govern General per als Territoris Polonesos Ocupats. Dins la zona del Govern General, hi havia l’antiga capital: Varsòvia. En l’àrea que els alemanys annexionaren al Reich, hi havia la ciutat de Poznan.

Pocs mesos després de l’inici de la guerra, Jan Kozielewski va viatjar a Poznan, fent-se passar pel promès d’una ciutadana alemanya, una Reichsdeutsche, que en realitat era membre de la resistència polonesa com ell. En el relat del seu viatge Kozielewski diu: «Vaig arribar a Poznan sense cap dificultat. Era una ciutat que coneixia prou bé abans de la guerra. Poznan és a uns tres-cents quilòmketres de Varsòvia. És una de les ciutats més antigues del país, i molts la consideren el bressol de la nació polonesa, sobretot quan, molts segles enrere, Polònia es presentava com una de les monarquies més poderoses d’Europa. La població de tota la província és tan purament polonesa com la de qualsevol altre districte de Polònia». Després de baixar del tren i de caminar una mica pels carrers, Kozielewski s’adona que alguna cosa no va bé: «A la ciutat amb la millor tradició històrica de Polònia tot indicava que era una població alemanya típica. Tots els rètols de les botigues, bancs i institucions eren en alemany. Els noms dels carrers eren en alemany. A les cantonades es venien diaris alemanys. Només vaig sentir parlar alemany, encara que sovint era un alemany amb accent, o bé un alemany parlat de mala gana i de vegades amb un desvirtuament i una inflexió que deixaven discernir el caràcter polonès del parlant, però no recordo que sentís en públic ni una sola paraula en una altra llengua».

El cens del 1931 indicava que la minoria alemanya a Polònia era d’uns 800.000 habitants, un poc més d’un 2 % de la població. Aquest era, si fa no fa, el percentatge d’alemanys declarats a Poznan abans de l’inici de la guerra. Però després de la invasió, els nazis, a banda de concedir la ciutadania alemanya a aquesta minoria ètnica, donaren als ciutadans polonesos que poguessin acreditar, ni que fos d’una manera remota, el seu origen germànic en la documentació que els convertia en Volksdeutsche (pertanyents al poble alemany). A Poznan, hi havia engegada una neteja ètnica. Kozielewski la descriu: «Vaig saber que els polonesos que s’havien negat a germanitzar-se havien estat expulsats de molts barris de la ciutat i que en molts districtes, sobretot del centre de la ciutat, n’havien fet fora tots els polonesos. Per molts carrers ni tan sols els permetien que hi passessin. Només podien viure i moure’s lliurement als afores. Havien fet venir desenes de milers de comerciants i de ‘colons’ alemanys per poblar aquella ‘ciutat essencialment alemanya’. La imatge de Hitler era a tot arreu i les botigues exhibien grans retrats del Führer i dels seus satèl·lits».

La dona de la resistència, que havia simulat ser la seva promesa perquè Kozielewski pogués viatjar a Poznan sense aixecar sospites, el va informar detalladament de tot el procés: «Tota la intel·liguèntsia i fins a l’últim polonès que tingués alguna propietat havien estat expulsats de la ciutat. La mateixa operació s’havia dut a terme per tot el districte, que els alemanys havien incorporat al Reich. Només havien permès que es quedessin els polonesos que estaven registrats com a alemanys i aquells als quals els alemanys permetien sobreviure com a pàries. La humiliació d’aquest darrer grup sobrepassava tots els límits. Un polonès que s’hagués negat a registrar-se com a alemany s’havia de treure el barret davant de qualsevol que, perquè duia uniforme o alguna insígnia, quedava clar que era alemany. Quan un polonès es trobava amb un alemany pel carrer, havia de baixar de la vorera. Els polonesos no podien anar en cotxe ni en tramvia, i fins i tot els havien prohibit tenir bicicleta. Els polonesos s’havien quedat sense cap mena de protecció legal i totes les seves propietats, mobles i immobles, estaven a disposició de les autoritats alemanyes».

Fins a la primavera del 1940, 400.000 polonesos de la part annexionada a Alemanya van ser expulsats a la zona del Govern General. La germanització va ser ràpida. La informant de Kozielewski li explicà el procediment d’expulsió: «A les persones de classe mitjana que no s’han registrat, les empresonen sense avisar. Els camperols, els obrers i els artesans tot d’un plegat reben un avís que es preparin per evacuar les seves cases en dues hores. Els permeten endur-se cinc quilos de menjar i roba. Les cases han de quedar netes i en bones condicions per als alemanys que les aniran a ocupar i totes les propietats han de ser abandonades als seus nous residents. La policia sovint manava als fills dels camperols que fessin rams de flors i els col·loquessin en taules i llindars, perquè semblessin els símbols de benvinguda als colons alemanys». El pare de la informant s’havia hagut d’amagar al camp perquè no es volia registrar com a Volksdeutscher.

Els cas de Poznan és el d’una ciutat sotmesa a una substitució lingüística inusualment ràpida. Aviat només hi pogué viure gent que parlava alemany i enviava els fills a escoles alemanyes. Per a la població que es resistia a aquesta assimilació, hi havia poques possibilitats de fer res més que no fos mantenir el polonès com a llengua familiar.

Uns mesos abans, uns plans semblants de substitució lingüística ràpida havien començat a aplicar-se a Barcelona. Les tropes de Franco entraren a la ciutat el 26 de gener del 1939. El mateix dia, el dictador anuncià que Barcelona seria sotmesa a un règim especial d’ocupació. Tots els afers passarien a ser coordinats per un comandament militar únic. L’endemà, el general Eliseo Álvarez, designat com a cap dels Serveis d’Ocupació, establia els límits permesos a la llengua catalana: «Estigueu segurs, catalans, que la vostra llengua no serà perseguida en l’ús privat i familiar». És a dir, quedava prohibit qualsevol ús públic de la llengua. Mentrestant, s’omplien les presons i començaven els consells de guerra contra els qui s’havien oposat a l’aixecament militar.

Els franquistes ja havien dit que no respectarien l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i que, per tant, no considerarien de cap manera que el català fos a Catalunya llengua oficial. L’única llengua oficial que pensaven reconèixer era l’espanyol. Però, en realitat, van anar molt més enllà. Van prohibir tota mena de premsa periòdica en català. Posaren fi a les emissions en català de Ràdio Associació de Catalunya. Prohibiren l’ús del català en les escoles i en les esglésies. Ordenaren la retirada de monuments i el canvi de noms en edificis i institucions: el Palau de la Música Catalana hagué d’anomenar-se, en espanyol, Palacio de la Música; de la Biblioteca de Catalunya, passà a dir-se’n Biblioteca Central. Fins i tot les paraules catalana i Catalunya eren evitades. La plaça de Catalunya passà a portar el nom de Plaza del Ejército Español. A l’Ajuntament de Barcelona van haver de substituir tota la paperassa burocràtica i tots els cartells de les oficines. Van prohibir els rètols i els anuncis en català a les façanes i a l’interior dels comerços, als murs i les tanques de les fàbriques. Les botigues, els bars, els restaurants, els hotels i les indústries que tenien el nom en català el van haver de canviar per un nom en espanyol. Els capellans que feien els sermons en català eren assenyalats i denunciats des dels diaris. Els mestres catalanistes havien estat depurats o no s’atrevien a contravenir la prohibició. El mateix règim de prohibicions era aplicat a tot Catalunya.

Sis mesos després de l’entrada de les tropes franquistes, quan acabà el regim especial d’ocupació, a Barcelona no restava cap rastre del català ni en els noms de les botigues ni en els rètols dels carrers. La llengua de la ciutat era una altra.

 

Revista número 505, pàgs. 44-45. Setembre 2024.